Joan Roca ha convertit una experiència personal marcada pel càncer i la pèrdua en un testimoni literari amb voluntat d’acompanyar altres persones que passen per situacions semblants. A Ens queda la llum, Roca recupera el relat que la seva dona, Dolors Ayats, havia començat a escriure després que li diagnostiquessin un càncer de mama i que va quedar inacabat quan va iniciar el tractament. Després de la seva mort, Roca va decidir continuar aquell text i completar-lo des de la seva pròpia mirada. El resultat és un dietari escrit en segona persona, adreçat directament a la Dolors, que construeix un diàleg entre les dues veus. “L’autèntica protagonista de tot el relat era precisament la meva dona. Per tant, vaig intuir que adreçant-me a ella, explicant-li coses, d’alguna manera la feia més protagonista”, comenta Roca.
L’autor reconeix que escriure el llibre també ha estat una manera de tancar una etapa. El procés va començar quan, fent endreça a l’ordinador de la seva dona, va trobar el relat que ella havia iniciat. “Em va semblar que calia continuar-ho”, explica. Ara considera que haver completat aquella història li ha permès “arrodonir un procés” que havia començat amb el diagnòstic i que ha acabat convertint-se en un llibre.
Inicialment, Roca no estava convençut que la seva experiència pogués ser útil per a altres persones. La resposta posterior de persones vinculades a Osona Contra el Càncer i de professionals sanitaris que han llegit el text, però, l’han fet canviar de perspectiva. El llibre posa el focus en una experiència que sovint queda menys explicada: la d’una malaltia que no acaba amb la recuperació del pacient. “De testimonis de gent que se n’ha sortit i que ha reeixit a la malaltia, n’hi ha moltíssims, però d’aquests, pocs. apunta Roca.
Una dels altres aspectes que ha remarcat Roca és l’impacte de la notícia del diagnòstic. “Va canviar la vida familiar de manera immediata” detalla. Ell es defineix com una persona optimista, però assegura que la Dolors va mantenir durant tot el procés una mirada més realista sobre la situació. Aquesta diferència es va fer especialment evident quan el càncer es va reproduir i va fer metàstasi al cervell.
Les últimes setmanes van ser dures. Una pneumònia va deixar la Dolors molt afeblida i pràcticament sense poder caminar ni moure’s. Però aquell període, que Roca temia que el pogués enfonsar, va tenir per a ell un efecte diferent. “Sempre vaig pensar que aquelles tres setmanes em podien haver ensorrat de per vida. I, curiosament, malgrat tot el que vam viure, a mi em van donar empenta per tirar endavant“, recorda. Aquells últims dies els van dedicar, sobretot, a posar ordre i parlar de tot allò que quedava pendent. La Dolors va poder decidir com volia que fos el seu comiat i tots dos van parlar obertament sobre qüestions que, en altres circumstàncies, potser haurien quedat sense abordar.
Roca ha destacat el paper dels professionals sanitaris que van acompanyar la seva dona durant la malaltia. “Jo només tinc paraules d’agraïment per a tots els que l’han tractat”, afirma. En particular, destaca la relació que es va establir amb l’oncòloga Emilia Sardo, que també va participar en la presentació del llibre a la seu d’EL 9 NOU. Recorda especialment el moment en què, després de confirmar el diagnòstic, la doctora es va aixecar de la cadira i va abraçar la Dolors. “Vaig pensar: Ja tenim mitja curació feta. És a dir, és una qüestió d’empatia d’entrada espectacular, que no l’havia vist mai”, explica. Per a l’autor, aquesta relació entre metge i pacient és fonamental. També valora que Sardo acceptés llegir el llibre abans de publicar-lo.
Ens queda la llum acaba sent així un llibre sobre el càncer, però també sobre els vincles que es creen al voltant de la malaltia, la manera d’afrontar-ne les diferents etapes i la necessitat de no deixar soles les persones que la pateixen i les seves famílies.
