Casandra Maggio i Karolina Rios. Vic
Fa dues setmanes que va començar el foc entre Israel i Gaza, un foc que va deixar al món sense alè, i sobretot a les víctimes que van patir les conseqüències d’aquest conflicte, que afortunadament, el dijous passat es va arribar a un acord bilateral entre Israel i Hamàs que va posar fi a l’enfrontament, tot i ambdós es declaren guanyadors. Encara que “Hamàs no necessita “guanyar” guerres en el sentit tradicional per a sortir victoriós. Simplement resistint, afirma la seva legitimitat i popularitat, que ha tendit a augmentar després de tals escalades en el passat. Això és especialment cert en comparació amb l’Autoritat Palestina, que es considera feble en el millor dels casos i còmplice en el pitjor quant a les relacions amb Israel”, segon va dir Julie M. Norman, conferenciant en Política i Relacions Internacionals de la University College London.
Això sí, aquest acord va arribar després de moltes morts, sobretot de ciutadans palestins i, malauradament, de nens i nenes innocents que estan dins del sac d’aquesta guerra politicosocial per la que passen aquests dos països. El fet que això hagi tornat a passar, deixa molt clar que les línies divisòries entre aquests països segueixen sent molt profundes. Aquest fet no deixa de ser sorprenent per a tot el món, tot i saber el background que hi ha rere aquest conflicte bèl·lic que porten anys suportant i que algun dia havia d’explotar. Parlem de la història d’una massiva ocupació de jueus i de polítiques discriminatòries que suposen clarament un apartheid contra la població palestina.
Per posar-nos en context, Gaza és l’escenari ideal, escollit per Israel per escenificar l’enfrontament i el càstig. És com si es tractés d’un plató de televisió en el que mostra els seus cops alliçonadors. És el lloc on Israel pretén que tothom posi el punt d’enfocament, per poder reduir la realitat a una sola veritat, “la seva veritat” que vol explicar que “l’única cosa que fem és lluitar contra Hamàs, que és una organització terrorista que ha de ser bombardejada perquè desenvolupa projectils que maten a civils”. Amb això Israel pretén justificar unes accions que no són pas justificables: les seves massacres de civils, menors inclosos, els seus càstigs col·lectius contra habitatges i centres de premsa.
Si ens fixem una mica en les dades que corren, segons les Nacions Unides, des del 2008 fins al 2020 hi ha 5.590 palestins morts per atacs israelians i 115.000 ferits. En el mateix període hi va haver 251 morts israelians per atacs palestins i 5.600 ferits. Entre 2000 i 2014 el 87% dels morts van ser palestins i el 13% israelians, segons dades de B’tselem.
Antecedents
Per entendre millor què passa, ens remuntem uns quants anys enrere. Com ja se sap, aquest conflicte entre Israel i Gaza no és nou, ni molt menys, aquest és un conflicte que ve de molt lluny. I es que justament després del fi de la Segona Guerra Mundial i de tot el que van patir els jueus, va començar una forta pressió per establir un territori jueu i va començar la recerca de la terra prometida. Aquest fet va promoure una forta immigració jueva cap a la regió de Palestina, però aquest moviment no va ser ben vist i va produir molta resistencia en algunes de les comunitats d’aquesta regió, i sobretot quan l’any 1948 es va fundar Israel.
La fundació d’Israel va produir que paisos com Iraq, Egipte, Siria o Jordània envaïssin aquest territori i així es va donar lloc a la primera guerra entre els àrabs i els israelites. Després d’aquest fet, molts palestins van decidir fugir a altres països o van ser expulsats pels jueus, però un any abans de la fundació d’Israel, es va aprovar un pla per la partició del territori de Palestina, aquest pla recomanava la creació d’un estat àrab independent i d’un altre jueu, però finalment aquest pla no va arribar a cap lloc. Tot i que l’any 1949 va quedar definida la línia divisòria dels territoris palestins: Cisjordània (reclamada tant per palestins i israelians com la capital) i la franja de Gaza.
L’any 1967 va arribar l’anomenada guerra dels Sis Dies, una guerra que va deixar conseqüències molt profundes i amb un clar triomf per part d’Israel, a més, aquesta guerra també va ser la raó de què mig milió de palestins fugissin. Però el conflicte entre els àrabs i els israelians i no acaba aquí, l’any 1973 va donar lloc la guerra Yom Kipur, una guerra que va enfrontar a Egipte i Síria contra Israel, i que va permet al Cairó la recuperació del Sinaí. Anys després d’aquesta guerra, Egipte va firmar la pau amb Israel, un fet que només va seguir Jordània.
Anys després de tots aquests conflictes, l’Organització per l’alliberació de Palestina i Israel van firmar els acords de pau d’Oslo, però aquests acords no va ser acceptat per Hamàs. Aquests acords van permetre la creació de l’Autoritat Nacional Palestina, aquesta representa internacionalment a tots els palestins. Totes aquestes diferències i conflictes fan impossible l’arribada a un consens definitiu entre els palestins i els israelites.
L’actualitat
El conflicte actual, a Israel s’ha denominat aquesta operació com ‘Guardians dels Murs’, mentre que els islamistes l’han denominada ‘Espasa de Jerusalem’. En l’ofensiva d’aquests dies hi ha més de 200 palestins morts, entre ells 60 menors, i 10 israelians.
El Dia de Jerusalem commemora la presa de la part oriental de la ciutat de Jerusalem per part dels jueus a la guerra dels Sis Dies de 1967. És un motiu de celebració i per això se celebra la Marxa de la Bandera. Centenars de joves israelians porten banderes del seu país i realitzen un recorregut que parteix des de la Porta de Damasc i recorren el Barri Musulmà camí del Mur de les Lamentacions amb cançons patriotes. Molts palestins consideren aquest acte com una mena de provocació, fet que dóna joc a una gran escalada de tensions. Malgrat tot, la policia d’Israel havia prohibit que aquest any es realitzarà la Marxa de la Bandera, pel fet que milers de palestins estaven preparats per atacar amb pedres i còctels molotov durant la jornada, segons la mateixa policia.
Així i tot, els enfrontaments als carrers s’han produït prop de la mesquita d’Al-Aqsa, a la Ciutat Vella de Jerusalem. Els palestins van llançar pedres als antiavalots, mentre que les forces de l’ordre van respondre amb bales de goma i gasos lacrimògens. Aquesta mesquita se situa a la part vella de Jerusalem, un lloc de culte per a les principals religions. Es considera la ciutat més sagrada per al judaisme i el cristianisme, i la tercera per a l’islam. Però el veritable problema es Jerusalem, perquè aquest és l’epicentre del conflicte entre Palestina i Israel. Els dos països reclamen el seu territori, ja que els jueus asseguren que aquesta part pertany a la seva capital, tot i que té un reconeixement internacional limitat; els palestins reclamen la part d’aquesta ciutat com la futura capital d’un futur estat independent.
De fet, la qüestió és saber qui va començar aquesta última convulsió, en una guerra de propaganda mundial sobre la contínua ocupació israeliana a cinc milions de palestins a Cisjordània i la Franja de Gaza. El dany col·lateral a la reputació d’Israel és una conseqüència inevitable de l’ús d’un bombardeig pesat contra objectius de Hamàs en una de les zones més densament poblades del món.
Hi ha dos milions de palestins a Gaza i molts viuen en camps de refugiats que les seves famílies han ocupat des que van fugir d’Israel l’any 1948, en el que els palestins anomenen la nakba, o catàstrofe. La mort d’una família nombrosa palestina el cap de setmana, la casa de tres pisos va ser demolida per un atac aeri israelià, és un recordatori grinyolant de les conseqüències de l’ús d’armes de guerra en zones civils. La violència israeliana contra els palestins en represàlia pels atacs amb coets en el seu territori és una vergonya per als estats àrabs que havien establert relacions diplomàtiques amb Israel sota la pressió de l’administració Trump. Els anomenats Acords d’Abraham, que impliquen un intercanvi d’ambaixadors entre Israel i els Emirats Àrabs Units, corren el risc de quedar desacreditats als ulls del món àrab per l’última crisi.
{{ comment.text }}