Dàmaris Rodríguez i Anna Tost, Vic
L’Adela, en Javier i en Carlos són tres joves talents que, tot i tenir vides molt diferents, comparteixen una mateixa passió: l’audiovisual. Observen que el sector cinematogràfic català no passa pel seu millor moment, econòmicament parlant, però creuen fermament que tirarà endavant gràcies al seu gran potencial i als missatges reivindicatius a celebracions com ara els Premis Gaudí.
Seguirem la història dels germans Pérez Reche, la qual comença amb la fixació d’en Carlos, el gran dels germans, per les pel·lícules i les emocions que desprenien: “primer m’atreien per les històries, eren un entreteniment excitant que m’obria nous mons on sentia que aprenia i vivia”. Des de ben petit ja es va fixar en com els grans directors feien “màgia” i transformaven una història amb una gran obra. Anys després, en Javier, el seu germà petit, després d’observar l’amor i passió que tenia en Carlos pel cinema, es va enganxar i ja des de petits junts imaginaven ser directors gravant els seus propis curtmetratges i inventant mil històries. La història de l’Adela, en canvi, comença quan, perduda en un mar de dubtes en no saber cap a on anar, una amiga li planteja la idea de l’audiovisual. Després de fer un grau superior d’audiovisuals i realitzar les pràctiques a TV3, va descobrir que aquest món és el que ha de viure i és realment al que es volia dedicar. Actualment es troba a la Universitat de Vic acabant el Grau de Comunicació Audiovisual.
“Les idees les tenim, així que si s’aconsegueixen més formes de finançament, podrem aconseguir coses molt millors”, Adela Robles
El sector està treballant en condicions molt dures que fan que s’arribin a viure “moments de tensió”, els quals provoquen que “molta gent abandoni els projectes per motius econòmics”, explica l’Adela Robles, que ha treballat en la preproducció i producció, primer com a becària i més tard com a meritòria, a dues sèries de TV3. L’Adela confessa que la seva primera experiència en el sector li va “xocar”, ja que “estava al peu del canó en jornades de treball de 12 hores molt dures” i no rebia cap compensació econòmica. Tanmateix, ràpidament es va donar compte de quines eres les circumstàncies econòmiques que envoltaven el projecte audiovisual. Sobretot, respecte al tema del pressupost, en va ser conscient i ho va notar més quan formava part de l’equip de la primera sèrie, atès que es tractava d’una ciència-ficció que necessitava un pressupost alt pels efectes especials. “Un pressupost del qual no es disposava”, afirma l’Adela, i per la qual cosa, encara que el resultat final troba que és bo, per altra banda també considera que hi ha moments que es deixa bastant que desitjar. Això li porta a fer un plantejament: “Quan veus produccions d’altres països penses ‘fins on poden arribar ells’ i clar, potser la idea no era tan bona, però la producció és millor”. Ella té clar que a Catalunya “amb quatre coses ens en sortim bé gràcies a les idees, ja que aquestes són boníssimes”. Però que realment les idees resulten “molt difícils de plasmar” perquè no es disposa d’un bon pressupost.
L’Adela durant un rodatge. Font: Adela Robles
“Crec que s’hauria de destinar més diners a la cultura perquè tots hi sortiríem guanyant”, Adela Robles
La comunicadora audiovisual creu també que així s’aconseguirien projectes molt més valorats. Tot recordant aquells moments de preocupació dels experts en efectes especials, del director de fotografia i del director de la primera sèrie en veure que es volia aconseguir una cosa que no era viable amb el pressupost que tenien. Després fa una comparació amb la segona, una coproducció amb menys capítols que l’anterior sèrie en la qual va treballar. Per aquest motiu, encara que el pressupost no era potser més alt, es va poder utilitzar “de millor manera”. L’Adela en fa referència, per tant, a la dimensió. De la mateixa manera que també ho feia Ventura Durall en les mateixes declaracions que esmentàvem abans: “No és només que siguin 7 pel·lícules en català el 2018, és la dimensió que tenen”, són pel·lícules petites. Gràcies al nombre reduït de capítols “tot era una mica més relaxat”. I és que l’Adela, dins de la preproducció, s’encarregava de realitzar la compres pel rodatge: “Sempre anava buscant el més econòmic, però sense deixar enrere el tema de la qualitat perquè no tenia aquesta angoixa de no poder comprar alguna cosa. Tots coneixem la dita que diu que tot allò barat surt car”.
L’Adela amb les seves companyes de producció. Font: Adela Robles
“Els productors han de buscar-se molt la vida per intentar aconseguir alguna cosa”, Adela Robles
“Cada vegada hi ha menys finançament, cada vegada costa més treure els diners i, per consegüent, aconseguir el que es vol”, opina l’Adela. Com a anècdota explica que en una de les sèries, el productor va reconèixer que no hagués estat possible comptar amb els actors i les actrius que es desitjaven si no fos per la persona que ocupa el càrrec de director de la sèrie. “Són actors molt bons i molt reconeguts que han dit que ‘sí’ per la personalitat i la professionalitat del director”.
L’Adela l’últim dia de pràctiques. Font: Adela Robles
“La realitat que jo m’hi trobo és la d’un sector saturat”, Carlos Pérez
En Carlos pensa d’aquesta manera en observar que “no es pot incorporar tota la gent que puja” i que “fins i tot és molt difícil per la gent que fa temps que s’hi dedica” perquè no es produeix una continuïtat i, conseqüentment, ens trobem amb “gent que fa molts sacrificis per poder fer el que estima”. Culpa a les escasses ajudes al cinema, quan aquestes “són indispensables” davant de la necessitat de “protegir al cinema”, així com es protegeixen altres sectors industrials. Sobre aquesta indústria, la del cinema espanyol i català (perquè aquests dos “estan totalment lligats”), parla d’un “conflicte de politització”: “En altres països com França, el cinema és una qüestió d’estat i no una arma ideològica”, confessa en Carlos. Segueix explicant que a França tenen “millors ajudes i facilitats (o menys dificultats)” i que, per aquest motiu, programen més pel·lícules nacionals als seus cinemes, guanyant-se així també “el favor del públic”, reflexiona en Carlos mentre es pregunta per què “no copiem models d’altres països on la cosa funciona millor”. Ha arribat a la conclusió que “sembla que a alguns no els interessa”. Per la seva part, el petit dels Pérez Reche, espera que “tot això canviï i es resolgui” perquè l’audiovisual en català és “un referent en l’àmbit Europeu” i creu que “és una llàstima la manca de diners” perquè es podrien arribar a fer moltes més pel·lícules de “gran qualitat”. En Javier, a més a més, contempla anar més enllà: “qui sap, competir i somiar amb els Oscars”.
En Javier fent fotos durant un rodatge. Font: Javier Pérez
“La productora ens va dir que teníem set dies per rodar la peli, tot l’equip anava a correcuita”, Javier Pérez Reche
En Javier recorda viure una anècdota que mostra la situació de precarietat, “perquè amb més subvencions això no passaria”, quan feia el making-of d’una pel·lícula independent juntament amb el seu germà, en Carlos. “Era a la tardor, i la productora ens va dir que teníem set dies per rodar la peli, tot l’equip anava a correcuita”. Aquesta pressa en Javi pensa que es va notar en el muntatge final. I és que “la falta de pressupost al cinema és una condició natural inamovible en el medi”, diu en Carlos. Ell no coneix cap pel·lícula, “jugui a la lliga que jugui”, on no hagués estat favorable invertir “una mica més de pressupost o temps”. Té molt clar que “això passa perquè la imaginació és molt somiadora, i les possibilitats que ofereix la realitat són sempre limitades”. Llavors, ens explica la seva experiència més personal i ens confessa que d’ençà que va començar la seva trajectòria en el sector ha viscut un “continu estat de precarietat”. Ell ha tingut l’oportunitat de codirigir diferents sèries d’animació, com ara la tercera temporada d”Arròs covat‘ i ‘Heavies Tendres‘ a TV3, les dues de Juanjo Sáez. Tanmateix, sent que al seu voltant hi ha menys rodatges i es proposa el següent: “Si a la pròxima sèrie que tenim previstos començar a finals d’aquest any el calendari és més ajustat i la plantilla més curta, podré comprovar llavors que sí que anem cap enrere”.
Heavies tendres, la sèrie d’animació de Juanjo Sáez. Font: CCMA
“Hem de trobar l’estímul creatiu per continuar amb el que tinguem a la nostre disposició”, Carlos Pérez
Sigui com sigui, aquests artistes de l’audiovisual busquen realitzar les seves obres i poder arribar a la seva audiència. El món del cinema i/o audiovisual català està passant actualment per un moment crític, el qual en Carlos descriu com “veritablement descoratjador”. Tot i això, els nois animen a seguir, a no tirar la tovallola i a inspirar-se amb creacions que ja hagin triomfat i que els hi donin aquell estímul creatiu i positiu per a seguir, perquè tal com diu el jove talent: “hi ha veritables joies cada any que expliquen la història que volen i aconsegueixen passar fronteres i trobar el seu públic”. També confien amb les noves plataformes digitals, com per exemple Netflix, plataforma que en Javier descriu com una nova eina que podria ajudar en el sector de cara al futur per a seguir fent bons productes en català.
En Javier i en Carlos treballant junts en una producció. Font: Javier Pérez
{{ comment.text }}