EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

Per la via unilateral

Vivim en una societat que és capaç de gestionar la seva pluralitat amb l’exercici de la democràcia i el rebuig a la uniformitat


26/06/2021

El catalanisme, al llarg dels dos darrers segles, XIX i XX, ha intentat un encaix amb Espanya. L’independentisme, en tot aquest període, ha estat una opció aclaparadorament minoritària. A pesar d’això, Espanya no ha pogut gestionar la seva realitat i això a causa que no accepta que la seva configuració sigui la d’un Estat plurinacional, impossibilitant amb aquest negació de la realitat la solució del problema. Per Espanya, l’única realitat nacional acceptable és l’espanyola/castellana, i tot allò que se’n diferencia no és acceptable, és vist com una anomalia que s’ha d’eliminar o, fins i tot, com s’ha vist en determinades etapes històriques, exterminar. Espanya no busca la unitat, busca la uniformitat.

Si partim de la constatació que Espanya no accepta Catalunya com a nació arribem inexorablement a la impossibilitat del pacte. El pacte fracassa no per manca d’acord entre diferents, fracassa pel fet que una de les parts, Espanya, no reconeix l’altra part com a diferent, com a subjecte amb el qual es pot pactar. En aquest sentit la situació de Catalunya no seria diferent a la d’un esclau a qui l’amo no reconeix la seva individualitat com a subjecte, o la de moltes dones a les quals es nega l’autonomia com a persona. Ni amb l’esclau ni amb la dona es pot pactar res, ja que es considera que no tenen entitat pròpia. Així és com Espanya veu Catalunya. Si Catalunya no existeix com a subjecte polític no serà possible pactar-hi res ja que no puc pactar res amb quelcom que no és diferent de mi mateix. Catalunya, per Espanya, forma part indestriable d’ella mateixa, no té capacitat de decidir res que jo, com a Estat, no li concedeixi (Estatut) i no controli (art. 155).

Aquest és el marc mental de l’Estat espanyol, que es veu materialitzat en unes lleis, en un marc jurídic que adquireix la categoria d’immodificable. Aquí la llei perd la seva funció d’instrument per esdevenir finalitat absoluta. La llei, per Espanya, és el que dibuixa l’estat ideal situant-se per sobre dels principis ideològics, morals, polítics que li haurien de guiar i dictaminar la seva bondat o maldat.

Aquestes dues situacions, la negació de Catalunya com a subjecte polític i la situació de la llei, Constitució, com a immodificable, fan del tot impossible no ja el pacte sinó fins i tot el diàleg. Lògicament estem parlant d’un diàleg sobre l’autodeterminació, és a dir, sobre un mecanisme que pugui permetre la possibilitat de separació. No estem parlant d’un diàleg que no prevegi l’alteració del sistema autonòmic/uniformista actual, dins el marc mental i legal espanyol.

Arribats a aquest punt estem davant d’un xoc de voluntats, una voluntat espanyola d’esdevenir Estat uniforme i una voluntat catalana de separar-se. No és un situació que puguem escollir, és una situació a la qual estem abocats, repeteixo, si el nostre objectiu és la independència. Les dues voluntats són unilaterals, per tant la que s’imposarà serà la que tingui més força.

La història està plena de xocs de voluntats que en determinats moments tenien determinats equilibris que, a la fi, han acabat trencant-se i aquí és on Catalunya ha de situar la seva lluita. Una lluita que es produeix en tres àmbits: el de la voluntat dels catalans, el de la fortalesa de l’Estat espanyol i el del reconeixement exterior. Respecte de la voluntat dels catalans, s’ha demostrat que és majoritària. Hi ha qui diu que no és suficient i que provoca l’exclusió dels no favorables a la independència. Qui fa aquesta afirmació comet l’error de col·locar el punt de trobada entre tots els catalans en la voluntat de ser independents, quan aquest punt de trobada, aquesta concòrdia capaç de generar comunitat, s’ha de col·locar en la voluntat de ser demòcrates, en l’acceptació que vivim en una societat plural que és capaç de gestionar la seva pluralitat amb l’exercici de la democràcia i el rebuig a la uniformitat. La immensa majoria de catalans, com a demòcrates, hem d’acceptar la decisió que s’adopti en consulta a tots els catalans i aquesta acceptació és el fonament de la concòrdia, no el fet que tots siguem independentistes. Respecte de la fortalesa de l’Estat espanyol, tot i que està molt deteriorada, és evident que disposa d’instruments que, ara per ara, fan que Catalunya no pugui esdevenir independent de manera unilateral. Aquí hem de constatar que situacions que semblaven inamovibles van patir canvis que ningú preveia i que la fortalesa d’Espanya ha patit, en els darrers anys, un deteriorament més que considerable. És per aquest motiu que és errònia qualsevol estratègia de l’independentisme que ajudi a reforçar el contrincant. Podem tenir diferents punts de vista respecte del que hem de fer, no hi hauria d’haver discrepàncies en allò que no hem de fer, que bàsicament seria actuar com a crossa de l’Estat espanyol. Espanya és un Estat farcit de febleses que l’independentisme ha d’alimentar. Respecte del reconeixement exterior, el primer que hem de constatar és el fort corporativisme que existeix entre estats, un corporativisme, per altra banda, que es trenca en el moment que un determinat Estat considera que potenciar una situació de conflicte dins un altre Estat el pot beneficiar. Exemples d’això n’hem viscut recentment amb les relacions d’Espanya amb Rússia i el Marroc i més en viurem amb els pronunciaments dels diferents tribunals europeus. Hem de treballar el reconeixement exterior en diferents nivells, conscients que a nivell de governs aquest reconeixement només es produirà quan la situació de deteriorament d’Espanya sigui irreversible.

Per concloure, a manera de resum. La voluntat d’Espanya d’esdevenir un Estat uniforme i l’edificació d’un sistema legal que l’apuntali impedeix el diàleg posant inevitablement la confrontació Espanya/Catalunya en el terreny de la lluita de voluntats unilaterals. Ara la fortalesa de la voluntat espanyola fa impossible, avui, la materialització de la voluntat catalana d’esdevenir un Estat independent. Es tracta de minoritzar, fer més feble aquesta voluntat uniformitzadora espanyola. La inviabilitat del model d’Estat que proposa Espanya provocarà el reconeixement exterior de Catalunya com a Estat. Ningú pot negar que hem avançat en aquest sentit. Voler pactar amb Espanya és voler tornar a posar el rellotge deu anys enrere, és voler tornar al segle passat, quan el catalanisme considerava que era possible canviar una mentalitat uniformitzadora per una d’unificadora entre nacions diferents. Apel·lar a un principi de realitat és manifestar una voluntat de submissió i voler-la encomanar a la resta de l’independentisme i, el més greu, és no veure que, per Espanya, la realitat és un Estat uniforme que si l’acceptem estem acceptant el terreny de joc marcat per Espanya, un terreny que no considera l’autodeterminació. Quan Espanya nega Catalunya com a subjecte, no tenim més opció que la via unilateral com l’única que situa el conflicte fora del marc espanyol. No fer-ho no és que suposi optar per una via de diàleg més possibilista per arribar al mateix objectiu d’alliberament nacional, suposa renunciar a la independència que, com a màxim, esdevindrà un objectiu nominal, que existeix de nom però no en realitat, i d’això ja en tenim experiència en altres objectius polítics com és el socialisme.

LA PREGUNTA

Anirà a votar a les eleccions municipals del 28-M?

En aquesta enquesta han votat 1264 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't