Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental
Si aquest Nadal vols vendre per internet, ara pots fer-ho! Registra't a comprapropera.cat

Ivan Benet: “De la meva vocació, n’he fet la meva professió”

Amb motiu del Dia Mundial del Teatre, el Sense Boira ha volgut conversar amb l’Ivan Benet.

  • UVic
  • 29/03/2019 | 12:56
 

Dàmaris Rodríguez i Anna Tost. Vic

L’actor vigatà nascut el 1976 es va llicenciar en Art Dramàtic amb l’especialitat d’interpretació a l’Institut del Teatre i, actualment, treballa com a actor de teatre i televisió. Conegut per la seva aparició en nombroses sèries de Televisió de Catalunya, com Ventdelplà o Polseres Vermelles, a part d’interpretar més d’una quarantena d’obres a diferents escenaris de teatre, ara Benet debuta com a autor i director a la sala Beckett amb la seva obra La lleugeresa i altres cançons, la qual s’estrenarà el 25 d’abril.

Quan i com neix el teu interès per les arts escèniques?

Jo crec que el meu interès va néixer quan tenia aproximadament tres anys, perquè els meus pares formaven part d’una companyia de teatre amateur a Vic. A mi em feien sortir per a fer petites aparicions, perquè veien que a mi m’agradava dir alguna frase i fer alguna cosa que provoqués riure al públic. Des d’aquell moment em va anar naixent el motor i les ganes de fer teatre.

El concepte ‘arts escèniques’ crec que em neix molt més endavant, sobretot quan començo a l’Institut del Teatre.

Hem sabut que aquest debut amb tres anys dalt de l’escenari va ser amb una obra de Lorca. Però, quan consideres que va ser el teu debut real com a actor?

La primera nòmina que rebo com a actor és quan vaig fer Amadeus, un musical fet a partir de l’obra de Shaffer, i la història de Mozzart que vaig fer al teatre Tívoli l’any 1998, quan tenia 22 anys. Crec que aquí va ser el meu debut, ja que era la primera vegada que treballava més professionalment i que vaig tenir un sou. També vaig conèixer al repartiment que hi havia, com en Lluís Soler, entre d’altres actors que jo ja admirava. Per a mi va ser un súper regal, va coincidir que en acabar a l’Institut del Teatre l’Àngel Alonso em va fer una prova i em va contractar. Amb uns quinze dies ja estava treballant, em vaig sentir molt afortunat.

Aquest interès va néixer per “mèrit propi” o els teus pares, al fer ja teatre amateur, hi van influir?

Penso que hi va influir un 25%, que és molt. Som quatre germans a casa i d’aquests quatre només un 25% s’ha dedicat al teatre. A la meva germana i als meus altres dos germans els agrada anar al teatre i s’interessen, sobretot per les coses que jo faig, però no s’hi han volgut dedicar. Per tant, la llavor aquesta diria que sí que la van posar els meus pares, que els hi agradava i ja formaven part d’aquest món teatral.

Sempre vas saber que et volies dedicar a això o més aviat ho veies com un hobby?

La veritat és que jo no tenia cap intensió de dedicar-me al teatre, era un hobby. En la infància era un nen que feia moltes activitats extraescolars i el teatre n’era una més. Jo volia estudiar traducció i interpretació, perquè ja des que estudiava batxillerat m’agradaven molt els idiomes i tenia ganes de ser un tio molt poliglota. Llavors vaig començar a estudiar alemany i tenia ganes d’això, de ser traductor d’alemany. I és que sembla de pel·lícula però un dia, per casualitat, vaig anar a Barcelona per fer les proves de traducció i interpretació i vaig anar a parar just davant de l’Institut del Teatre. Allà hi havia una ambulància per una ballarina que s’havia trencat una cama, la vam ajudar i això em va portar a conèixer gent que estava estudiant allà a l’Institut. Em vaig quedar un tríptic de l’Institut, gràcies al qual vaig descobrir que el teatre s’havia convertit en una llicenciatura, quan antigament es considerava una diplomatura. Aleshores, vaig tenir un dilema. Em vaig decidir i vaig començar a preparar-me per a fer les proves, les quals eren bastant complexes.

Què aporta el teatre a la teva vida diària?

Moltes coses. M’aporta sobretot interès per altres vides, per altres mons, per altres maneres de veure la vida. Quan m’entra un projecte nou o em començo a interessar per algun projecte d’un món que em sembla completament desconegut, això em fa veure la vida des de diferents angles. És molt interessant, molt atractiu. Un moment d’obertura mental necessari i vital.

Em sento molt afortunat perquè de la meva vocació n’he fet la meva professió

Com a actor, quin consideres que ha estat el repte més gran al qual t’has afrontat?

El repte més gran, sense cap mena de dubte, seria un monòleg que vaig fer i traduir jo mateix a l’alemany, ‘Informe per a una acadèmia’, un conte de Franz Kakfa. Va ser un projecte molt personal, el qual vaig començar en un moment que personalment necessitava fer alguna cosa pel meu compte i créixer molt com a actor. A més, és una història molt potent, que toca molt a l’espectador, commou, et crea moltes preguntes i com a actor se’m va fer molt difícil. Des d’allà, però, vaig fer un salt, em van donar premis, que també fan molta il·lusió!

Ivan Benet a Informe per a una acadèmia. Font: Temporada Alta

Amb més de quaranta espectacles a l’esquena, quina valoració faries de la teva trajectòria professional? En quin punt es troba?

Com a valoració jo sempre dic que sóc com una formigueta, és a dir, vaig fent. Sempre he tingut molt clar que des del moment que vaig entrar dins del teatre volia dedicar-me a això, tot i ser conscient que és un món difícil per la competència. Per tant, aporto el talent que puc tenir i el treball. En aquest sentit, m’intento deixar la pell, que és la meva manera de funcionar.

I, ara mateix estic en un moment de transició, ja que estic començant un nou projecte a una agència de Madrid que m’està empenyent a entrar al món audiovisual i això implica buidar-me el calendari teatral.

Els actors sempre estem així, en constant canvi

També has intervingut en sèries de televisió. Quan gaudeix més l’Ivan Benet: en els escenaris o davant de les càmeres?

Als dos llocs. Si em deixessin triar, diria que m’agradaria treballar mig any al teatre i mig any fent cinema o televisió, perquè realment són dos mitjans molt diferents. Al teatre estàs amb contacte amb el públic, és la satisfacció i la consciència que estàs explicant una història que arriba a l’espectador, i això és com una droga. Per altra banda, el tema del món televisiu o el cinema també m’agrada com a actor perquè treballes al mil·límetre, i això és molt pur. Però s’ha de dir que van molt lligades i una cosa sense l’altra no es concep.

Com diferenciaries l’experiència del teatre amb la de la televisió? Veure’t a través de la pantalla és diferent que tenir un contacte real amb el públic?

Generalment quan em veig a la televisió no m’agrado. És un fet, i crec que això els passa a molts actors. Costa molt mirar-te netament, de fet jo no puc parar de veure’m tots els defectes: que si el nas molt gros, que si aquest dia tenia un gran, que si aquest dia estava molt cansat perquè em vaig llevar molt d’hora… Primer veig tot això i després, de mica en mica, vaig oblidant-me de mi i veig el que puc millorar.

La diferència és la percepció, tu no t’estàs mirant quan fas teatre, tu estàs dins del personatge de la mateixa manera que quan interpretes en una pel·lícula, però clar, després en aquesta et veus i ja no estàs allà. Una altra diferència és el factor repetició que trobes al teatre. És un tema que a vegades pels actors resulta esgotador perquè fas cada dia el mateix, amb la mateixa intensitat i si potser encara amb més que la nit anterior.

El cinema en aquest sentit és provocar un incendi, queda tot devastat i no ho has de refer; al teatre ho has d’incendiar tot, però l’endemà has de construir un altre cop el bosc per tornar-ho a incendiar.

Quines característiques ha de tenir un bon actor, des de la teva manera d’entendre la pràctica teatral?

La generositat per mi és el que fa a un bon actor. És a dir, un bon actor que no és generós per mi no serà mai un bon actor. Amb actor generós em refereixo al fet que estigui pendent que l’altre ho faci molt bé. Tot el contrari seria un actor narcisista que està tota l’estona escoltant-se i observant les seves emocions, i que a mi, personalment, no m’interessa. Això es pot traslladar a la vida perquè tu quan parles amb algú intentes comunicar-te amb l’altra persona, no t’estàs comunicant amb tu mateix.

El treball de la respiració seria una altra característica: el lector que respira bé. Quan un actor es forma ha de treballar la veu i tots els temes més físics, perquè que un actor conegui el seu cos és bàsic per poder posar-se a la pell d’altres persones. A més a més, així també pots allunyar-te de tu mateix.

I, per últim, diria l’actor camaleònic. L’actor que busca estar diferent d’un projecte anterior. Sortir d’un mateix a mi sempre m’ha agradat molt, però mai d’una manera exagerada ni guionitzada. Que la gent es pensi que ets una altra persona. Som uns mentiders (riu).

Entenent el triomf com un creixement professional i no associant-lo exclusivament a la fama, és el talent o l’esforç el que porta a un actor a triomfar?

Són molts elements. Hi ha molta gent amb molt talent que no acaba triomfant, entenent el triomf com m’ho esteu plantejat. Sobretot actrius perquè hi ha moltes més dones que volen accedir a aquesta professió i desgraciadament hi ha molts menys papers per elles, i els que hi ha són menys importants.

Per tant, crec que és la combinació treball-sort o sort-treball, no sé quina de les dues va primer. Pots tenir molta sort en un moment donat i després aquesta sort no aprofitar-la en forma de treball, d’exigència. Pots ser molt treballador i barallar-te molt en tots els personatges i desgraciadament no tenir sort, no tenir l’oportunitat que algú et vegi i et valori. Així i tot, també dir que la sort es busca una mica. És estar predisposat a què t’apareguin coses.

Ivan Benet. Font: Alex Rademakers

Consideres que hi ha prou cultura teatral avui en dia?

Al nostre país jo crec que no hi ha prou. Encara no estem a l’altura d’Alemanya, França, Anglaterra… Aquí entraríem també en tema diners. En tres anys hi ha hagut cinc consellers de cultura en el nostre país. Ara hi ha consellera nova i esperem que tot vagi molt bé. El pressupost de cultura que té la Generalitat de Catalunya és del 0,7% del pressupost total, a França és del 6%. La cultura és molt important pel país, és transcendental, i en el moment electoral sembla que encara més, però cap dels consellers és capaç d’augmentar el pressupost i posar-ho, per exemple, a l’1,4%.

No obstant això, he de dir que hi ha molt bon públic de teatre, i a Barcelona ho pot veure qualsevol persona que faci teatre diàriament. Jo em sorprenc perquè hi ha molta gent que ve i molta d’aquesta gent està formada. Tenim una assignatura pendent a l’hora de formar espectadors, sobretot joves perquè es connectin amb la pràctica teatral, que no ho vegin com una cosa antiga. Aconseguir fer productes teatrals i projectes que els joves tinguin la necessitat d’anar-ho a veure. Encara no hi ha molta gent que veu el teatre com una cosa necessària i no hem aconseguit culturitzar-nos i generar aquest interès. Per aquest motiu, hi ha molta gent que en una nit s’acaba gastant 30 o 40 euros, creient que no té diners, i en canvi veuen el teatre car. La cultura teatral és responsabilitat de tots, dels que hi han d’anar i dels que ho fem.

No puc dir que hi ha cultura, perquè no hi ha prou dotació econòmica. S’han de potenciar nous públics, s’han d’impulsar companyies petites que estan treballant perquè puguin seguir fent-ho. La cultura és un bé públic, és necessari.

Llavors, creus que el teatre hauria de ser una assignatura a les escoles?

Estaria molt bé que ho fos. El teatre, la literatura dramàtica… les arts escèniques! El teatre és molt pedagògic, és aglutinador de diferents disciplines. Al teatre hi pots posar la filosofia, arts plàstiques, el món físic i corporal de la dansa… És també un mitjà de comunicació i d’expressió, així com en molts moments és terapèutic i una eina per unir a les persones. Té moltes virtuts!

Per tant, què creus que li falta al teatre per arribar a ser un art tan consumit com pot ser el cinema, per exemple?

Diners… Hi ha grans professionals del teatre en aquest país, hi ha gent molt potent. Parlo d’actors i actrius, de directors i directores, escriptors, escriptores, dramaturgs… Però no hi ha una confiança en què la cultura i el teatre puguin ser un motor econòmic. De fet ho és, però encara ho pot ser molt més. Primer diners i llavors es parlaria de com s’organitzaria. Perquè bàsicament per això no tenim el mateix moviment que a Londres o a ‘Avenida Corrientes’ de Buenos Aires, amb tots els seus teatres.

Ets vigatà. Parlem de la cultura teatral a Vic. Creus que és una ciutat activa en aquest àmbit?

Sí, és bastant activa, hi ha molta gent que fa coses. No obstant això, podria ser-ho més perquè molta d’aquesta gent es mou en el terreny semiprofessional. O sigui, els professionals que estan treballant no poden viure d’això i, per tant, no és d’apostar fort. I és que no es pot apostar fort si no vius completament d’això.

Crec que la ciutat fa una bona programació, portant coses de fora, per exemple coses que han impactat a Barcelona. També estan començant a fer produccions pròpies i això és molt important: la descentralització, que no tot el món cultural estigui ubicat a Barcelona. Si no passa com em va passar a mi, que vaig haver de marxar de Vic per poder-me dedicar professionalment. Falta la xarxa de produccions de país. Hauríem d’aconseguir ser com Montpellier, una ciutat petita al sud de França que podria ser Vic o Manresa amb un moviment teatral brutal. Aquí hi ha grans professionals i gent disposada, vull dir que no és culpa de la dinàmica teatral de Vic, sinó de la manca de confiança forta per part dels polítics cap a la cultura.

Abans et preguntàvem què t’aporta a tu el teatre, però, sota el teu criteri, quin són els beneficis que aporta el teatre a tot aquell que el gaudeix?

Hi ha un lema del teatre de Buenos Aires a la sala Timbre4: “El teatro hace bien”. Em sembla que és un resum perquè et fa bé et generi preguntes o no te les generi, et sigui còmode o et sigui incòmode. Surts regenerat. El teatre generalment et qüestiona coses i et fa més bona persona. Això passa a la majoria de disciplines artístiques. Amb honestedat, serietat i ganes de comunicar coses, t’acaben transformant una mica. Si està ben fet, surts una mica diferent de com vas entrar.

L’streaming recentment ha irromput en el món del teatre. Creus que aquesta innovació ajudarà a apropar el teatre a tots els públic o, per contra, pot provocar un descens en el nombre de persones que assisteixen a les sales?

Això fa temps que es fa a Londres, i crec que en realitat funciona si les realitzacions estan ben fetes i està ben estudiada la manera de gravar-ho, és a dir, que estigui a mig camí del teatre i l’estil cinematogràfic. Són gèneres que no han d’estar oposats i ajuntar-ho, per què no? Com més fórmules es facin millor!

 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.