“Canta una alosa de la part de fora, per la finestra entra el sol brillant, el cel és blau i resplendenta l’hora: el comte i l’abadessa es van mirant.” Si Joan Maragall hagués escrit el poema del comte Arnau en els nostres dies, qui sap si hauria escollit un altre ocell per descriure aquest paisatge sonor, ja que potser no tindria tan present el seu cant agradable. Les aloses, els grassets de muntanya, les merles roqueres i altres vuit espècies d’ocells que viuen en zones d’alta muntanya del nostre territori han disminuït la seva població en un 21% en menys de 15 anys, segons un estudi publicat a la revista científica Global Change Biology, en el qual hi han participat els investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), Luis Brotons i Sergi Herrando. L’estudi s’ha centrat en quatre zones d’alta muntanya europees: Fennoscàndia (territori format per, entre d’altres, Finlàndia, Suècia i Noruega), Escòcia, els Alps i les muntanyes centreeuropees, i l’alta muntanya de la península Ibèrica on, per mostrejar els Pirineus, han estudiat l’àmbit del Ripollès i la Cerdanya.
En conjunt, la pèrdua és d’un 10% d’individus, però acotant-ho per àrees geogràfiques el descens més pronunciat es troba als dos extrems (a Fennoscàndia i a la nostra península). El primer culpable ja és conegut i no estranyarà a ningú: el canvi climàtic. Però en aquestes dues zones més castigades, i especialment en la nostra, s’hi suma un altre factor: la disminució de les pastures ha fet que hagin crescut arbres i matollars en espais on no n’hi havia fins fa poc, i això perjudica les aus d’alta muntanya, que fa milions d’anys es van especialitzar en ambients oberts d’hàbitats alpins o subalpins. En aquest sentit, Sergi Herrando assenyala que la tria dels productes locals i de ramaderia extensiva a l’hora d’omplir la cistella podria contribuir a la conservació d’aquestes aus.
Tanmateix, Santi Farriol, director del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, explica que l’augment de les zones boscoses es deu a la disminució de les pastures, però també al canvi de bestiar d’oví a boví de les últimes dècades, ja que les ovelles són menys refinades i es mengen el pi negre encara que comenci a ser llenyós, i les vaques no se’l mengen i el deixen créixer.
No hi ha cap espècie d’ocell en perill d’extinció, però n’hi ha alguna que no hi està lluny i “si la davallada es manté en aquest ritme, hi ha risc que hi entrin”, explica Herrando. Amb tot, l’investigador creu que “és molt probable que el que estem veient amb els ocells no sigui més que un indicador d’altres efectes imbricats que afecten la resta dels organismes i de com es va desmuntant la cadena tròfica que els suporta”. En altres paraules, els ocells poden viure a temperatures diferents sense problema, però potser ja no troben menjar en el moment de la reproducció –quan més ho necessiten– perquè, per exemple, els insectes dels quals s’alimenten potser van néixer abans del que ho feien habitualment, pel canvi climàtic. Si es confirma –i tot hi apunta– que les circumstàncies que fan desaparèixer els ocells són més alarmants que la mateixa disminució, aquestes aus faran bona la frase “ocells de mal averany”.
{{ comment.text }}