De nou, un desplaçament massiu de l’afició del Vic

Anar a Lloret de Mar un dissabte al vespre és una murga. I si hi vas per treballar, encara més. La llei no escrita del corresponsal d’esports diu que sempre s’ha d’arribar al lloc de la competició aproximadament una hora abans. Aquesta era la intenció: sortida des d’Osona poc abans de 2/4 de 7 de la tarda i després d’un trajecte d’allò més còmode amb vehicle per carreteres gairebé en la seva totalitat de doble carril arribada a la població de la Selva a 2/4 de 8 del vespre.

Primer contratemps: buscar aparcament sempre és molest, però fer-ho competint contra francesos, belgues i holandesos que tenen altres interessos i que aquelles hores de la tarda ja van amb el morro calent encara ho complica més.

Entre volta i volta em trobo els primers indicis que l’afició del Vic ha respòs a la il·lusió de jugar una fase d’ascens a l’OK Lliga: a la porta d’accés destinada als blanc-i-vermells s’hi aplega un gran nombre de gent. Saludo algun conegut, comentem la dificultat per deixar el cotxe i em recomanen enfilar-me cap a dalt de la població.

Mitja hora després d’arribar a Lloret aparco el meu Toyota a dalt de tot d’una urbanització. Només posar el peu a terra, el cric-cric de vidres trepitjats em mostra que qui va aparcar allà abans que jo va patir la visita d’algun malfactor. Tot anirà bé.

Baixo fins al pavelló, i a l’entrar a la graderia les meves sospites es fan certes. Més de 150 persones, perfectament ben identificades amb motius blanc-i-vermells, es fan veure i sentir en una de les graderies del pavelló. Al capdavant de tots i encapçalant els càntics hi ha els Vigatans 1705.

Amb tot el que ha passat l’entitat en l’última dècada, al veure que l’afició del Patí Vic s’ha mobilitzat de nou per anar a veure un partit d’hoquei del primer equip em ve al cap una cançó que han cantat seguidors de molts clubs que han passat per penúries.

Diu allò de “pasan los años, pasan los jugadores; la directiva mañana ya no está; queda el club, queda la camiseta…”. I és cert. Han passat moltes coses al Vic, però queda el club i queda la samarreta. I observant les graderies de Lloret, amb el permís dels Vigatans 1705, també queda la gent de l’hoquei base. Nens i nenes, pares i mares, i també els entrenadors que han mantingut viva la flama de l’hoquei patins a la capital d’Osona, mentre al seu voltant tot estava emboirat.

Així doncs, encara que el resultat final no acompanyés, el duel a Lloret i sobretot la mobilització de l’afició també va ser una petita victòria. Un triomf que va ser evident pel que fa a ambient, ja que al pavelló lloretenc es van sentir molt més els càntics a favor dels blanc-i-vermells que no pas els crits de suport de la parròquia local.

En el mateix escenari que ara fa 14 anys el Patí Vic hi va sumar la tercera Copa del Rei de la seva història i la segona consecutiva, s’hi va tornar a sentir el càntic que diu que l’aficionat està “orgullós de ser del Vic”. A la temporada, que a nivell de rendiment a la pista ha sigut excel·lent acabi com acabi, li queden només 50 minuts.

Un partit que es jugarà a l’Olímpic de Vic i on el caliu de l’afició serà clau per intentar la remuntada. De nou, i més enllà del resultat, l’enfrontament pot ser una bona oportunitat per recuperar gent a les graderies. L’hoquei base hi serà; els Vigatans 1705, també. Veurem si torna el seguidor de l’hoquei vigatà. Que hi és. Però està amagat.