Miquel Àngel Osuna, Carles Ibáñez, Raül Enríquez, Toni Solà, Miqui Comerma i Toni Crous formen part de l’equip de manteniment que treballa als hospitals d’Osona, el Ripollès i la Garrotxa. Són experts a resoldre avaries i treballar sota pressió, però en un camp de futbol farien la feina de l’àrbitre perquè si se’ls veu i se’ls ha de menester poc, bones notícies, senyal que tot va bé. Sense copar portades als diaris ni ser al centre dels aplaudiments, representen un altre dels col·lectius que s’ha superat per donar resposta a la pandèmia de la Covid-19, assegurant preses d’oxigen, habilitant respiradors o reconvertint consultes externes en zones amb llits d’hospitalització.
Ara, amb el virus aparentment estabilitzat a Osona i el Ripollès, es dediquen a desmuntar tot allò que van haver de preparar a marxes forçades i en un context que va convertir urgent i vital en sinònims. La majoria atresoraven ja molts anys d’experiència als seus llocs de treball, però cap episodi equiparable al que han viscut des del mes de març. “Hem après que no hi ha impossibles, que el que ens ho semblava, com habilitar desenes de llits i instal·lacions d’oxigen i electricitat per demà passat, es podia fer”, apunta Raül Enríquez, cap d’Infraestructures i Serveis de SAS, l’empresa que presta el manteniment als hospitals de totes tres comarques.
També coincideix amb els companys a l’hora d’explicar que de normal la seva feina implica un volum important de tasques preventives i programades, una rutina que el coronavirus va trencar completament. I és que a diferència de revisar aparells o fins i tot resoldre avaries puntuals, la incertesa es va estendre durant setmanes, havent de prendre decisions que al cap de poques hores deixaven de tenir sentit. A tot plegat s’hi va sumar l’esgotament d’estocs a l’hora de comprar respiradors i material per a les preses d’oxigen, les dificultats de compaginar feines físiques amb la calor dels equips de protecció individual i l’angoixa de saber-se potencials portadors de la Covid-19 a casa.
Que a l’Estat espanyol els efectes de la pandèmia no s’havien calibrat amb prou precisió, igual que a la majoria de països del món, ara no és cap secret, però Ibáñez, cap de manteniment de l’Hospital d’Olot, sí que destaca l’escomesa que s’ha portat a terme contra el virus, “amb jornades laborals de 12 i 13 hores sense mirar el rellotge, perquè érem conscients que es tractava d’atendre pacients i salvar vides”.
A la memòria hi queden les mostres de solidaritat, l’esperit de treball en equip de tots els col·lectius que donen vida a un hospital i sensacions “com el silenci de la primera setmana”, destaca Osuna des de la Santa Creu, “recordo veure tothom uniformat i callat, sense parlar als passadissos, i un silenci que s’anava expandint pels racons”.
Sense bola de vidre per predir el futur, els sis responsables de manteniment amb qui ha parlat EL 9 NOU apunten que el material s’està ordenant i emmagatzemant amb la previsió que tornarà a tocar fer-lo servir. Toni Solà, cap de manteniment de l’Hospital de Campdevànol, confia que “si hi ha nous brots els indicadors seran més clars, podrem actuar amb una mica de planificació i havent assegurat un estoc important de peces”.
{{ comment.text }}