Marta Gurri García. Balenyà
Era dilluns. Un dilluns d’aquells grisos, freds i en el que els petits xàfecs que queien t’obligaven a estar obrint i tancant els paraigües tota l’estona. Era un d’aquells dies que et convidaven a quedar-te a casa, amb una tassa de tè o cafè a les mans i un bon llibre; però a mi, aquell dilluns en concret em convidava a buscar les aventures fora del llibre. Tenia aparaulada una entrevista amb la Joana Garriga.
La Joana Garriga és coneguda per la gent del poble, segurament entre altres coses, per haver estat la propietària de la botiga de roba, complements i merceria del Carrer Major que ara porta el seu fill. Garriga va néixer el 5 de gener de 1952 i el que molta gent desconeix és que amb 18 anys va començar a jugar a futbol amb la Unió Esportiva Centelles (UE Centelles).
Amb les preguntes impreses i l’entrevista preparada, aquell dilluns al migdia em vaig presentar a casa la senyora Garriga. Vaig prémer el timbre i en qüestió de segons, ella, somrient tot i portar mascareta, em va convidar a entrar. Vam pujar unes escales fins a arribar al seu pis, càlid després del fred que acompanyava el dia i em va convidar a asseure al sofà.
Vaig voler trencar el gel amb una pregunta tímida.
A quina edat va començar a agradar-li el futbol?
Des que anava a col·legi. En aquella època hi jugàvem alguna vegada, però tot va començar una mica més tard.
Quan va començar a jugar a futbol?
Vaig començar a jugar a futbol als 18 anys. En Ramon Garriga, que en aquella època era o havia estat l’entrenador de futbol de l’UE Centelles masculí va voler crear un equip de futbol femení. Resulta que es volia fer un partit benèfic per l’Hospital i tres o quatre amigues, que havíem anat a escola juntes i encara sortíem plegades, vam decidir apuntar-nos-hi.
Quantes noies vau acabar essent a l’equip?
En total vam acabar formant un equip de 24 noies d’entre 15/16 anys fins als 18.
Què va passar després d’aquell partit benèfic?
El partit va ser un èxit i arran d’això se’ns va proposar d’entrenar, amb l’opció de poder anar a jugar més partits si s’esqueia. La realitat és que vam acabar anant a jugar a molts pobles, perquè a tothom li cridava l’atenció un equip femení. En aquell moment no hi havia cap equip més. Un temps després sí que es va crear algun equip més cap al nord, però per aquesta zona vam ser les primeres.
Llavors, contra quins equips jugàveu?
Jugàvem contra nosaltres mateixes. Dividíem l’equip en dos i teníem dues capitanes, l’Imma Garet i la Roser Vilà. La meitat de l’equip vestia amb pantaló blau i samarreta groga i l’altra meitat portava pantaló blau i samarreta vermella. Al principi de tot vam començar a jugar amb espardenyes blanques, tipus victòries. Vam tenir sort de què va ser poc temps i de seguida el nostre entrenador – qui també venia calçat – va aconseguir-nos sabates de futbol. Més endavant també vam acabar portant l’equipació de l’equip masculí: pantaló blanc i samarreta blava amb l’escut de l’UE Centelles.
Si jugàveu contra vosaltres mateixes, com és que anàveu a jugar a tants pobles?
Com bé he comentat, vam ser les pioneres. Érem la novetat. Unes noies jugant a pilota… A això només hi jugaven els nois, les noies ni pensaments! I és clar, omplíem els camps perquè érem la novetat. Tothom deia que volia anar a veure les noies. Ens vam recórrer molts pobles d’aquí la comarca, del Maresme; vam anar a Olesa de Montserrat a Manresa…
I com ús traslladàveu fins als llocs?
Ningú ens ajudava econòmicament, però l’entrenador va acabar arribant a un acord amb els dels camps on anàvem a jugar. Feien un pacte en què es partien els beneficis per així cobrir gastos. Perquè clar, pel transport havíem de llogar un autocar. Aquest autocar s’esperava que acabés el partit i ens tornava a casa. A més a més, depenent de l’hora a què anàvem a jugar, si era molt tard, ens quedàvem a dinar. Aquests pactes ens ajudaven perquè la majoria de noies no treballàvem, només estudiàvem i és que si treballaven no guanyaven per tenir aquestes despeses. Per tant, al principi era jugar una mica per espectacle.
I teníeu àrbitre?
Sí, en teníem. També era de Centelles, es deia Esteve Mateu. En aquell moment ell començava a voler aspirar a ser col·legiat i li agradava fer d’àrbitre. A part d’ell i l’entrenador, teníem un massatgista dintre l’equip; es deia Pere Vinyoles.
Quin va ser el primer equip amb qui vau jugar?
Amb la Penya Espanyolista, a Roda de Ter.
I què va passar després d’aquell primer partit?
Després vam jugar amb més equips en un mini torneig. No recordo quants equips érem perquè diguem que a cada poble hi havia algunes noies que hi jugaven. Vam guanyar 10 copes. Fins i tot ens van entrevistar pel Tele|eXpres.
Qui va respondre’ls l’entrevista?
En aquesta entrevista érem nosaltres, algunes de l’equip al vestidor. Es va fer el 18 de novembre de 1970. A la fotografia que ens van fer encara jugàvem les unes contra les altres.
Com va ser preparar el partit contra les jugadores del FC Barcelona?
Bé, elles acabaven de crear l’equip. Nosaltres ja feia un any que jugàvem. Havíem començat l’hivern abans i entrenàvem dos dies a la setmana – els dimarts i els divendres – durant dues hores. A l’hivern, només entrenàvem els dimarts perquè feia més fred i solíem entrenar de 19 a 20 del vespre. Uns dies abans del partit ens van fer una entrevista a Montjuïc i en representació de l’equip hi vam anar dues amigues i jo.
Quin interès havien tingut els mitjans fins aquell moment amb vosaltres?
En aquell moment, quan tot va començar, érem notícia a molts llocs. Darrere el ràdio només es parlava del futbol femení i bé, és clar, quan es parlava del futbol femení a la nostra zona, es parlava de nosaltres.
A la ràdio es feien tertúlies on, fins i tot, hi intervenien metges. En aquell moment jugar a futbol i ser dona… Doncs bé, era un temps en què les noies, depèn de què no ho podíem fer. Algunes coses eren mal vistes.
I què es deia en aquelles tertúlies?
Barbaritats. Els metges deien que les noies, jugant a futbol, com que era un joc de nois on podíem caure i fer-nos mal en general, no podríem tenir fills. Entre altres perles fora de lloc, però clar… estàvem entre l’any 1968/1969 i es deien moltes bestieses.
Us afectaven els seus comentaris?
Nosaltres en passàvem una mica perquè dèiem “no sé pas fins on saben i què saben”. I mira per on, a la vista està que es van equivocar De les noies que jugàvem juntes, la majoria han tingut canalla i totes hem estat bé i no hem tingut cap problema de res.
I a les vostres famílies, que juguéssiu a futbol, els comentaris… Què en pensaven?
Cap de nosaltres va tenir problemes a casa. De fet fins i tot alguns pares ens acompanyaven els dissabtes o els diumenges, el dia que juguéssim, als partits. Els meus no podien perquè treballaven a pagès. Tots eren bastant oberts. I és que clar, tampoc era una cosa tan estranya… Només era jugar. Sí que en aquell moment era un esport més de nois, però no era cap cosa fora de lloc. A casa mai no m’ho van impedir ni em van fer cap comentari. En general, els comentaris eren a la ràdio. No hi havia dia en què engeguessis la ràdio i no sortís un metge parlant i li preguntessin sobre el tema. També cal dir que va ser un fet puntual de l’època en què vam començar.
Us vau sentir acompanyades pel poble?
La gent de Centelles, els de l’ajuntament i la resta sempre van estar contents i mai ens van posar cap impediment per jugar. De fet, a l’únic lloc on no ens van deixar va ser a Sant Andreu. Desconec si va ser per l’ajuntament o per qui, però no vam poder-ho fer per ser dones.
Com va sorgir jugar el partit amb el Barça femení?
Després de l’entrevista del novembre de 1970. A l’entrenador li van proposar de jugar un partit amb el Barça, que en aquell moment acabava de crear l’equip.
Quan va jugar-se el partit?
El partit es va celebrar o bé el 24 de desembre o el 25. Al vespre.
Com va ser l’experiència?
Emocionant. No vam jugar gaire estona, almenys la que haguéssim volgut. Més que un partit va ser una exhibició de noies. Així i tot va està molt bé, va ser emotiu. Una experiència emocionant en aquell moment, com també ho seria ara. L’equip del FC Barcelona masculí jugava contra uns estrangers i vam poder saludar als jugadors. En aquell moment jugaven Miguel Reina, en Rifé, en Sadurní, en Fuster, en Gallego, en Reixac… I és clar, nosaltres érem noietes joves a qui ens agradava i seguíem el futbol de llavors.
Quin va ser el resultat del partit?
Doncs primer havíem empatat. Llavors vam fer penals i van acabar guanyant elles.
En aquell partit encara no dúiem l’equipació de l’UE Centelles, jugàvem amb els pantalons blaus i la samarreta groga.
Després d’allò, quant de temps més vas jugar a futbol?
Quasi tres anys. Arriba un moment en què tot i que les coses t’agraden, sigui per feina o per altres motius, algunes van plegar, d’altres van començar…
Amb quina anècdota et quedes d’aquella època?
Just després de l’entrevista que ens havien fet, el dia de Sant Esteve vam anar a jugar a Girona, a Banyoles. Aquell dia feia un fred terrible i clar, nosaltres anàvem amb els pantalons curts i ens quedaven les cuixes morades del fred. Recordo que havia acabat el partit i amb tres o quatre de l’equip vam anar a donar un volt pel poble. Allà en un bar hi havia dos avis grans asseguts i un d’aquests em va dir: “Ei! A tu et conec!” Imaginat. Jo em vaig quedar parada pensant que em podia conèixer, ja que era la primera vegada que anava a Banyoles. Llavors l’home em va dir “Sí, tu vas sortir abans-d’ahir a la tele”. Clar, jo duia l’equipació com a l’entrevista.
Realment em va fer gràcia que aquell home, que devia tenir uns 80 o 85 anys perquè en aquella època les persones solien aparentar ser més grans; em reconegués d’haver-me vista a la televisió. Em va fer especial il·lusió que s’hi hagués fixat tant perquè moltes vegades costa quedar-se amb la cara d’una persona i a la televisió hi vam sortir, encara no 10 minuts.
Durant l’entrevista i després, la Joana em va anar ensenyant fotografies d’ella i les seves companyes. També guarda el diari en què van entrevistar-les. Tot això em va permetre apropar-me una mica més, si cap, a aquella jove de 18 anys a qui el futbol li agradava i li va permetre formar part del primer equip femení de la zona i les primeres oponents d’aquell primer equip femení del FC Barcelona.
{{ comment.text }}