El romànic, del Pirineu als fiords

Posades de costat en una vitrina, les imatges són germanes. Totes dues són d’un Crist de fusta policromada, i daten de mitjan segle XII o principis del XIII. Les figures porten una corona, i el seu rostre és calcat. Sense tenir cap informació prèvia, caldria ser un autèntic expert per saber que un d’ells ve de Noruega –de Hadeland, no gaire lluny d’Oslo– i l’altre de Catalunya –d’un lloc indeterminat del Pirineu occidental–. Les senzilles escultures sense creu i amb els braços mutilats són un exemple del paral·lelisme entre l’art romànic català i noruec que es fa evident a l’exposició “Nord & Sud”, al Museu Episcopal de Vic (MEV), que s’inaugura aquest dissabte. Fins al 17 de maig, i per primera vegada, es posa de costat el romànic d’un extrem i l’altre d’Europa, separat per més de tres mil quilòmetres de distància però amb una estètica extraordinàriament semblant. La mostra permet veure obres úniques, que mai no han sortit de Noruega i que tenen un alt valor simbòlic, com la peça estrella de l’exposició: el frontal de sant Olaf, procedent de la catedral de Trondheim, on es coronen els reis noruecs. Posat de costat amb el retaule de Sant Cebrià de Cabanyes, de la col·lecció del MEV, i obviant la destral vikinga que sosté sant Olaf a la seva mà esquerra, també seria difícil diferenciar-ne l’origen. Què explica aquests sorprenents paral·lelismes? No hi ha cap constància de mestres pintors catalans que viatgessin a Escandinàvia, ni a la inversa. La raó és una altra: aquestes taules de fusta pintades devien formar part de tots els altars de l’Europa medieval, però per diferents motius només els de dos extrems han arribat fins als nostres dies. “L’exposició no parla només de Catalunya i Noruega, parla d’Europa”, afirma Marc Sureda, també conservador del MEV. Del segle XII fins ben entrat el segle XIV, com a mínim, Europa estava unida per una cultura compartida que derivava del cristianisme: “Una mateixa església, un mateix ritu litúrgic i, en conseqüència, una mateixa manera d’ornamentar els altars”. Una persona podia travessar tot el continent –de fet, milers de persones ho feien seguint el Camí de Sant Jaume o d’altres pelegrinatges– i no sentir-se estranger enlloc. Entrar en una església era trobar-se amb el mateix estil d’imatges, amb rituals que seguien pautes universals, i fins i tot amb el mateix idioma –el llatí– com a llengua de les cerimònies. “Una unitat que l’actual UE no podria ni somiar!”, ironitza Sureda. L’arribada del protestantisme, en els seus diferents vessants, trencarà més endavant aquesta uniformitat. I en alguns llocs farà desaparèixer bona part dels objectes litúrgics anteriors. A l’Europa central, el calvinisme era iconoclasta, contrari a l’adoració d’imatges i, per tant, aquestes eren destruïdes. Això explica que als Països Baixos, en bona part de França, o de l’actual Alemanya no quedin amb prou feines rastres del romànic que decorava els altars. En canvi, allà on hi havia luterans, com a Noruega, la fúria contra les imatges no es va desencadenar. Òbviament, tampoc va passar a Catalunya, on el protestantisme no hi va arribar. Amb l’arribada del barroc, es van tapar pintures murals o es van traslladar imatges, però no es van destruir. Les petites esglésies del Pirineu o les dels poblets noruecs, en els mil racons dels fiords, estaven més aïllades geogràficament, un altre factor que va jugar a favor de la conservació. “Hi jugaven diversos factors, també la pobresa material”, diu Sureda. Si no hi havia recursos econòmics, no es podia renovar l’altar. Tot el romànic –el de Noruega i el de Catalunya– és un supervivent dels vaivens històrics. “Les restes d’un naufragi”, conclou Verdaguer. Els paral·lelismes del romànic entre els dos extrems d’Europa eren coneguts pels historiadors de l’art, però mai no se n’havia fet una exposició. I menys amb la idea d’omplir aquest forat de milers de quilòmetres i entendre les dues restes com a part d’un antic conjunt europeu. Una dada és reveladora: de frontals romànics d’altar, se’n conserven poc més d’un centenar a tot el món, i més del 80% són d’origen català o noruec. “Això ens porta a valorar encara més la representativitat de les nostres col·leccions”, remarca Sureda. No són el testimoni –només– de la història de Catalunya, sinó una relíquia de la història comuna d’Europa. A més dels frontals d’altar, a l’exposició destaquen dues grans creus amb el Crist crucificat, la Majestat de Lluçà i el crucifix de l’església de Haug. També es poden veure escultures i talles de marededéus, retaules-tabernacle, i l’espectacular maqueta d’una església noruega del segle XIII feta en fusta, que devia coronar un d’aquests tabernacles. L’exposició es va inaugurar dissabte al migdia amb la presència de la consellera de Cultura de la Generalitat, Mariàngela Vilallonga, i el bisbe de Vic, Romà Casanova.

El romànic, del Pirineu als fiords

Posen en marxa a Vic un servei 24 hores per atendre dones i menors víctimes de violència masclista

La digitalització és clau per adaptar la xarxa de distribució a l’increment de la demanda d’energia elèctrica

Visites guiades gratuïtes a l’exposició sobre relíquies de sants del Museu del Ter

La miopia ja afecta gairebé el 40% de la població

LA PREGUNTA

Aquest any 2025 serà millor que el 2024?

Troben un home mort al riu Gurri, a l'Anella Verda de Vic

La primera osonenca del 2025 és una nena de Torelló

Cauen a Torelló 400.000 euros d'un premi de l'ONCE

Alerta a Torelló per un intent d'estafa amb números per un fals viatge de final de curs

Investiguen l'agressió a un home que van abandonar mig nu a Aiguafreda

Èxit de convocatòria de les campanades a la plaça Major de Vic

Donen per desarticulada amb 23 detinguts la banda que feia estafes bancàries des d’Osona

Denunciat per conduir temeràriament pels carrers de Torelló

Rescaten un noi de 21 anys que ha caigut anant cap a Núria

Josep Ramon Redorta, a la masia el Portell de Gurb