“La relació entre el cervell i la ment és encara una gran incògnita”

Bernabé Robles (l’Hospitalet, 1965) ha estat cap del servei de Neurologia del Parc Sanitari Sant Joan de Déu durant 15 anys (entre 2006 i 2021). Llicenciat en Medicina i Cirurgia, és especialista en Neurologia i Bioètica, dues de les especialitats de les quals és professor a la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat de Vic. És membre de la Comissió Permanent del Comitè de Bioètica de Catalunya. Què entenem per bioètica? La bioètica va néixer per resoldre els dubtes del poder que estàvem aconseguint amb les millores tecnològiques en medicina i en biologia, un poder que ens permet fer coses que fins fa pocs anys no podíem ni somiar. Aquesta responsabilitat va fer necessària l’aparició d’una disciplina que combinés la ciència i les humanitats per poder abordar els dubtes, que són molts, a la pràctica habitual. Com s’aplica la bioètica en el dia a dia? Essent conscients que la medicina no és una ciència exacta, que ha de conviure amb la incertesa. Els professionals sanitaris han de prendre decisions amb rapidesa assumint que aquesta decisió l’endemà pot haver resultat errònia. El professional sanitari ha d’estar entrenat a deliberar i tolerar aquesta incertesa, perquè la seguretat absoluta no existeix. També el pacient ho ha de saber i entendre, perquè si parteixen que nosaltres tenim la veritat absoluta pot fer que ells no participin prou en les decisions que afecten el seu cos, la seva trajectòria vital, la de la seva família... La certesa absoluta és absurda, ningú voldria saber què li passarà d’aquí a tres hores, d’aquí a tres dies, d’aquí a tres anys... llavors la vida perdria qualsevol al·licient. Quines situacions en el dia a dia assistencial poden ser il·lustratives de la bioètica? Per exemple, poder interferir en la reproducció. Fins fa cinquanta o seixanta anys les dones tenien aquells fills que havien de tenir, sense poder prendre decisions sobre la quantitat, o era imaginable el que fem ara, que podem evitar que un nen amb una malaltia genètica vingui al món. O, per exemple, podem seleccionar l’embrió que no està malalt a l’hora d’implantar-lo a l’úter. Aquest poder és el que fa necessari que reflexionem molt perquè a vegades tenim massa poder i no hem reflexionat prou sobre com exercir-lo. Per exemple, també en la detecció de càncers. Sí, hi ha malalties com la hipertensió, la diabetis o el càncer que tenen un component genètic. Cada vegada podem conèixer més el nostre genoma i fins i tot les bases del DNA per fer perfils de pacients. Ja no tant en el diagnòstic, sinó per veure si aquell tractament quimioteràpic tan potent farà efecte a una persona, perquè si en funció de la seva dotació genètica aquell tractament no li ha de fer efecte no hauríem d’exposar-lo a uns efectes secundaris. I al contrari, podem saber si en ell sí que li funcionarà. El càncer en el futur es beneficiarà d’aquesta medicina que en diem personalitzada. L’hem d’utilitzar bé no perquè convertim a tothom en un malalt en potència, sinó perquè la gent no tingui més efectes secundaris en teràpies agressives. Hi ha alguna recepta que es pot aplicar en tots els casos que generen dilemes morals? Cal partir que no tens la veritat. Si seus en una taula a abordar un dilema moral, has de seure amb l’actitud d’aprendre, no per convèncer l’altre. Això seria una negociació, que no té res a veure amb una deliberació bioètica. Evidentment, tens una opinió, però vas a escoltar a aquell que no opina com tu i al final podràs millorar la teva opinió i aconseguir una millor perspectiva del problema. La pandèmia de la covid ha fet aflorar dilemes nous? La bioètica va néixer en un context molt americà, molt anglosaxó, on l’individu era el més important i per això sempre s’ha donat primacia a l’autonomia individual. La pandèmia ens ha recordat que som animals socials, que sols no som res i que la societat en el seu conjunt té un valor moral que no és la suma dels valors morals de tots els individus que la conformen. A vegades hem de fer coses que no ens demana el cos, però ho hem de fer pel bé dels altres. També ens ha fet reflexionar si sempre el poder pot imposar totes les accions que són més segures. Per exemple, no tothom podia confinar-se a casa. Hi havia gent que preferia el virus a no menjar perquè no tenia cap altre més remei que sortir i exposar-se. La pandèmia també ha posat de manifest la qüestió de la justícia social, les grans diferències que hi ha encara en les societats democràtiques. En els moments més durs de la pandèmia va aparèixer el dilema que si els recursos eren limitats s’havia d’escollir a qui es destinaven i a qui no. La nostra preocupació en aquell moment no era tant si podíem posar o no un respirador, això va ser un fet molt puntual i d’uns dies molt concrets. La principal preocupació era la soledat, patíem perquè havíem d’aïllar les persones i havien de morir soles. Això és el que a mi em va copsar més des del primer moment. Sobre el tema dels recursos, tenim la sort o la desgràcia de viure en una medicina molt opulenta. Segurament si apliquéssim bé els tractaments poques vegades hauríem de racionar els recursos. I sí que hi va haver un moment que va semblar que havíem de fer protocols per dir aquest sí o aquest no es beneficiarà d’un respirador, però afortunadament va ser molt puntual. I ho hem de desfocalitzar, perquè a mil quilòmetres al sud sí que s’han de racionalitzar els recursos cada dia, per exemple, en el tractament de la malària. Nosaltres tenim més un problema de sobretractament i sobrediagnòstic, que no al revés. Els discursos polítics durant la pandèmia volien donar massa certeses, tenint en compte que en aquell moment precisament tot era incert? S’ha de ser comprensiu perquè en situacions que poden provocar desordres socials els polítics s’han de posar la disfressa de la seguretat. Receptes fàcils i concretes, com confinar-se, posar-se la mascareta, la desinfecció... aconsegueixen donar el missatge que algú està al timó, i és el que a vegades es prioritza en les actuacions polítiques. Ara bé, crec que s’hauria d’haver confiat més en la població. Dir-li: això es transmet per via aèria, cadascú ha de saber com allunyar-se de les secrecions respiratòries dels altres. Cadascú haguera decidit si podia aïllar-se i com fer-ho. No confiem prou en la maduresa dels ciutadans. Com a neuròleg, és cert que el cervell és encara el gran desconegut del cos humà? Pensa que no es va començar a estudiar el cervell viu fins als anys setanta, i viu i en funcionament des de fa deu anys. Fins aquest segle pràcticament estudiàvem cadàvers. Això és una limitació molt gran per poder aplicar el mètode científic, que es basa precisament en l’observació. "El problema de les malalties degeneratives és que quan hi ha símptomes el teixit ja té danys irreparables" I quins són els grans dubtes que hi ha sobre el cervell? El gran debat continua sent entre la ment i el cervell. No queda clar el concepte de la ment. Si el cervell té una activitat intrínseca que funcionaria sense cap estímul extern o simplement funciona com una caixa de ressonància i emet respostes a uns estímuls externs. La relació entre cervell i ment encara és una incògnita. Per exemple, el cervell de William Shakespeare tots diríem que és mort, però la seva ment ho està? Ell la va projectar a través de la seva obra. I ara tothom es projecta a través de xarxes socials, webs, vídeos... hi ha una espècie de consciència que neix del cervell, però que s’expandeix cap a la resta del món. Hi ha gent que està gravant la seva activitat a la xarxa per deixar un record lligat a un androide o a un objecte per quan ell mori. Serem capaços algun dia de curar les malalties degeneratives? Fa molt temps que em fan aquesta pregunta, però encara estem lluny d’aconseguir-ho. El problema que tenim és que quan aquestes donen símptomes, des del punt de vista biològic ja són malalties terminals. Actuem sobre persones que el seu teixit ja té danys irreversibles. Si no aconseguim diagnosticar-les o detectar-les abans que n’apareguin els símptomes, difícilment les podrem controlar.

“La relació entre el cervell i la ment és encara una gran incògnita”

Benito Urban col·labora amb el director de cinema Isaki Lacuesta al festival Llum BCN

Incendi en el garatge d’una casa de Roda

Els parquets | Deliri aranzelari

Obert el període per presentar la Declaració DUN

LA PREGUNTA

Veu bé que els EUA posin aranzels a Mèxic, Canadà i la Xina?

Un detingut a Sant Hipòlit per apunyalar la seva parella

Un detingut per intentar atracar una joieria de Tona

Mor un jove de 27 anys en un accident laboral a Moià

Mor una veïna de Prats de 22 anys en un accident a l'Eix del Lluçanès

Crema completament un cotxe a Manlleu

Un cotxe bolca a Vic després de xocar contra un altre

Cinc detinguts per haver robat a tres establiments d'Osona en una nit

Una ferida en un accident a l'N-260 a Campdevànol

Mor la conductora d'un cotxe a l'Eix del Lluçanès

Mor l'exdirector del Mercat de Música Viva Marc Lloret