Adrián León i Rita Sardà. Vic
El periodista David Ávila Pérez dirigeix i presenta «Ja m’entens», el primer espai de Catalunya Ràdio dedicat al col·lectiu LGTBIQ+. «Ja m’entens», estrenat el passat 20 d’octubre, pretén donar veu al col·lectiu a través de la història i la cultura, perquè la lluita encara ha de ser el motor de transformació social. Ávila, amant de la ràdio i la televisió, ha treballat al programa d’Arucitys “Hora Punta”, a Catalunya Ràdio “El Suplement” i a RAC1, entre altres mitjans digitals. És de Torelló i alumni de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Parlem del seu pas per la Universitat, de la seva vocació, del col·lectiu LGTBIQ+ i de… «Ja m’entens», no?
D’on va sorgir el teu interès pel periodisme?
La veritat que, recordant-ho bé, des que jo era bastant petit. A casa solíem escoltar molt la ràdio i m’apassionava aquest objecte pel qual anaven succeint esdeveniments.
Quines assignatures destacaries dels teus anys estudiant el grau?
El Taller de Ràdio amb en Sergi Solà. Em va encantar, és molt bon professor, vaig gaudir molt. També destaco en Xavier Ginesta que ens feia Taller de Producció de Comunicació, per la seva manera de projectar bona energia als alumnes: vaig aprendre molt. I la professora Maria Forga, amb la que hi mantinc una bona amistat.
Com valores el teu pas per la Universitat de Vic?
Va ser una bona etapa, tot i que crec que avui dia la gaudiria més, la vaig començar amb moltes pors. Em preocupava el no poder trobar feina, estàvem en plena crisis del 2012-2013 i alguns professors ens deien que seria complicat, si més no fins a l’any 2020. Ara tenim el Coronavirus. Però mira, em vaig poder fer un espai a la professió, dedicant molt esforç la veritat sigui dita. En general, però, l’estada a la universitat va ser d’aprenentatge i diversió, el clima amb els alumnes i els professors era molt familiar i proper, alguns d’ells han acabat sent amics!
Vas fer bona colla?
Sobretot amb un grup de quatre amics. En recordar-ho em venen sentiments oposats, un dels amics va marxar molt jove de les nostres vides. Va ser i serà sempre un gran amic, el recordo molt. Vam fer una gran pinya, això és el que m’emporto. De fet, encara mantenim el grup de WhatsApp.
En quin moment de l’etapa universitària vas viure més la professió periodística?
En el moment que amb el mateix grup d’amics vam crear un portal de TV. El projecte ens va permetre cobrir moltes rodes de premsa i, evidentment, conèixer a molta gent del sector, també directius. Jo sempre era dels que preguntava i repreguntava. La sort d’això és que aquí a Catalunya no érem gaires, hi havia l’Ara, La Vanguardia i nosaltres, com qui diu.
Fent un salt del món universitari al nou programa LGTBIQ+ que dirigeixes i presentes, d’on neix “Ja m’entens”?
El programa es va iniciar per dues raons; una perquè jo treballava amb la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio i la col·laboració es va acabar; i l’altra perquè comptava amb un parell de col·laboracions més i aquell portal digital va tancar. Durant el confinament, vaig començar a pensar i analitzar què necessitava el públic, què faltava a les emissores públiques i què els hi podia oferir als mitjans de comunicació –que són els teus clients– com a professional. Enviar currículums a un mitjà on cada dia en reben 500? Com deia el professor Xavier Ginesta, “les idees i els contactes són molt més bons”. Per tant, vaig veure que a Catalunya Ràdio necessitaven un programa d’aquestes característiques. De fet, en vaig plantejar dos; un programa molt ben treballat que parlava dels continguts de la Corpo (CCMA); i l’altre amb una sola pàgina de PDF sobre el col·lectiu LGTBI, però era més aviat una idea no tan matisada. Quin preferia jo? El primer. Quin els hi va interessar a ells? La proposta LGTBIQ+ d’una pàgina de PDF. Mira tu per on.
Com creus que ho vas aconseguir?
Considero que si presentes i comuniques les coses amb il·lusió i entusiasme ja tens molt de guanyat, no tot, clar, però ja és molt. Més que res. És com lligar amb algú, has de seduir-lo, si vas amb el ‘no’ et costarà més. A mi em va sortir bé la jugada, en aquest cas, però hi ha de tot!
Quin objectiu persegueix el programa?
La veritat és que la realitat LGTBIQ+ és molt diversa i té molts prismes. I també és veritat que les agressions homòfobes han crescut un 20% aquest any i, per tant, alguna cosa no s’està fent bé. La nostra intenció, des de «Ja m’entens», és projectar el programa d’una manera pedagògica, creativa i d’entreteniment, conscienciant i visibilitzant el col·lectiu sense caure en el victimisme i la negativitat. Si el programa es dediqués anar amb la destral, a dir tot el que fan malament les persones no LGTBIQ+, no estaríem fent bé la nostra feina.
Quin significat té el nom?
He de dir que la primera idea no va ser “Ja m’entens”. Jo vaig oferir “De tots colors”, fent referència a la bandera del col·lectiu, però amb la pandèmia, que hi va haver temps de tot, en Carlos –el company que fa el programa amb mi– em va trucar i em va dir que ja tenia el nom: “Ja m’entens”. Em va encantar i així es va quedar. Té un doble significat, hem volgut fer referència a la connotació pejorativa de l’expressió per a donar-li la volta i utilitzar el terme d’una manera positiva. Ei, vine, escolta’ns que tu ja ens entens i, si no, ja ens entendràs!
Tens plena llibertat a l’hora de crear contingut?
Les idees creatives les portem nosaltres dos, en Carlos i jo, i tenim llibertat en tots els sentits. Normalment ens reunim els dilluns, dimarts i dimecres per parlar del programa de la següent setmana i després pensem propostes pels pròxims mesos.
Quina és la realitat del col·lectiu LGTBIQ+?
Si ets gai i vius a Barcelona, la situació és bona. Si ets lesbiana, la situació és més invisible. Si ets trans, encara hi ha molt camí per recórrer. Tot i que sembla que la cosa va per davant, no s’ha de generalitzar i pensar que el camí ja està tot fet. Aquí a Catalunya, podríem dir que està prou bé, però s’ha d’anar amb compte perquè ni tot està bé ni a tot arreu està solucionat. A Espanya s’està fent ressò la ultra dreta i a països de la Unió Europea, com Polònia i Rússia, els homosexuals són castigats.
I les persones intersexuals?
Encara queda moltíssim per fer en el tema de la intersexualitat. Hi ha gent del mateix col·lectiu que diu que la gent intersexual no hauria de formar part de la comunitat LGTBIQ+, creu que és un tema d’òrgans i no de sexe-afectivitat.
Com és d’important una lluita col·lectiva?
Per donar importància a un moviment cal agrupar-se, perquè si no t’agrupes, no aconsegueixes tenir més força i, per tant, passes a l’oblit. És necessari per visibilitzar-se. Si no fem una lluita col·lectiva per lluitar pels nostres interessos, no ho faran els altres. Si no s’hagués alçat la veu per reivindicar una sèrie de drets, a ningú se li hauria acudit que les persones d’un mateix sexe es poden casar. I això amb tot, són els treballadors d’una empresa que surten per manifestar-se en contra de les condicions laborals, mai serà la mateixa empresa que decideix apujar els sous.
Quines seran les temàtiques dels propers podcasts?
En els capítols següents parlarem del VIH amb el Dr. Bonaventura Clotet i amb en Ferran Pujol, director de BCN checkpoint, el 15 de desembre de la llei transsexual, i per Nadal –igual que el torró– “Tornar a l’armari per Nadal”, de gais i lesbianes que decideixen assistir a dinars familiars i mantenir una vida ‘tradicional’ per la por del que diran els familiars de ment tancada. Tenim molts temes, de l’educació LGTBIQ+ a les escoles o de la plumofòbia, per exemple.
«Ja m’entens» és el teu primer projecte de collita pròpia. Com ho estàs vivint?
Estic molt feliç d’aquesta nova etapa, hi ha gent que ve a regalar-nos temps de les seves vides per explicar-nos històries i jo n’estic aprenent molt. Vinc del món de la televisió i per a mi tot això és molt nou. És molt difícil pensar com plantejar un programa, les entrevistes, nous reptes en general. Somiava en poder treballar en una redacció i per res del món m’imaginava aquesta travessia professional que he tingut. Tot, evidentment, amb molta feina i esforç. Si tens ganes, il·lusió i t’agafes amb força a tot, no dubto que les coses t’aniran bé.
Ets crític amb tu mateix?
M’acomiadaria a mi mateix. També és veritat que sempre ho veiem pitjor del que ho veuen els altres, som els pitjors crítics d’un mateix. Intento fer les coses el millor possible, però, a vegades, tens incidents. Hi ha la por d’equivocar-me, de fer preguntes inapropiades, de saber gestionar bé les terminologies… A més, tendeixes a comparar-te amb gent que fa molts anys que s’hi dediquen, que són els teus referents i penso “no els hi arribo ni a la sola de la sabata”.
Quins són els teus referents periodístics?
He de reconèixer que sóc molt d’escoltar ràdio. M’agrada molt la periodista gallega Julia Otero, Iñaki Gabilondo i Toni Clapés, per a mi un molt bon referent periodístic. De fet, va ser ell qui em va donar la primera oportunitat de treballar en un mitjà de comunicació.
Sabem que la televisió és un dels teus punts forts d’interès. Quins són els programes que més t’han marcat?
Les 1000 i una, un programa que presentava el periodista Jordi González a TV3, en el qual es barrejava de tot, periodisme, cultura i xou. Tenia tots els ingredients que m’agradaven. Un altre dels programes que també destaco són els inicis d’Arucitys a 8tv. Alfonso Arús, el presentador, és molt bon moderador, sap escoltar molt bé i sap per on tirar en tot moment. És empàtic amb l’entrevistat i té un do per treure bons titulars sense que aquest se n’assabenti.
Quin diagnòstic li faries a la TV actual?
Sóc un apassionat de la televisió, però crec que els formats televisius del 2020 tendeixen a un low cost, a infravalorar a l’espectador i salvaguardar els espectadors que ja tenen guanyats. No arrisquen a buscar nous espectadors. Alguns mitjans visuals tenen ja molt explotats els mateixos temes de sempre. Aquella televisió imaginativa on et quedaves atrapat pel que passava ho trobo a faltar. Crec que les televisions haurien de començar a fer programes per a les noves generacions.
Com van ser els teus inicis treballant a la televisió?
Quan era bastant petit mirava molt la televisió i sempre em preguntava: “T’imagines poder formar part i treballar a la televisió?”. I mira, la vida em va portar a treballar a un programa de TVE, Hora Punta, presentat per Javier Cárdenas. Treballant a la redacció del programa vaig poder aconseguir molts contactes. Vaig treballar amb la família Arús i vaig fer una entrevista a l’Alfonso Arús, de la qual va quedar molt content. Va ser la meva oportunitat per anar-me’n a treballar a la redacció del seu programa. Va ser tot a través d’una trucada del seu equip, dient-me si m’interessava treballar a l’Arucitys, no m’ho vaig pensar ni un segon, la meva contestació va ser un sí rotund. De totes maneres, he de dir que la vida m’ha portat per TV i ràdio. En moltes ocasions, el professional no tria el mitjà al qual es vol dedicar, són oportunitats que et van sorgint.
Ja us ho he dit al principi, tinc molt palique però molt poc per explicar.
{{ comment.text }}