Si el Vic vol ser de nou equip de l’Ok Lliga, tocarà una remuntada al pavelló Olímpic de la capital d’Osona d’aquí a quinze dies. Aquest és l’escenari resultant del primer partit de l’eliminatòria d’ascens a la màxima categoria de l’hoquei patins que va deixar el duel de dissabte al vespre entre el Lloret i el conjunt vigatà (2-0).
A sobre la pista no es va veure un duel brillant, ni tampoc cap bloc va ser molt superior a l’altre, però enmig dels nervis i la tensió que sempre marquen els enfrontaments decisius en el món de l’esport van ser els de La Selva els que es van emportar un botí realment valuós.
I és que en la prèvia de l’enfrontament s’havia parlat molt d’un estil de joc que al Lloret li ha valgut aquesta temporada per ser segon al grup sud de la lloga regular i emportar-se la copa de la Princesa.
Se sabia que els de Xavier Cabanas són un bloc molt treballat, amb poques fissures en defensa, capacitat per fer mal amb el joc interior, i sobretot, una gran capacitat per castigar les errades del rival o les finestres d’oportunitat, encara que siguin minses, de cara a porteria.
Com dèiem, tot i parlar-ne molt, el Vic i els més de 150 aficionats blanc-i-vermells ho van patir en primera persona i en la màxima expressió.
I és que els vigatans no van entrar gens bé al partit. El Lloret aconseguia connectar amb el seu joc interior, i amb un Sebastian Duhalde que va ser un corcó per la defensa blanc-i-vermella en l’arrencada del duel, els locals avisaven amb un parell d’accions marejant la perdiu per darrera la porteria.
Finalment, i quan tot just es portaven quatre minuts d’eliminatòria, un xut d’Hugo des de mitja pista es va endinsar en un bosc de cames i estics per acabar fregant amb el de Duhalde, que d’aquesta manera feia pujar l’1-0.
El gol en contra i l’inici de la roda de canvis va esperonar al Vic. Mica en mica les possessions van començar a ser més llargues, i en el moment de sortir al contraatac, als de Ramon Pardo se’ls hi notava més mala bava.
Als 10 minuts de joc, i després d’un parell d’avisos tímids protagonitzats per Roger Font, el local Ramos va veure la blava per una enganxada a un rival. Gere Rovira va fer bé el moviment per superar el porter, però quan ja el tenia assegut a terra, Muñoz va reaccionar amb una aturada de gran mèrit.
Quedaven per davant uns minuts de superioritat a la pista. Els de Ramon Pardo van aconseguir generar forats i fins i tot rematar, però quan no va ser el bon nivell del porter, el que va mancar va ser la rematada. Amb l’únic gol local al marcador es va arribar al descans, tot i que la sensació era que el conjunt osonenc havia anat de menys a més.
De fet, aquesta dinàmica positiva es va confirmar en el segon temps, Més enllà d’una doble aturada de Jiménez tot just començar, els segons 25 minuts van tenir color blanc-i-vermell. El problema és que també hi va destacar un nom per sobre de la resta: el del porter local Andreu Muñoz.
Des de la porteria, i mostrant una seguretat extraordinària –era curiós veure com comentava amb gestos les aturades o intents de rematada fallida dels jugadors vigatans–, el porter lloretenc es va erigir en tot un baluard per al seu equip.
El Vic no arribava de forma clara, havia d’acabar buscant llançaments llunyans i amb aquest recurs topava una vegada i una altre amb el número 99 dels verds. L’acció més clara va ser una bola que Font va rebre a l’interior de l’àrea, amb bon criteri va retallar per allunyar-se encara més del defensor i, ja només davant del porter, la rematada va acabar al lateral.
El partit entrava als últims 10 minuts amb la sensació que el Vic havia treballat molt per corregir el mal inici, s’havia fet amb el control del partit, i que ni que fos per insistència l’empat acabaria arribant. La realitat, però, era que no hi havia manera d’endreçar una bola a la porteria rival, i que els fantasmes d’un segon gol del Lloret en una acció aïllada sobrevolaven el pavelló. Sobretot quan Ramos va enviar un xut teledirigit des de mitja pista a l’escaire d’Iker Jiménez, i poc després quan fruit d’un bloqueig al límit de la legalitat el porter vigatà va salvar amb encert una acció clara dels locals.
Res més lluny de la realitat, els pitjors pronòstics es van confirmar a 46 segons del final. Marc Font es va plantar a l’àrea vigatana, i entre empentes i rodolons, ningú va encertar a rebutjar la bola. El lloretenc, en canvi, va saber treure profit de l’embolic, i mig caient va introduir l’esfèrica a la porteria transformant el 2 a 0 i fent embogir una graderia local que ja donava per bona la victòria per la mínima. La diana va deixar molt tocat al Vic, que en els 40 segons que restaven encara va veure com el Lloret fregava el tercer.
La bola no va entrar per ben poc, i tot i que la tornada fa pujada per als blanc-i-vermells, l’eliminatòria arribarà el proper 1 de juny a la capital d’Osona amb opcions de capgirar-se.
Tot i que eren altres temps, l’escenari és el mateix, i el bon aficionat a l’hoquei sap que a l’Olímpic vigatà s’hi han aixecat eliminatòries tan o més complicades que la que toca afrontar en aquest moment. El premi per empènyer a la grada i donar-ho tot a la pista s’ho val: tornar a situar el Vic entre els millors clubs d’hoquei de l’Estat espanyol.
