Es tractava de tornar. I així va ser. Aquest diumenge a la tarda, l’aficionat vigatà a l’hoquei patins va tornar a l’Olímpic. La cita, amb un possible ascens pel mig, també va portar a les graderies els curiosos. Fins i tot els oportunistes, però sobretot s’hi van poder veure moltes de les cares de sempre.
Les que havien seguit el Vic quan era un equip ascensor, les que s’hi van implicar quan hi van tenir la canalla jugant a l’hoquei base, i les que van gaudir de valent amb un Club Patí Vic que va créixer a la pista durant els anys noranta i va tocar sostre fa poc més d’una dècada.
També hi van tornar els que l’enrenou institucional els va desconnectar. I fins i tot els rivals: asseguts entre els prop de 2.000 aficionats s’hi reconeixien cares com els jugadors voltreganesos Gerard Teixidó i Aleix Molas, amb les dents llargues per poder tornar a disputar un derbi.
I com aquests 1.135 dies que han passat des que el Vic va perdre la màxima categoria un 24 d’abril de 2021, a les graderies hi havia els Vigatans 1705.
I si es tractava de tornar, i gairebé tothom ho va fer, també calia acabar-ho bé. I els de Ramon Pardo ho van fer a la perfecció. Un 4 a 1 èpic per capgirar el 2 a 0 de l’anada a la pista del Lloret. I un Vic Hoquei Club que torna a l’elit de l’esport dels patins de quatre rodes.
El repte no era gens fàcil malgrat tenir tota una graderia que va empènyer del primer a l’últim minut. El Lloret tenia l’aval de tota la temporada de ser un equip molt treballat, amb poques fissures en defensa i molt verí en els metres finals. I amb els dos gols d’avantatge, semblava clar que el plantejament esquerp dels de la Selva s’accentuaria. I així va ser.
L’inici enèrgic del Vic va tenir com a recompensa dues boles al pal, però amb el pas dels minuts el duel es va igualar. Ho va sacsejar en els últims 10 minuts l’arbitratge amb dues targetes blaves. La primera, per Gil Canal, va fer lluir el porter del Vic Burgaya aturant la falta directa. La segona, per Ramos, va donar l’opció d’un penal a Litus Sánchez, que no va fallar amb un xut sec (1-0).
El guió, però, es va capgirar a l’inici de la segona part: Auguet endreçava al fons de la xarxa una acció embolicada a l’àrea, i rebaixava l’ambient de l’Olímpic (1-1), que tornava a quedar a dos gols d’empatar l’eliminatòria, però amb només vint minuts per endavant.
El conjunt blanc-i-vermell hi posava tot i més contra un Lloret molt còmode cedint la iniciativa i esperant l’oportunitat al contraatac, i Gere Rovira tornava a fer pujar els decibels del pavelló posant per davant el seu equip amb una arrossegada a l’escaire.
Quedaven poc més de 10 minuts, i a l’equip de Ramon Pardo li faltava un gol per igualar la fase d’ascens. Els llançaments exteriors de Litus, Uri Ramírez i Aleix Ordóñez eren l’arma principal, però no hi havia manera de superar la teranyina defensiva dels de la Selva.
En els darrers instants, a més, la precipitació s’apoderava dels vigatans, que no eren capaços de finalitzar amb encert els contraatacs. El temps s’esgotava, i el somni de l’ascens vigatà es començava a difuminar després de tant esforç. Només quedava l’èpica. I el primer pas va ser intentar-ho traient el porter i fent entrar un cinquè jugador en l’últim minut.
Com si d’una pel·lícula es tractés, la bola va arribar a Uri Ramírez, i escorat una mica a la dreta va connectar un potent xut que acabava al fons de la porteria lloretenca després de tocar un defensor. L’explosió d’alegria local es produïa a 25 segons per a la conclusió, i amb l’afició verda ja festejant un ascens que quedava cancel·lat.
En la pròrroga, les precaucions es van imposar a les ocasions de gol, i de nou quan el desenllaç semblava encaminat a decidir el nou equip d’OK Lliga des del punt de penal es va produir un altre gir de guió: Gere Rovira completava una actuació excel·lent guanyant la posició per velocitat a la banda dreta, i connectant un xut de cullera al fons de la xarxa que valia un ascens.
Restaven 50 segons, temps suficient per posar l’ai al cor als aficionats vigatans. I és que el Lloret va apostar pel cinquè jugador i va exigir en una última jugada a la defensa vigatana. La resposta va ser una gran aturada d’Ernest Burgaya. El porter, que va viure el descens de fa tres temporades, segur que així tancava d’alguna manera el seu cercle.
Amb la botzina final, abraçades, invasió de pista i fins i tot alguna llàgrima. Després de la gran temporada de la plantilla, aquest diumenge a la tarda no n’hi havia prou amb el premi de tornar a veure bategar l’Olímpic. El Vic volia l’ascens i el va aconseguir.
