Amb l’esmorzar al cap des del primer quilòmetre, havent començat fa dècades o durant la pandèmia, sols, soles, en grup… A les carreteres d’Osona i el Ripollès és cada cop més habitual trobar-hi ciclistes de carretera. Per corroborar-ho n’hi ha prou de moure’s per Viladrau o pujar a Collformic, però les dades també ho certifiquen. El Servei Català de Trànsit (SCT) té comptabilitzat que els accidents amb bicicletes en vies interurbanes es van doblar del 2010 (16) al 2020 (29) entre totes dues comarques, i atribueixen aquest increment no a comportaments incívics ni més tensió, sinó a la febre creixent per les dues rodes. Amb les estadístiques oficials també es pot constatar que la majoria acaben en ferits lleus –nou a Osona i quatre al Ripollès des que va començar el 2022–, però això no treu l’ensurt i, en casos extrems, desenllaços fatals com el que el 25 de juliol va suposar la mort d’Eduard Donaire, de Taradell, després que l’envestís un camió a la carretera de Collsuspina. Segons els mateixos registres del SCT, durant l’última dècada hi ha hagut dos sinistres mortals més: un el novembre de 2017, quan van xocar un cotxe i una bicicleta a l’antic camí de Taradell i va traspassar un veí de Santa Eugènia de 55 anys; i un altre el març del 2014. En aquest cas, la víctima, un home de Vic de 51 anys, hauria caigut sol al lateral de la C-17, en terme municipal de Malla.
Amb l’objectiu d’obrir la reflexió sobre com compatibilitzar la presència de diversos tipus de vehicle a sobre l’asfalt, EL 9 NOU ha reunit aquesta setmana quatre assidus de la bicicleta de carreter. Es tracta de Ramon Prat i Eudald Llagostera, de Ripoll; la vilatortina Judit Erra, que forma part del club Cicles Vic; i l’exciclista professional Josep Jufré, actualment al capdavant d’una escola amb el seu mateix cognom. D’entrada, tots comparteixen diagnòstic: practiquen un esport que va a l’alça perquè en poc temps s’han popularitzat noves modalitats de ciclisme, des del gravel fins a l’enduro, la bicicleta de carretera o l’elèctrica.
Una altra realitat és que les noies hi estan entrant amb força, “i es nota. Abans només ens en trobàvem a França”, assegura Llagostera. El de Judit Erra és un perfil que materialitza aquest canvi de tendència. Va començar a pedalar fa un any i mig i explica que, quan surt en grup, “nosaltres com a màxim som dues o tres. La resta, nois”.
Això demostra que queda camí per recórrer, igual que en consciència i convivència amb els conductors. I és que, poc o molt, tots quatre han viscut en primera persona o molt de prop situacions de perill, sobretot avançaments sense respectar la distància d’un metre i mig que fixa la normativa. “No necessàriament hi ha mala intenció”, diu Jufré, “sinó falta de reflexes, manca de senyalització, no posar l’intermitent… El problema és que els cotxes ens avancen mirant al sentit contrari, no a nosaltres, i pot passar que no controlin la distància i ens arribin a fregar”. Erra hi afegeix que també hi ha un desconeixement força generalitzat sobre els drets dels ciclistes, com ara rodar de dos en dos: “Et trobes conductors que et toquen la botzina i t’escridassen malgrat que la llei ho permet i és un extra de seguretat, ja que obliga els vehicles a frenar”.
Fruit dels avenços tecnològics, Prat considera un altre perill que els cotxes siguin cada cop més silenciosos, perquè els senten menys, i també es queixa explícitament dels motoristes: “Acostumem a compartir el gust per carreteres poc transitades i me n’he creuat baixant fletxats de cara a tota velocitat”.
Aquest còctel de circumstàncies justifica que no es pugui abaixar mai la guàrdia a l’hora de pedalar, és a dir que se surt amb ganes de gaudir i passar-s’ho bé, però també amb els cinc sentits a sobre l’asfalt. “Jo diria que em refio de mi, que vigilo, però no puc posar la mà al foc pels altres”, defensa Llagostera. Justament per això va prendre la decisió d’incrementar la seguretat instal·lant-se un retrovisor al manillar.
DIFUSIÓ I QUE SE’LS TINGUI EN COMPTE
Tot i que no hi ha manual d’instruccions i depèn de les preferències personals de cadascú, els ciclistes de carretera s’acostumen a decantar per vies amb l’asfalt en bon estat i poc trànsit. En el cas del Ripollès, Prat i Llagostera destaquen la de Campdevànol a Gombrèn, el coll de Merolla o l’entorn de les Lloses, mentre que al catàleg de més recurrents a Osona hi constarien les de les Guilleries i el Montseny o el Lluçanès. “Són zones que estan súper bé, el que passa que no tenim pla”, apunta Jufré.
La baixa sinistralitat demostra que ara per ara aquí no hi passa res diferent que al conjunt de Catalunya, però els quatre ciclistes reunits per EL 9 NOU coincideixen que en general caldrien més campanyes de sensibilització i que “se’ns tingui en compte des del primer moment que es preveu la reforma o la construcció d’una carretera, com un actor més: carril segregat, traçat un pèl més ample… Pensant amb la bicicleta des del minut zero ens estalviaríem molts problemes i afavoriríem la sostenibilitat en comptes de prioritzar sempre els cotxes”.
