Lorea Andrés, Rebeca Molero i Mireia Marcó. Vic
Durant molts anys, la imatge de la dona ha estat posada en qüestió: el seu estat físic, la seva figura com a mare, la seva maternitat, la criança dels fills, el seu treball, etc. Gràcies a llevadores, mares que han viscut experiències molt diferents en parts o inclús la pèrdua del fetus o nadó, dones que no volen ser mares, dones que no poden ser mares o les diferents concepcions de parir, es pot demostrar quina ha estat l’evolució dels últims anys i com ha canviat la concepció de la cultura maternal i dels parts.
El fet de tenir fills és un tema cultural i social en el qual se centra la mirada en les dones perquè són a les que se’ls modifica el cos i han de ser les que decideixen si volen tenir-ne o no i conèixer les diferents opcions per a dur-ho a terme i què fer si no en poden tenir. “Cada cop es va preparant més. La infertilitat i esterilitat està a l’ordre del dia i cada cop és un tema més present a la nostra societat. Ara endarrerim l’edat del primer fill a les dones o homes trans. i cada vegada són fets més habituals als que ens anem preparant” afegeix l’Alba Pallisé, llevadora de 36 anys i mare d’un fill. “Vaig tenir un metge durant l’embaràs que em va comentar que tot i ser mare als 37 anys no havia de tenir cap problema i que era una bona edat perquè les dones grans embarassades solen fer més cas que les joves. A més, amb resultats previs i altres proves d’embaràs no em va arribar a fer una amniocentesi que es fa a les dones majors de 35 anys perquè ell la considerava agressiva i que si es podia estalviar, millor” transmet la Maite Navarro, l’advocada que va tenir la seva primera filla amb 37 anys quan ningú del seu entorn més proper esperava que ja es pogués quedar embarassada.
Per les meves amigues i companyes de feina sí que vaig ser censurada perquè creien que aquesta prova era necessària i que si feia falta pagués una consulta privada en comptes de la seguretat pública.
Maite Navarro Garciandía
La cultura espanyola i els costums que s’han desenvolupat al llarg dels anys, fan que les dones pateixin més la pressió per ser mares i la qüestió constant sobre si aquelles decisions que prenen sobre els seus fills i el seu procés d’embaràs és correcte o no, habitualment apareix la figura d’una tercera persona o vàries que es prenen la llibertat de donar consells sobre la criança dels teus fills i sobre la teva vida. Com afegeix l’Alba Pallisé, llevadora des de fa deu anys: “La societat sempre hi posa el nas a com es dona el pit, als avortaments, als dols per altres fills i tothom té opinions al respecte. S’ha de tenir més clar que cada persona pren el millor camí, igual que les millors decisions dels pares o mares sobre els seus propis fills. Hem d’aprendre a respectar les decisions.”
Els avortaments són més habituals a la societat del que es creu. I malgrat aquesta recurrent situació que passa a moltes dones, mai no s’està prou preparat per afrontar la pèrdua d’un fetus (o inclús la mort d’un nadó després d’un part) i que en molts casos marquen la dona que el pateix i al llarg dels anys segueixen recordant aquella pèrdua i pensant com seria la vida d’aquell fill a qui no van poder veure créixer. “Em va resultar difícil la pèrdua perquè a més no ho vaig voler compartir amb el meu entorn i moltes vegades encara ara penso: ara es portaria x temps amb la meva filla i tindria x anys” afegeix l’advocada que va patir un avortament posterior al naixement de la seva primera i única filla. La Coral Ferrero Nalda també va patir avortaments, concretament tres, “és frustrant, molt frustrant la pèrdua d’un fetus”, relata.
Anys enrere, els serveis sanitaris no estaven tan preparats psicològicament i no tenien uns protocols específics per tractar una mort fetal o la mort d’un nadó en el postpart i feia que la situació fos molt complicada d’afrontar per a persones que patien aquestes pèrdues, però gràcies a la formació constant dels equips sanitaris s’han començat a treballar la sensibilització i formació emocional i psicològica del personal sanitari.”Quan vaig patir l’avortament em van comentar que era el millor que em podia passar perquè la criatura s’havia format fora de l’úter i si tot hagués anat bé i el fetus s’haguera acabat formant, podia tenir moltes complicacions en néixer i inclús arribar a morir jo al part”.
És molt important que tothom qui vulgui tenir fills, en especial les dones, estigui ben informat de les opcions que hi ha i poder prendre aquestes decisions el més acurat amb el seu sistema de valors. “No totes les dones triaran el mateix camí, però el més important és que sentin que han estat informades de totes les possibilitats. Una de les coses de les quals parlem és de l’empoderament femení i de l’autoconeixement, que és molt important en la maternitat. Ningú està en la mateixa situació, ni els valor ètics, morals, religiosos ni tot el que conformen a la persona són iguals”, com bé explica l’Alba Pallisé.
S’ha de viure com una opció i deixar de preguntar a les dones quan tindran fins o per què no en tenen un altre i preguntes absurdes que només es fan a les dones. Hem de canviar el focus d’atenció i poder recolzar a les que ho volen ser i explicar la biologia i els pros i contres de endarrerir una maternitat o paternitat. I reforçar que la infertilitat d’homes i de dones no és un problema, només transcendeix en l’individu i la seva decisió de ser o no mare. S’ha de canviar el concepte i entendre que les dones poden decidir tenir-ne o no tenir-ne i que la societat els ha d’acompanyar en la seva decisió.
Alba Pallisé
Si bé és cert que els embarassos són com regals a la societat i que normalment es reben de bona manera per part de l’entorn, com explica la Maite, “ho van rebre amb molta alegria i il·lusió. S’ho van prendre molt bé perquè per la meva edat ja pensaven que no seria mare”, no es tracta d’igual manera la decisió de no ser mare o no poder ser-ho. Quan es dona un cas d’infertilitat o esterilitat no hi ha les mateixes facilitats a quan es té un embaràs normal o de baix risc, obligant les parelles a buscar i pagar tota classe de tractaments privats de la seva butxaca que podrien formar part de la sanitat pública. L’Alba Pallisé, explica que “a la parella se l’ha menystingut dins del sistema. No se li ha donat el mateix suport ni la mateixa ajuda que se li dona a la dona embarassada i a la dona que ha parit”.
Així com les clíniques de fertilitat haurien de ser un servei públic i facilitar econòmicament a les parelles que no poden tenir fills, també s’hauria de poder finançar la decisió de parir a casa, en un ambient més relaxat i una assistència molt més propera, fora de les sales d’hospitals amb llums fortes, crits, tensió i moltes dones parint a la vegada. Com explica el primer estudi del part a casa a Catalunya “Una opció en evolució i transformació. Cap a on volem anar?”, de l’Associació de Llevadores del Part a Casa a Catalunya, l’ASSIR DAP Metropolitana Nord i Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i el Programa de Biomedicina de la Universitat Pompeu Fabra, les taxes de naixement a casa són molt millors que als hospitals quant a tipus de part, el 96% dels parts a casa acaben sense intervencions, i en els hospitals està entorn el 60%.
L’ambient a l’hospital és molt diferent. A l’hospital hi anem quan estem malalts, tenen uns protocols molt més estrictes. Si una dona està tres dies de part, ens està ocupant professionals, espai físic i problemes de ràtios professionals, de parteres i també es poden patir booms de naixements.
Alba Pallisé
Altres casos com el de la Diolinda Vieitez, que volia tenir fills però no sabia quan fer-ho degut als estudis i al treball, van fer-la decantar-se per la maternitat quan la majoria de les dones de la seva edat s’estaven quedant embarassades amb 27 anys. Va tenir la seva única nena després de 27 hores al paritori i el personal mèdic va insistir molt en fer-li una cesarea a l’últim moment, cosa que ella no va permetre. La Coral Ferrero Nalda va ser el cas contrari. Va començar amb un part natural i ja es trobava al paritori, però mitja hora més tard se la van endur per fer-li una cesarea que en aquell moment va fer-la sentir-se malament i inclús inferior per no haver pogut dur a terme un part natural.
Moltes dones opten per deixar de tenir fills quan ja tenen una criatura, perquè la dedicació que ha de tenir-se ha de ser constant i no és compatible amb altres feines o estudis. La Laia Fulquet, una jove de 21 anys, ja té clar que no vol ser mare perquè és una responsabilitat molt gran i condicionaria molt la seva vida, a més de la inversió econòmica que no tothom pot permetre’s.
Ens hem d’implicar més en millorar les baixes de maternitat, els permisos de postpart i de lactància, i afavorir que les dones i parelles que crien ja s’entengui com una feina, que la decisió de ser pares sigui amb més tranquil·litat i més qualitat.
Alba Pallisé
{{ comment.text }}