Laura Llunell i Anna Tañà. Vic
Com a professor i coordinador del Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura (GRELL) de la UVic-UCC, el camp d’estudi de Llorenç Comajoan és l’ensenyament de llengües i la sociolingüística educativa. Comajoan creu que cal emprendre accions si es detecta una baixada d’usos d’una llengua, però s’allunya d’aquelles opinions alarmistes que veuen perillar el català. A la Indiana University-Bloomington es va doctorar en lingüística i en una estada a Japó va poder comprovar de primera mà que el català també interessa als asiàtics.
Si bé des d’alguns sectors polítics posen en dubte la immersió lingüística a Catalunya, Llorenç Comajoan, que també es dedica a l’ensenyament de la llengua espanyola, té clar que la política i la recerca científica prenen diferents camins: “Són declaracions polítiques estratègiques que no tenen res a veure amb evidències empíriques al voltant de la sociolingüística”.
L’any passat vas fer una estada al Japó on hi ha quatre universitats on s’ensenya català. És un error pensar que les llengües minoritàries no interessen?
Sí, al maig vaig estar al Japó gràcies a una Beca Horitzó Àsia amb l’objectiu d’estudiar les raons per les quals els alumnes japonesos estudiaven al català i és evident que hi ha interès per les llengües minoritzades. És clar que no és comparable a altres llengües, però sovint aquesta idea que tenim nosaltres mateixos que el català és una llengua molt petita no és certa. De fet, avui en dia es considera una llengua mitjana dins del context europeu perquè té un nombre de parlants destacable. No és una llengua petita com el maltès o com el luxemburguès, per exemple. El català, com a llengua mitjana, desperta la curiositat de moltes persones arreu del món. Estem en un món globalitzat on és relativament senzill accedir al coneixement relacionat amb diferents llengües i, per tant, no és estrany que un nombre considerable d’estudiants japonesos s’interessi pel català.
És imprescindible tenir interès per la cultura d’un territori per aprendre la seva llengua?
Doncs en el cas del Japó l’interès és molt més per la cultura que no pas per la llengua. La majoria d’estudiants japonesos quan els preguntes per què estudien català sempre ho relacionen amb elements culturals que tenen a veure amb Barcelona, la gastronomia, l’esport, sobretot el Barça, i amb l’art, sobretot Gaudí. I quan jo els preguntava per què estudiaven català, sortien respostes com “és que a mi m’agraden els formatges de la Garrotxa”. Sí, podem dir que hi ha aquesta idea d’arribar a la llengua a través de la cultura.
Els alumnes japonesos arriben al català a través del seu interès per la cultura, no necessàriament catalana, sinó espanyola
És curiós el poder d’un formatge.
Nosaltres ens pensem que els japonesos tenen una cultura llunyana, que ho és, però Tòquio (dues de les universitats on s’ensenya català són a Tòquio) és una gran metròpoli on pots trobar formatges de la Garrotxa, fuet d’Osona, pizza d’Itàlia. Llavors aquestes persones poden haver entrat en contacte amb el formatge de La Garrotxa a Tòquio o en un viatge a Catalunya. En general, els alumnes japonesos arriben al català a través del seu interès per la cultura, no necessàriament catalana, sinó espanyola. I quan aprofundeixen en la cultura espanyola, s’adonen que hi ha altres cultures i una d’elles és la catalana. A partir d’aquí decideixen aprendre la llengua que vehicula gran part d’aquesta cultura.
És exagerat pensar que el català està en perill d’extinció?
Jo crec que aquestes etiquetes de “perill d’extinció” s’utilitzen molt, sobretot als mitjans de comunicació, d’una manera molt vaga. Si parlem de llengües en perill d’extinció, es pot mirar l’atles de la UNESCO on cataloga les llengües i on es pot veure que el català clarament no és una llengua en perill d’extinció. D’alguna manera totes les llengües estan en perill d’extinció si ens ho mirem en una escala molt gran i cap ho està si ens ho mirem en una escala molt petita. Per tant, jo prefereixo parlar d’usos que fan les persones al voltant d’aquestes llengües, drets relacionats amb aquestes llengües i, evidentment, emprendre accions al voltant de llengües en què veiem que hi ha una baixada d’usos. Jo no parlo de perill d’extinció perquè cal expressar-se amb una mica més de detall.
Des de la sociolingüística i la universitat, intentem fer un discurs molt més basat en la recerca, en evidències, i això xoca bastant amb el discurs polític
Alguns polítics acostumen a recórrer al tema de la immersió lingüística a conveniència. Et sorprèn que alguns líders polítics posin en dubte que a Catalunya s’ensenyi bé el castellà?
Jo crec que són declaracions polítiques estratègiques que no tenen res a veure amb evidències empíriques al voltant de la sociolingüística. Llavors a mi si algú em diu que hi ha nens que no saben castellà, jo li diria: “molt bé, m’ho pot demostrar? Em pot mostrar les dades que diguin que això és així?”. Des de la sociolingüística i des de la universitat, intentem fer un discurs molt més basat en la recerca, en evidències, i això xoca bastant amb el discurs polític. Una altra cosa seria que nosaltres també juguéssim a fer un discurs polític, que podria ser. Podríem fer d’activistes, no? Jo aquestes declaracions les entenc simplement com una afirmació política sense cap mena de fonament que té una certa tradició en el món polític. Sabem que la dreta és qui normalment fa servir aquests arguments i de vegades partits d’altres bàndols, per alguna raó, també adopten l’estratègia discursiva de la dreta.
Que es relacioni el català amb el moviment nacionalista beneficia o perjudica la llengua d’alguna manera?
Crec que la llengua s’ha d’estudiar d’una manera seriosa i rigorosa i, tal com deia abans, cal donar evidències i proves del que volem dir. Dir que la llengua catalana està associada a un moviment o un altre a mi em produeix una certa estupefacció. Una altra cosa és que sabem que hi ha una sèrie d’enquestes que diuen que les persones que voten alguns partits tenen majoritàriament una llengua primera. Això és així i no crec que sigui ni bo ni dolent. No són blocs monolítics, és a dir que és fals, tots ho sabem, que només els catalanoparlants de primera llengua voten partits independentistes i que només els castellanoparlants de primera llengua són els que voten partits unionistes. Crec que és negatiu fer aquestes associacions matusseres de llengua i opcions polítiques. Les tendències hi són clarament, però associar-ho en dos blocs, català-independència o llengua castellana-unionisme, no és gens rigorós.
Un lingüista és un activista per la llengua?
Aquest és un gran tema que se n’ha parlat molt i jo crec que un lingüista o un sociolingüista pot tenir diferents papers. Principalment és un investigador, un científic que estudia la societat i les llengües en aquesta societat. Evidentment, dins d’aquesta interrelació pot haver-hi una faceta activista o no. En la història de la sociolingüística catalana hi ha hagut moments històrics amb molt més activisme que en d’altres. Això pot passar en qualsevol disciplina, de la mateixa manera que hi ha periodistes que són activistes i altres que no.
El català s’ha de defensar perquè és una llengua que encara està en una relació molt desavantatjosa respecte al castellà o l’anglès
Personalment, et consideres un activista?
És una pregunta una mica difícil. Jo intento separar bastant la meva feina més científica de la tasca més personal. Penso que el català s’ha de defensar perquè és una llengua que encara està en una relació molt desavantatjosa respecte al castellà, l’anglès i altres llengües. Per tant, el que faig és intentar argumentar i justificar per què s’han de preparar mesures que afavoreixin el català. La veritat és que no sé si això em fa activista o no. Jo esperaria que no m’hi fes si entenem per activista una persona que només opina sobre coses. En tot cas, a mi m’agradaria ser un activista que intenta justificar i explicar els temes.
Què en penses de programes com El Llenguado de TV3?
No em sembla malament que la televisió pública faci un programa que mostri la diversitat i la riquesa lingüística i que també vagi més enllà de les nocions que a vegades tenim de si això és correcte o incorrecte. Pel que vaig veure en el primer programa, hi havia una riquesa lèxica, dialectal i de registre considerable i això és bo perquè pot contribuir a donar-nos una imatge molt més diversa al voltant de la llengua catalana, i no tant d’insistir en la correcció.
Has estat en diverses universitats: la UVic-UCC, la Universitat de Barcelona, la Indiana University-Bloomington. Què t’ha aportat conèixer aquests diferents models?
Jo crec que sempre és bo en qualsevol feina haver vist altres maneres de treballar. He après a valorar el tipus d’alumnat, que pot variar molt d’una universitat i d’un grau a un altre, tant als Estats Units com a Catalunya. Per tant, com a docent t’adaptes a les necessitats de cada alumne. Per altra banda, és interessant treballar en diferents universitats per aprendre a veure com funcionen, ja que les universitats són institucions molt complexes pel que fa a persones, processos, etc. Als Estats Units tot funciona molt de pressa i aquí, en una societat molt més burocratitzada, tot és més lent. Però no es tracta de dir que uns són millors que els altres, sinó que a mi m’ha agradat veure altres maneres de fer les coses.
També vas parlar amb una quarantena de joves immigrants de secundària per conèixer de primera mà el seu procés d’immersió lingüística. Quin balanç en fas del projecte?
La nostra idea, juntament amb investigadors de la Universitat de Barcelona, era veure quines característiques tenien aquests joves que potser podrien tenir certes dificultats a l’hora de continuar amb els seus estudis. A nosaltres això ens servia per avaluar si el sistema educatiu català permetia que aquests alumnes arribessin al final de l’etapa educativa. En aquestes entrevistes es va veure que aquests joves tenien una característica comuna: tots havien fet esforços considerables, i ells n’eren conscients, per poder arribar fins al final de la seva educació obligatòria. Un altre resultat interessant és que quan els preguntàvem pel factor que havia fet que arribessin tan lluny, molts alumnes destacaven la seva família, sobretot els seus pares. I podríem pensar que aquesta ajuda era amb diners, però hi havia detalls molt bonics com, per exemple, una alumna que explicava que quan tenia exàmens difícils, el seu pare es llevava d’hora, li feia un cafè i això a ella li agradava molt. Finalment, un altre resultat demostrava que les aules d’acollida, una mesura implementada pel govern a escoles i instituts, eren molt ben valorades. Molts joves ho destacaven com una bona experiència d’aprenentatge de la llengua i d’integració amb el sistema escolar per poder arribar fins al final d’una manera exitosa.
{{ comment.text }}