La cronificació de la situació de vulnerabilitat social de les persones per no tenir cobertes les necessitats bàsiques preocupa Càritas Diocesana de Vic, que durant el 2018 va tenir un 25% més d’usuaris, segons la memòria que ha fet pública l’ens, que actua a tot el bisbat de Vic i que inclou Osona, part del Ripollès, el Moianès i altres territoris de la Catalunya Central. Segons Fran Quirós, secretari tècnic de Càritas Diocesana de Vic, es van atendre 5.669 usuaris, prop d’un miler més que l’any anterior. A través d’aquests es va arribar a 12.903 beneficiaris, que són les persones vinculades als usuaris com per exemple el membres de la família de l’usuari que va directament a Càritas.
Pel que fa al perfil de persones ateses, ha augmentat el nombre de les que provenen de països com Hondures i Veneçuela “pels conflictes” político-socials. Venen “per qüestions de subsistència”, explica Quirós. També hi ha un nombre important de joves menors no acompanyats que han arribat a Vic. Un 26% dels usuaris són persones de l’Estat, un 54% provenen del Marroc i l’Àfrica subsahariana i el 17%, de l’Amèrica del Sud i Central. Del total, un 40% tenen una situació administrativa irregular, un 62% estan a l’atur i un 42% tenen problemes amb l’habitatge.
Quirós comenta que és preocupant que fins ara per sortir de la pobresa era necessari tenir feina, i darrerament per la precarització del mercat laboral s’ha constatat que hi ha qui tot i tenir feina està en risc de pobresa. A un 23% de les persones fa més de tres anys que les estan acompanyant. Des de Càritas asseguren que la necessitat d’accés a un habitatge digne s’està convertint en un dels problemes principals. El secretari tècnic remarca que l’habitatge hauria de ser un dret garantit, però actualment no tothom hi té accés. Un 35% dels usuaris del servei de Càritas han necessitat un ajut per pagar un habitatge, i apunta que “es podria solventar fixant una limitació dels preus dels lloguers”, per la qual cosa reivindica “millorar les polítiques socials i d’habitatge”. Per pal·liar aquesta situació, a banda dels ajuts en els lloguers la diòcesi disposa de 12 pisos d’acollida, també coneguts com “de pas”, repartits entre Vic, Torelló i Manresa que han beneficiat 81 persones, una xifra que va augmentar el 2018. Amb les persones que hi atenen s’intenta fer un procés integral: “Els formem, regulem la situació administrativa, s’insereix al món laboral i quan tingui un sou digne i considerem que no quedarà sense llar, llavors marxen del pis”.
A la memòria del 2018 també hi consta que l’alimentació és una de les necessitats més desateses, i de fet un 51% dels usuaris de Càritas la tenen descoberta. En aquest àmbit, aquest 2019 s’està fent una prova, per exemple a Torelló, per “dignificar” el servei amb les targetes que permeten als usuaris anar a un supermercat ordinari i no als bancs d’aliments i no descarten expandir-ho si funciona.
Pel que fa a les dades econòmiques, Càritas Diocesana de Vic va invertir 2,1 milions d’euros però no ha tingut els ingressos previstos, explica Quirós, perquè es van reduir les aportacions de socis i donants. La major part de les despeses es van destinar a l’acollida i l’atenció social, el 42%; el 29% va ser el programa d’acompanyament; un 9% al programa d’habitatge, i el mateix percentatge a inclusió social. La majoria de fonts d’ingressos són privades, el 67%. Quirós reivindica que el finançament públic “s’hauria d’incrementar ja que el veritable responsable que la ciutadania visqui dignament és l’administració pública”.
D’altra banda, l’any passat van augmentar els voluntaris, en tenien 1.050 voluntaris, que van dedicar 72.962 hores als projectes. La majoria són persones jubilades i aquesta vegada hi ha un creixement del 3% en persones joves de menys de 29 anys.
Reptes de futur
Un dels principals reptes que es marca Càritas, segons el secretari tècnic, Fran Quirós, és revisar el model d’acollida: “Passar de l’assistencialista a un de promocional amb un enfocament preventiu, mirar més enllà.” També volen incidir en la formació i a explicar la feina que fan, ja que “tradicionalment es coneix per l’alimentació i la roba”, i reivindica que porten a terme fins a 176 projectes de diferents àmbits. També plantegen fer una “gestió ètica de la roba” amb l’aposta d’instal·lar contenidors propis i generar llocs de treball.
“Vaig fugir de la violència”. Un jove originari de Guinea Bissau és un dels usuaris dels pisos d’acollida de Càritas
Cantava a través del hip-hop la violència que vivia el seu país d’origen, Guinea Bissau, i això al pare de Joao, nom fictici per preservar la identitat d’un jove de 25 anys que viu a Osona des del 2014, no li agradava “perquè li feia por” les conseqüències que podia comportar. I va ser precisament aquest clima de violència constant, de continus cops d’estat i el que considera “una manca de drets” el que el va empènyer, amb només 19 anys, a marxar del seu país. Un país en què “la vida és molt dolenta, no hi ha llibertat” i, afegeix, “la gent pot adquirir armes i és perillós”.
El camí no va ser fàcil, recorda des del pis d’acollida compartit que li va cedir Càritas des de fa sis mesos i amb la il·lusió que d’aquí a poques setmanes, com que ha trobat una feina en què li faran un contracte, li permetrà legalitzar la situació. De Guinea Bissau en va marxar en bus direcció Líbia el 2012 gràcies als diners que mig d’amagat li va donar la seva mare. Ell prové d’una família ramadera que tenia un petit negoci de vaques i de fet és en aquest sector en el qual treballarà ara a Osona. A Líbia, on va estar sis mesos, va arribar a ser empresonat quan el va detenir la policia per la seva situació irregular. Per sort, explica, hi va estar quinze dies. El van deixar marxar perquè amb la complicitat d’altres companys que el van encobrir va fer-se passar per nigerià, i en ser en un lloc proper a la frontera amb el Níger als d’aquest país els deportaven: “Si hagués dit que era de Guinea Bissau m’hauria quedat a la presó.” Des d’allà va aconseguir una feina a Algèria, “a l’obra”, on va poder estalviar diners per poder desplaçar-se després fins al Marroc, a la zona del Nador. Un cop hi va ser “era molt difícil trobar feina”, explica Joao, i això li va comportar “dormir al bosc durant quatre mesos” on amb altres companys estaven mig amagats per por que els descobrís la policia.
Un cosí que estudia a París el va ajudar amb uns diners que li van permetre travessar a Melilla. D’allà el van enviar a Màlaga i després a Madrid, on va passar dues setmanes en un centre d’acollida. Finalment, li van donar un bitllet fins a Barcelona perquè sabien que hi tenia un parent. El seu cosí el va anar a buscar en una estació de tren i un cop aquí va aprendre la llengua –entén el català i el castellà– per poder fer petites feines, en algun cas caminava vuit quilòmetres a peu per arribar-hi. Més endavant “a través d’un amic que vaig fer aquí vaig descobrir Càritas i els serveis socials”, explica. Primer el van ajudar a pagar una habitació i quan hi va haver un lloc lliure al pis s’hi va traslladar. Aquí, diu mentre mira per la finestra, “hi estic molt tranquil i estic content”, encara que fa gairebé set anys que no veu la seva família tot i que de tant en tant parla amb la mare –el pare va morir–. Sap que al pis hi podrà estar “fins que la meva situació hagi millorat”. Confia que serà aviat. Un cop ho hagi aconseguit ho dirà a la mare i si pot hi anirà a passar uns dies. Allà els voldrà explicar tot el que ha viscut i els dirà que marxar no és fàcil, tot i que admet que quedar-se allà “on cada dia mor molta gent” tampoc. I recorda de nou els dies en què “he dormit al carrer i al bosc, una vida que no m’esperava”.
Des que va passar per Càritas, “m’he sentit acompanyat” i a alguns voluntaris els considera la seva família d’aquí. Quan pugui vol tornar a fer hip-hop, té moltes vivències per expressar.
