“És molt dur veure gent sola patint”

Natàlia Bonjoch i Marc Tresserras. Vic.

Indubtablement són setmanes dures per a tothom però, ens en fem una idea de com ho està vivint des de dins el col·lectiu sanitari? La situació és tant crítica que fins hi tot la gent jove i futurs metges i infermeres d’aquest país han hagut de formar part de l’equip que està lluitant contra la pitjor crisi sanitària del segle XXI.

La Georgina Marés i la Paula Pla són dues de les sanitàries que es troben en els hospitals durant la crisi pel COVID-19. La Georgina (21 anys), tècnica de rajos a l’Hospital de Palamós, i la Paula (22 anys), estudiant de 4t d’Infermeria a la Universitat de Girona i actualment donant suport a l’Hospital de Sant Celoni, expliquen al Sense Boira l’experiència de viure en primera persona aquests dies.

Com us trobeu físicament i mentalment?

Georgina: Físicament no vaig tan cansada com els meus companys d’altres espais de l’hospital. Al servei de radiografia han optat per treballar una setmana sí i una no, treballo 7 hores una setmana sencera i la següent descanso. Sí que és veritat que l’esforç físic actual és superior al que fèiem sense l’epidèmia, no és el mateix tractar un pacient que té coronavirus o un que no el té. A més, entre pacient i pacient he de desinfectar tota la sala i l’equip que utilitzo, això suposa una doble feina per a mi. Jo no sóc infermera, per tant no extrec mostres, però també m’he d’apropar molt als pacients a l’hora de col·locar les plaques i no tinc els mateixos EPI que elles. És dur mentalment pel simple fet que quan arribes a casa penses: “He fet un munt de pacients com si es tractés d’una línia de producció i no he tingut temps de fer costat a aquesta persona que segurament està patint”.

Paula: Fa cinc dies que treballo 7 hores i ara mateix tinc dos dies de descans. A partir d’ara serà així la meva rutina, fins hi tot, en cas que hi hagi molta feina, treballaré sis dies a la setmana. Físicament em fa mal l‘esquena, tots els moviments que faig em suposen contractures constants. A més, la màscara també em genera molèstia a la mandíbula perquè la portem durant hores. Mentalment és complicat. Veure morts i veure persones morint soles, és dur. En el meu cas, veig força gent gran que pateix i costa. Tanmateix, estic prou bé pel fet que he estat forces anys fent pràctiques i, tot i que no he viscut una situació com aquesta, n’he viscut de semblants i ho acabes interioritzant i el que intentes quan arribes a casa és no pensar-hi.

Com és treballar aquests dies a un hospital? Noteu la falta d’EPI (Equip de Protecció Individual)?

G: Aquests dies els hospitals no són el que eren, he notat molt que la gent no ve per ximpleries, ve la gent que realment ho necessita perquè hi ha consciència que estem col·lapsats. La falta d’EPI l’he notat molt, m’han arribat a dir que he d’utilitzar una mateixa bata durant tota la setmana i una màscara durant dues. Les ulleres tampoc me les van proporcionar perquè eren per els sanitaris que extreuen mostres, que són els que corren el risc més gran. Jo també m’apropo molt als pacients i per això he optat per fer-me jo els meus propis EPIS i d’aquesta manera em sento una mica més protegida. He arribat a col·locar ‘salvasleeps’ a la meva mascareta perquè al cap de tres hores d’utilitzar-les perden eficàcia. Per evitar que ens contagiem, com que les hem de portar durant dues setmanes, posem ‘salvasleeps’ perquè el vapor que treiem per la boca vagi aquí i no a la mascareta, i per tant no es faci malbé tan ràpidament.

P: Pel que fa als EPI, a l’Hospital de Sant Celoni, estem bé. Nosaltres portem l’uniforme d’infermeria, a sobre una bata impermeable feta a mà tot el dia i quan contactem amb els pacients, ens posem una altra bata. Les màscares bé però les hem de fer durar 3 dies quan, realment, n’hauríem d’utlitzar una per a cada pacient. Per sort, màscares quirúrgiques i d’ulleres en tenim i els guants i els gorros fets a mà ens han arribat fa poc.

Quants dies i quantes hores esteu treballant en el centre sanitari?

G: Estic treballant una setmana sí i una no en torns de set hores de matí o tarda.

P: Treballo set hores diàries, cinc dies a la setmana i dos dies de descans. Si hi ha molta feina o alguna altra infermera està malalta, faig alguna hora més i ja m’han avisat que en funció dels contagis, potser hauré de venir sis dies. 

Teníeu clar que us tocaria treballar durant aquesta crisi sanitària?

G: Jo sí que tenia clar que hauria de treballar, perquè estic suplint una baixa i sabia que em renovessin o no, em quedaria. I aquest va ser el cas, el meu període de suplència va finalitzar però ara mateix estic de reforç i continuo anant a treballar. De totes maneres, si no m’haguessin renovat, m’hauria ofert com a auxiliar d’infermeria on m’haguessin necessitat, ja que també tinc aquesta formació, o de tècnica.

P: No, no m’ho esperava. En qüéstió de dies he passat a ser una estudiant de quart a una infermera, ens necessiten. Ara tinc molta responsabilitat, em toca donar medicació als pacients tot i no ser colegiada, ja que si no ho ets, no n’hauries de poder donar però la situació actual ho demana. És xocant perquè nosaltres no busquem feina, tots els hospitals demanen estudiants i ens truquen.

T’estàs sentint realitzada amb la teva feina?

G: A mi m’agrada ajudar a les persones i quan arribo a casa tinc la satisfacció de saber que estic col·laborant, aportant el meu granet de sorra, però també sento que no ho faig com m’agradaria fer-ho. Són molts pacients els que hem d’assumir, en el meu cas, les màquines que tenim de rajos-x són les que són, només en tenim una a urgències i una de portàtil per passar per les habitacions. Per aquesta raó no pots estar tot el temps que t’agradaria amb cada pacient perquè se senti còmode i no com un objecte. En conclusió podria dir que no sé ben bé com em sento, sé que estic ajudant, aportant els meus coneixements i serveis, intento fer-ho el millor que puc però sento que no ho faig tant bé com voldria.

P: Sens dubte. Estic aprenent molt i també m’ajuden les infermeres amb les quals treballo, ja que quan no sé qualsevol cosa perquè no ho havia vist mai o no ho havia fet abans, m’ho ensenyen a fer-ho. A més, també em sento molt realitzada quan els pacients milloren i em donen les gràcies. A la meva planta hi ha pacients amb COVID-19 i d’altres que tenen el fèmur trencat o no estan contagiats i, aquests últims entenen la situació. Quan qualsevol d’ells t’agraeix la teva feina i tu també veus que el que has après a classe et serveix, te’n vas a casa content i t’ajuda a compensar els moments difícils.

En quin moment us n’adoneu de la veritable importància d’aquesta pandèmia?

G: Va ser xocant el fet de veure com s’acostava des d’Itàlia, però al treballar a un hospital petit com el de Palamós pensàvem que aquí no arribaria, que es frenaria. No ha estat així al final, vam tancar les cel·les de programació, els tacs, les radiografies, les ressonàncies programades, estàvem 100% pels pacients infectats o que podrien estar-ho. De la nit al dia vam veure que havia arribat i que tocava estar al màxim, no es pot tenir un dia dolent a l’hospital.

P: No me’n vaig adonar fins que va arribar a Espanya. De fet, quan van arribar els primers casos, jo era de viatge i pensava que seria com una altra mena de grip, però res greu. Quan vaig tornar ens vam trobar d’un dia a un altre que estàvem sense pràctiques de la universitat, ens enviaven a casa i ens començaven a trucar des dels hospitals perquè ens necessitaven. Me’n vaig adonar que la pandèmia era molt greu quan portavem dues setmanes i ja hi havia molts casos de coronavirus.

T’espanta el contagi? Quines mesures preventives prens mentre fas la teva feina?

G: No m’espanta que jo em contagi, estic tranquil·la perquè sé que faig servir els EPI que ens proporcionen i també desinfecto tot el lloc de treball cada cert temps.

P: Sí i molt. He arribat en un punt que quan estic treballant m’asseguro sempre de dur tots els EPI i de rentar-me les mans totes les vegades que puc. És una obsessió constant vigilar què toques. Per exemple, jo desinfecto la coberta del mòbil, vigilo no tocar res i si ho faig és amb els colzes, em poso guants quan teclejo l’ordinador que està aïllat dels pacients amb el COVID-19… A més, a casa em miro la febre un parell de cops el dia, em controlo els símptomes i no m’acosto als meus pares ni a la meva germana. En una persona jove i sana com jo no m’hauria de passar res però vigilo pel meu entorn i per altres pacients que no tenen el virus.

Continuant amb la resposta anterior… com viu el teu entorn el fet que t’exposis constantment davant el virus?

G: Amb respecte i certa por, perquè visc amb els meus pares i la meva germana. Només arribar a casa em dutxo, deixant la roba al garatge i sense tocar res fins que no he sortit de la dutxa. A més a casa aquests dies evitem molt els petons i les abraçades.

P: Tot i que els preocupa, ells m’han animat des del principi perquè jo podia ser útil en el sistema sanitari si donava un cop de mà i que, a més, seria una gran experiència a nivell professional. També però, van preferir que tornés cada dia a casa i que no em quedés sola en el pis de Girona perquè sabien que mentalment seria dur si no tenia ningú amb qui parlar i que ells també prendrien mesures a casa.

Teniu ja un protocol establert per si teniu símptomes de coronavirus?

G: Des de l’hospital ens tenen informats a tot moments amb comunicats i com a infermera et diuen que fins que no tinguis contagis obvis com febre o tos no et poden fer la prova del coronavirus. Això és un risc perquè pots infectar a companys o pacients que no estiguin infectats encara, però com que no comptem amb prou tests no et fan la prova així com a així. És cert que si un company dona positiu i has estat en contacte amb ell et fan quedar a casa uns dies per comprovar si desenvolupes algun símptoma.

P: No ho sé si hi és, fa pocs dies que treballo a l’hospital i a mi només m’han informat que si en un algun moment ens detectem símptomes anem a urgències per fer proves o el que calgui.

Quin és el moment més dur que has viscut aquests dies a l’hospital?

G: No sabria dir un moment exacte, n’estem vivint molts aquests dies. El que més mal em fa és que et demanin que corris a fer una radiografia perquè volen intubar a un pacient i quan arribis te’l trobis mort. Com que no tenim més equips no podem arribar a tots.

P: El meu tercer dia. Estava en el control d’infermeria i d’una habitació van treure amb una bossa a una persona que no havia superat el virus. Aquestes bosses s’hi aprecia perfectament la silueta d’algú i, en aquell moment, a la sala s’hi va fer un enorme silenci. També és molt dur veure gent sola patint, no només els qui tenen el virus sinó qualsevol altra pacient. Ells et diuen que ets el seu suport a aquí i et donen les gràcies per donar-los-hi conversa i anar-los-hi a veure només per saber com es troben. Mantenir una conversa amb aquestes persones els reconforta a ells i a tu.

Quins tipus de pacients esteu rebent aquests dies?

G: Estem rebent pacients que realment necessiten estar a l’hospital, fora de la pandèmia he tingut pacients que es podien tractar perfectament a un CAP. Però ara el que entra per la porta d’urgències és perquè realment necessita estar allà. Tot el que es pot fer des de casa es fa, per tal de no saturar els hospitals i realment es fa i jo ho veig així. Tots venen amb simptomatologia del coronavirus.

P: Estic a la primera planta i en aquesta hi ha la meitat de pacients amb covid positiu o possibles positius i en l’altre meitat pacients de coronavirus negatiu o pacients amb qualsevol altre problema. És un risc tenir positius en Covid-19 i possibles positius junts perquè potser no estan infectats i, al estar tant a prop els uns amb els altres es poden infectar però no hi ha més espai i s’ha de fer així.

Com a professional sanitari, creus que això marcarà un abans i un després per millorar la sanitat del país?

G: Això no depèn de nosaltres, ve des de dalt. L’Hospital de Palamós fa temps que volen renovar-lo perquè s’ha quedat petit, però si no rebem les subvencions, no és possible. Sí que ens podrà servir com a previsions pel futur, ja que sembla que aquest virus ja no marxarà d’aquí. Ha estat com un examen sorpresa que l’hem hagut de superar com hem pogut i ens pot servir com experiència per si torna a venir una altra epidèmia com aquesta. Tot es pot millorar i de tot se n’aprèn, i aquesta crisi segur que ens marcarà com a sanitaris.

P: Tinc l’esperança que hi hagi un canvi, però penso que no hi haurà millores per part del govern i els polítics se n’oblidaran un cop passi tot. Potser hi haurà alguna millora en el sistema sanitari però ho veig difícil. El mateix penso de la població. Potser qui ho hagi viscut de primera mà si que recolzarà el sistema sanitari amb manifestacions o lluitarà per què hi hagi una millora però, en general, un cop passi tot, penso que molts dels qui ara ens donen les gràcies o aplaudeixen la nostre tasca se n’oblidaran.