Adrián León i Rita Sardà. Vic
El sistema universitari ha quedat afectat per la pandèmia i les facultats de l’UVicUCC s’han vist obligades a readaptar-se. La Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB) ha hagut de gestionar i agilitzar la incorporació de l’alumnat del grau en Infermeria als centres sanitaris davant la situació excepcional provocada per la Covid-19. En el cas de la Facultat de Medicina, s’han gestionat les pràctiques curriculars de tercer i quart curs en centres sanitaris i, en alguns casos, ho han fet directament en espais o serveis que tractaven pacients Covid. Tot un repte.
LA PANDÈMIA HA DESPERTAT VOCACIONS
La saturació hospitalària i l’escassetat de personal van fer que molts estudiants d’infermeria s’incorporessin al món laboral de forma immediata; uns, malgrat no haver finalitzat el grau, es van adherir a la crida sanitària per donar suport a primera línia; d’altres, van haver de fer les seves pràctiques de grau en entorns marcats per la pandèmia. La xifra exacte d’alumnes de la UVic-UCC que es van incorporar al mercat laboral en aquell moment encara no es disposa. Xavier Palomar, cap d’estudis de la FCSB, explica que “el Departament de Salut va demanar els contactes dels alumnes, i ho van fer directament. Des de la universitat no vam portar el compte”. Palomar, que compagina la docència amb l’assistència, afirma que la situació va ser “molt dura, molt cruel. Veure la mort en la vessant més sola de les persones ha d’haver marcat als futurs infermers i infermeres”.
“Si pels professionals que fa anys que treballem no ha sigut una situació agradable de viure, pels estudiants entenc que no ha hagut de ser gens fàcil”, afegeix. Eva Rovira, coordinadora del grau en Infermeria, afegeix que serà una generació de professionals assenyalada per la pandèmia. “Quan els estudiants es van incorporar laboralment, els hospitals eren hospitals de guerra”, apunta Rovira. Palomar té constància de professionals que fa anys que treballen en l’àmbit sanitari i que han abandonat la professió. En contraposició, però, la professora Eva Rovira afirma que la situació excepcional ha sigut motiu perquè molta gent comencés la carrera. De fet, aquest curs 2020-2021 el grau en Infermeria compta amb tres línies de primer curs quan “només en teníem planificades dues. Ha sigut un efecte crida”, apunta el cap d’estudis de la FCSB. La pandèmia ha ajudat a visibilitzar la professió d’infermeria: “És una professió discreta i amb la pandèmia s’ha fet visible que els infermers són els que estem 365 dies, 24 hores i 7 dies la setmana amb els pacients”, apunta Palomar.
“L’empremta i la visió que deixem és la humanista, d’un subjecte actiu i no passiu. Tenim davant una persona, no és el senyor del
Paraules d’aquests professionals parlant sobre l’empremta que deixa la UVic-UCC en els estudiants d’infermeria.
23 o la fractura de fèmur. Cal comprendre qui és la persona, qui sóc jo i com ens relacionem”
APRENDRE MEDICINA AMB UNA NOVA MIRADA
Per altra banda, el doctor Carles Blay, vicedegà acadèmic de la Facultat de Medicina i metge de família, explica el plantejament que van adoptar els estudiants del grau en Medicina durant el període de pràctiques del
passat mes d’octubre, durant la segona onada: “Tots van entendre que la situació era la que era i a partir d’aquí calia adaptar-se i treure’n el
màxim profit formatiu”. Assegura que els estudiants estan vivint l’experiència “com una oportunitat d’aprendre Medicina des d’una mirada totalment nova i que, possiblement, no tornaran a viure”. Blay ha constatat que la vivència d’aquest fet sanitari històric no ha fet altra cosa que augmentar la vocació dels estudiants de medicina. Per a la Facultat de Medicina va ser tot un repte haver de convertir en menys de quaranta-vuit hores tot un sistema docent de caràcter presencial en un règim cent
per cent en línia. “El nostre repte va ser assolir-ho i alhora mantenir el model pedagògic”, matisa el doctor. També ha fet un pronòstic de l’impacte de la Covid-19a la Facultat de Medicina: “Estarà molt present en totes les assignatures dels pròxims anys i recondicionarà en part el model acadèmic. També influirà en el funcionament del nostre sistema sanitari i, per tant, en la manera en què caldrà formar els estudiants de medicina”. Blay fa un balanç positiu del moment que estem vivint:
“La Covid-19 ha anticipat canvis substantius de les ciències mèdiques i socials, molts dels quals ja s’estava parlant, però que la pandèmia ha obligat a posar en en pràctica”.
El vicedegà destaca la capacitat de resposta i plasticitat que la Facultat de Medicina de la UVic ha tingut davant de la crisi de la Covid-19. Segons ell pot haver estat superior a la resta de les facultats de Medicina, probablement, pel seu tarannà dinàmic i flexible i el seu recent naixement. El doctor parla de l’èxit que han tingut les pràctiques dels estudiants, i fa un especial agraïment als centres i als professionals, i a la contribució del doctor Jordi Aligué i la doctora Núria Roger de la UVic-UCC.
“Aquesta experiència m’ha fet confirmar la meva vocació”
ANNA SASTRE
Anna Sastre és estudiant d’Infermeria i va respondre a la crida que demanava personal sanitari de reforç. Des del 26 de març es va incorporar laboralment a l’Hospital Universitari de Vic com auxiliar d’infermeria. Després de dues setmanes fent quarantena, que explica que es va prendre com una desconnexió, “quan vaig arribar el primer dia a l’hospital, vaig rebre el cop de realitat de la Covid-19. L’hospital havia canviat, les entrades, els protocols, la forma de treballar…”, assegura. Tot i que des de petita ja tenia clar que volia treballar en l’àmbit sanitari, i més endavant com a infermera, la situació de pandèmia, que descriu com a dura i difícil, l’ha fet reafirmar en la seva vocació: “Sempre he volgut tenir cura de les persones i poder-les ajudar en tot el que tingui a l’abast, i vull seguir-ho fent durant molts anys”. Destaca, també, la importància de les pràctiques curriculars, que “és on adquireixes i aprens realment el rol d’infermera”, malgrat que els coneixements teòrics siguin necessaris.
Des del març i fins a l’abril, Sastre va estar treballant a plantes Covid, tot i que alguns dies també va fer-ho com a auxiliar a les UCI que s’havien creat exclusivament per l’ocasió. “Va ser molt dur veure morir tantes persones en tan poc temps”, apunta. Aquesta estudiant d’Infermeria expressa que la situació a les plantes Covid “també era molt crítica, les persones estaven allà perquè no tenien llocs a l’UCI”.
Sastre, del Baix Penedès, que es trobava lluny de la seva família i les companyes de pis havien retornat al nucli familiar, descriu una sensació de soledat i de cansament físic i psíquic complicat de portar en alguns moments. A l’hospital també hi havia situacions de desesperació, “de no saber què més fer per certs pacients, o com fer-los veure alguna cosa positiva en els seus últims dies”, afegeix. Sastre reflexiona sobre la sensació de normalitat a l’hora de parlar de números d’ingressos, de persones intubades o de defuncions: “No podem pensar d’aquesta manera ni parlar de segons què amb aquesta normalitat”.
Sobre el suport psicològic, apunta que l’Hospital Universitari de Vic els va oferir ajuda en cas que fos necessari. “Hi vaig pensar molts cops, però no m’acabava de decidir, pensava que hi hauria gent en una situació pitjor que necessitaria més suport que jo”, diu.
“Encara recordo la imatge del primer pacient mort per Covid”
BRUNA SALA
Bruna Sala va ser una de les moltes sanitàries que va auxiliar de manera voluntària als serveis mèdics, en concret, a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, poc després de decretar-se l’estat d’alarma. Un dels moments més durs per aquesta estudiant d’infermeria va ser veure el primer mort. “Recordo el primer pacient que va morir”, explica. Es va produir la primera setmana d’estar formant part de l’equip sanitari de l’Hospital. “Va ser una situació molt dura de veure, el pacient es trobava sol i sense la companyia de familiars”, afegeix. Els primers protocols davant un pacient mort per Covid-19 era “cobrir-lo amb bosses de plàstic”. “Em va impactar molt”, expressa amb contundència.
Sala, després de rebre la trucada “d’auxili”, es va incorporar a primera línia. “Va ser el primer dia que van repartir els famosos EPIS”. Fins aleshores, assegura que el personal sanitari només es protegia amb màscares i la roba reglamentària. El que va començar sent un dia a l’hospital donant suport com auxiliar, es va convertir en llargues jornades hospitalàries, “sovint 12 hores seguides, parant vint minuts per esmorzar i vint per dinar”.
Va ser assignada el 21 de març a la tercera planta de la Santa Creu per donar suport sanitari a l’equip d’infermers i metges que feia dies que combatien. “Recordo l’ambient que es respirava allà, el clima era tibant i estressant. Jo no podia reconèixer a ningú, ja que tothom anava tapat amb els vestits de protecció, les màscares i les ulleres. Va ser un moment molt impactant, la veritat”.
Com a suport sanitari, a part de rentar-los, péixer-los i fer-los les cures, Sala i la resta de professionals eren el punt d’unió entre els pacients i les seves famílies. “La solitud dels pacients i els nostres torns de dotze hores, ens van convertir en la seva família adoptiva”, reconeix. Explica que els pacients infectats pel virus estaven espantats, “no tenien gaire informació de què era i què feia el virus, però sí que sabien que podia posar fi a la vida de la gent gran, i això els feia tenir por”.
L’estudiant destaca la importància de “fer pinya” per actuar tots en una mateixa direcció, “crec que el que va fer més suportable aquesta situació va ser poder compartir planta amb companys, també estudiants, que es trobaven a la mateixa situació que jo”.
“He hagut de demanar ajuda, plorava sense saber el perquè”
MARIA MARTÍNEZ
La reusenca Maria Martínez és estudiant de tercer de Medicina. Va fer les pràctiques al CAP Sagrada Família de Manresa durant la segona onada de la pandèmia, entre octubre i novembre. La reflexió que expressa amb més contundència és l’aspecte psicològic de la situació. Durant les pràctiques no era conscient de tot el que passava, “no li donava importància” i no va ser fins acabades les pràctiques que va patir les conseqüències psicològiques que comporta la situació actual. “He anat a veure el psicòleg, plorava sense saber per què i al final te n’adones que t’han privat del que et fa ser humà. Sembla que no es vulgui acceptar, i no passa res, jo he demanat ajuda”, expressa.
La Maria, de 21 anys, “era el pack de la metgessa”, sovint anaven a casa de les persones que no podien anar al CAP a fer-se la PCR i s’encarregava de tasques com prendre la pressió o la temperatura. Martínez destaca la importància del treball en equip entre infermeria, metges i metgesses. “Quan acabàvem sortia jo o la metgessa i entrava la infermera per fer les tasques d’infermeria, ja que tothom té el seu paper”, afegeix.
Martínez ha viscut el període de pràctiques a Manresa, ja que “sempre tenia la por de portar el virus a casa”. El sentiment de culpabilitat es va apoderar, ja que “si passés alguna cosa a casa, pensaria que és culpa meva, la que està en contacte amb gent contínuament sóc jo”. “La gent, sobretot els joves, creuen que si no els tocarà a ells, el problema no existeix i la realitat és que ara ens trobem a les UCIS amb gent jove, gent molt jove”, conclou l’estudiant.
Ressalta la bona gestió acadèmica que està fent la Facultat de Medicina de la UVic-UCC. “Hem pogut seguir en directe una intervenció en una sala d’hemodinàmica de l’Hospital Sant Pau a través de la plataforma Zoom. Aquestes pràctiques no les podem fer presencials, però és com si estiguéssim allà, la gestió de la Universitat està essent molt bona”, explica entre agraïments la Maria.“Va ser i és una situació irrepetible”, afirma. Amb esperança, creu que la situació també ens ajudarà com a éssers humans a donar-nos compte que ens falta molt, “no ens hem de sentir indestructibles, en moments així ens adonem que no sabem res i que hem de seguir apostant per la investigació”.
“Sense el coneixement de la carrera no hauria sabut per on començar”
LAURA BORRÀS
“Surrealista”. Aquesta és la paraula amb la qual Laura Borràs defineix la seva experiència a primera línia, durant les pràctiques del tercer curs de Medicina a l’Hospital Universitari de Vic.
L’estudiant, que va fer les pràctiques durant la segona onada de la pandèmia, destaca la importància dels coneixements adquirits al llarg del grau i apunta que han estat imprescindibles per fer front a la situació de pandèmia viscuda. “No hi havia res que ens pogués preparar per a la situació que vam viure, però sense els coneixements de la carrera no hauria sabut ni per on començar”, afegeix.
Borràs explica que, amb tant volum de pacients, era molt difícil recordar les cares i els seus noms. “D’entrada no penses que puguis desenvolupar una connexió emocional prou sòlida com per ‘emportar-te el pacient a casa’, però a mesura que passen els dies, ja arribes a l’Hospital preguntant com està la pacient d’una determinada habitació, si ha passat una bona nit el pacient que avui té una prova important, si el tractament està funcionant, i quan la pandèmia estava en el punt més delicat, si havien sobreviscut a la nit”, explica l’estudiant. “Ha estat molt difícil separar el dia a dia de l’hospital de la vida que tens fora”, afegeix.
Els sentiments viscuts durant les pràctiques que destaca són la frustració i la indignació. Per una banda, “era molt desesperant veure com dia a dia hi havia més pacients ingressats, més pacients crítics i més morts, mentre que no hi ha cap mena de tractament 100% efectiu contra la malaltia i l’únic que es podia fer era mirar i esperar que els pacients milloressin”. D’altra banda, Laura Borràs afirma sentir molta indignació: “No només érem la comarca amb més casos de Catalunya, sinó que també la ciutat i l’Hospital amb més càrrega assistencial, i mentrestant a les notícies no es paraven d’anunciar tancaments de festes multitudinàries i d’altres incompliments de les normatives”. Expressa amb indignació que veure cada dia el patiment de les persones a costa de gent absolutament desconnectada dels conceptes de l’empatia i la responsabilitat, ja no ciutadana, sinó humana, “era absolutament descoratjador”. “Molts aplaudiments al principi i després, abandonem als professionals sanitaris en una lluita que encara no ha acabat”, conclou.
{{ comment.text }}