Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Antoni Garrell: “Si no apostem per la 4.0 acabarem sent un país ‘low cost”

L’enginyer català acaba de publicar ‘La indústria 4.0 en la societat digital’.

  • UVic
  • 29/03/2019 | 12:55

Nil Martínez/Oriol Xicola

Antoni Garrell és enginyer industrial per la UPC (1975). Ha desenvolupat una intensa activitat professional tant en la consultoria organitzacional i estratègica com en l’àmbit de la tecnologia computacional aplicada a la producció, la gestió, el màrqueting i els continguts, ocupant diverses posicions en empreses com Arthur Andersen, Calfinsa, J.R. Sist. de Seguritat, La Caixa, i en la Fundació Universitat i Tecnologia La Salle, de la qual fou director general. Actualment és director general de la Fundació per ESDI. Autor de més de 300 articles sobre sistemes digitals i multimèdia, ara ha escrit el llibre La indústria 4.0 en la societat digital.

Primer de tot, què entenem per indústria 4.0?

La gent entén que es parla de fàbriques intel·ligents, de la revolució del coneixement aplicat a la indústria. Si et quedes amb aquest primera part, que és veritat, només significa automatitzar les cadenes de producció i dur-les a l’extrem; qui opera les cadenes són robots, i que les pròpies cadenes i els robots parlen amb els productes en curs, dintre de la pròpia empresa i amb productes i màquines d’altres empreses. Significa robotitzar les fàbriques interna i externament, controlant el propi stock de matèria prima i comandes pendents, preveure quan s’acabarà, i dirigir-nos a la màquina del proveïdor perquè ens subministri matèria.

Com va anar la presentació a Barcelona del llibre “La indústria 4.0 en la sociedad digital”?

Honestament, va anar molt bé. El llibre el va presentar la consellera Àngels Chacón conjuntament als seus predecessors, Felip Puig i Jordi Baiget. El que més em va sorprendre de la presentació va ser l’enorme interès i convenciment que el futur passa per la indústria. I que el concepte indústria 4.0 és un repte que no podem deixar escapar. Jo em vaig quedar amb una frase de la consellera Chacón que deia: “això és un tren d’alta velocitat que passa, que para a l’estació i que hem de pujar-hi”. En aquesta línia, també vull destacar la insistència de l’exconseller Felip Puig  sobre la importància de la política industrial pel canvi de paradigma de la societat.

En el seu llibre un amic enginyer seu diu que ni la nanoelectrònica ni els smartphones tenen la vida assegurada a mig termini. És un afirmació molt forta.

Primer de tot, això ho diu un bon amic meu i que en sap molt. L’afirmació s’ha d’entendre en tres vessants: la primera, l’avenç tecnològic és tant i tant ràpid que,  canvia cada sis o set mesos, o el que estàs fent es converteix en obsolet. Això passa perquè surten eines noves que permeten fer el mateix més ràpid, millor i amb més prestacions. La innovació ha de ser contínua i permanent. La segona, molt vinculada a la nanotecnologia i les eines per desenvolupar-la, és que el telèfon mòbil l’estem utilitzant molt poc com a telèfon i molt més com a element d’informació. I no tan sols estem parlant de comunicació verbal, sinó també escrita.

Avui en dia, hi ha molta gent que porta els auriculars a les orelles però aquests elements cada vegada seran més petits. Conseqüentment, per parlar per telèfon no caldrà fer-ho amb el dispositiu a l’orella, i per parlar per escrit tampoc. Això vol dir que la nostra interacció entre humà i món cibernètic cada cop tindrà més gadgets que, avui en dia, ja s’estan articulant a través del mòbil com és el cas del rellotge.

Per tant, en un futur proper, és molt probable que el telèfon que coneixem deixi d’existir per culpa d’aquests elements més petits que ens permetran fer el mateix que fa el telèfon mòbil. Per què creu que estan augmentant de mida? perquè està substituint l’ordinador. Així, aquesta tendència de fer el telèfon més petit ha passat a la de fer-lo més i més gran, perquè com a ‘smartphone’ actual no té la vida assegurada, com li comentava abans.

Així, quan anem als congressos del Mobile World Congress, en el moment de presentar un smartphone, podríem dir que ja està caducat?

Sí. El tema és que tot el que estem contemplant d’avanç tecnològic ens pot semblar que és nou; però de nou no en té res. La gent ara parla del cotxe autònom. I els hi preguntes, quan fa que sents parlar de l’automòbil autònom? Tothom diu “uns 5 anys”. Una mica més? Potser 5-10 anys? La resposta és “bé, potser sí”. Val a dir que el primer cotxe autònom que va circular va ser un Mercedes a la dècada dels 80, fent recorregut de Munic a Copenhaguen, en conducció no assistida i fent avançaments; per tant, prenent decisions. En conseqüència, podem dir que no és nova la tecnologia existent. De fet, els primers ordinadors  com el Viking, que va anar a Mart, tenen més de 30 anys. La tecnologia que estem fent servir, així com el grau d’intel·ligència d’aquests elements, és una tecnologia molt madura. El problema és que estava reservada. En conclusió, tot va molt ràpid, és veritat. Tenim tots els elements damunt la taula per a què les coses vagin ràpid. L’única cosa que falta és poder comptar amb persones que dissenyin productes utilitzant els avenços  dels que parlem.

Vostè parla en el llibre de mesures com les de robotitzar les fàbriques, però és cert que molts empresaris tenen por als canvis?

Això és veritat i mentida per parts iguals. És a dir, tots tenim por als canvis però jo diria que, més que por als canvis, el que ens condiciona realment és la incertesa. Quan un fa una inversió el que mira és el temps del retorn de la mateixa. Si jo dedico 100 en una cadena per automatitzar els processos, necessito saber quan hauré recuperat aquesta inversió sent això, de forma directa, funció del número d’unitats o d’hores que fabriqui.  Què està passant avui en dia? Com que tot va tant ràpid, si jo faig una inversió important avui i al cap de dos anys no està amortitzada ja s’ha tornar obsoleta. Aquest, per tant, és el problema que tenen els empresaris industrials en el moment de prendre decisions.

Venim d’una era, anem cap una altra i amb aquest procés de transició –fer fàbrica 4.0- la idea és incorporar intel·ligència artificial a les fàbriques, i això és car. I. a part de ser car, el problema és que, ràpidament, es torna vell. Conseqüentment, faig grans sèries de producció, o bé, tinc molt valor afegit on el marge de venta serà molt elevat, o malauradament, i aquesta és la por, si ho faig massa aviat potser fracasso.

L’empresari construeix el seu propi futur o els canvis l’empenyen a veure-s’hi immers?

Aquest és un tema interessantíssim. Fins ara, estem acostumats a dissenyar des de l’oferta; és a dir, jo sóc capaç de fer aquestes coses i les faig, tot posant-ho al mercat, i la gent ho compra. Això s’ha acabat. Qui fa això, o té capacitat d’influir a la gent, o del contrari, té els dies comptats. Per què? Perquè la societat és molt líquida i influenciable i, en conseqüència, canvia constantment. L’única solució que hi ha avui en dia és dissenyar des de la demanda, atenent a la societat. És una veritat inqüestionable: jo ja no puc fer el que vull, sinó que he de fer el que mana el mercat.  Un empresari pot decidir què ha de fer? I tant, però no ha decidir què fabricar; ha de decidir fabricar el que la gent vol. En afegit, el que guanya és aquell que s’anticipa, que després d’haver escoltat el soroll de fons, triomfa.

Màquina i treballador compatibilitzant un procés industrial.

Com es pot ser competitiu amb el futur que vindrà?

És molt fàcil. Fins ara, el que ens preocupava era ser productius, fent més amb menys (tenir bons processos, que aquests processos siguin eficients, inversió ajustada a les necessitats, baix cost d’energia de la maquinària…). Què li està passant a les PIMES? Que l’única alternativa que té si vol ser productiva és baixar salaris; això és el que no funciona, o si més no, el que no hauria de funcionar.  El nou concepte emergent en l’actualitat és la competitivitat. Les claus de la competitivitat són: la productivitat, la innovació, que és la virtut dels que amb molta rapidesa són capaços d’agafar l’avenç tècnic i científic per convertir-ho en producte,  i  la internacionalització, aconseguint no únicament l’exportació, sinó també ‘partners’ arreu del món. Així si jo faig una inversió de 100 i en fabrico 100, el cost a repercutir sobre l’element fabricat és 1. Òbviament si en lloc de fabricar-ne 100, en fabrico 1000, serien 10 cèntims (en termes de divisa). Això només es fa amb grans sèries que arribin al mercat global que permetrà l’amortització més ràpida dels productes.

Pel que fa a la gent jove, estem davant de la generació més ben preparada gràcies al coneixement que posseeixen, però els hi falta l’experiència. Es pot ajuntar gent jove –amb coneixement- i gent gran –amb experiència- per treballar junts a l’empresa?

S’ha d’ajuntar. La indústria 4.0 té com a objectiu fabricar màquines intel·ligents per produir millor, més ràpid, amb menys cost i més qualitat. És obvi que, a priori, per fer-ho s’han d’expulsar els humans. No obstant això, quedar-se només amb aquesta idea és un fracàs. En canvi, la clau de l’èxit de la fàbrica 4.0 és crear fàbriques intel·ligents per fer productes intel·ligents, aquest és el binomi. Pensi que l’any que ve hi hauran 50.000  milions de productes connectats a internet. Molts d’aquests, seran ‘smart’ és a dir, tindran intel·ligència artificial. S’ha de complementar forçosament la gent jove que entén la tecnologia i que sap reaccionar davant les amenaces dels gadgets. 

Com podem portar amb èxit aquest 4.0 a l’administració i la justícia?

No ho sé. Però si no apostem pel 4.0 acabarem sent un país low cost. Potser es viurà molt bé…però uns pocs. Per tant, l’aposta ha de ser clara, ha d’haver-hi polítiques globals que ajudin a les empreses a fer el salt de la 3.0 a la 4.0. Per exemple, Xina va anunciar que abans del 2025 invertirà 130.000 milions de dòlars en recerca en intel·ligència artificial. Mentrestant, Europa encara s’ho està mirant.  O hi ha una aposta de veritat o ens quedarem enrera perquè els altres ho faran per nosaltres. I això és el drama, perquè si no acabaràs sent consumidor en comptes de productor.  El paper de l’administració és clau. No tant sols és responsabilitat de la Generalitat, si no també, dels ajuntaments. Com és possible que els ajuntaments parlin de poder industrial i no assegurin que amb els seus polígons industrials tinguin banda ampla.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.