Arnau Casas i Martí Solà. Vic
Lluc Pasqual, és un tennista de Vic que va marxar amb 18 anys a estudiar als Estats Units, a l’Eastern Florida State College, per intentar perseguir el somni de convertir-se en un professional de l’esport. La terra batuda és la seva especialitat.
Ara coneixerem més a fons a Lluc Pasqual.
Quan vas arribar als Estats Units i fins quan hi estaràs? T’has trobat alguna dificultat a l’hora d’adaptar-te a l’entorn?
Vaig arribar a principis de gener d’aquest any i, en principi, hi estaré mínim quatre anys, però tornaré la majoria d’estius i nadals a casa durant les vacances. Bueno, més que res la diferència del sistema educatiu, el fet de adaptar-me a l’idioma i també l’estil de la vida americana.
Com és de diferent el tennis que es practica allà? Creus que és un esport més reconegut als EUA que a Catalunya?
És principalment diferent perquè es juga tot a pista ràpida i competeixes en equip. A pista ràpida els punts són més curts i, a més, el joc americà és més agressiu. Es dona molta importancia als dobles també i, al ser sempre part de la eliminatòria, s’entra molt més.
Al competir per la victòria de l’equip és diferent el principal objectiu. Òbviament que tot l’equip pensa que guanyar individualment ajudarà a la victòria de l’equip, però és un sentiment diferent.
A nivell professional, és molt menys reconegut perquè hi han altres esports com el bàsquet o el futbol americà que tenen molta més audiència, però sí que, al haver-hi aquest circuit universitari amb la possibilitat de ser becat gràcies a ser atleta, fa que els jugadors ens sentim més valorats.
Lluc Pasqual, tennista
Així com aquí tenim ben a prop a Rafa Nadal, un dels millors del món, per no dir el millor, aquí als EUA tenen algun referent en el món del tennis? A més de la Serena Williams, que segurament deu ser la figura més important del tennis al país.
Als EUA tenen molt bons jugadors, com Isner, Tiafeo, Fritz, Opelka, Sock, Querrey, Gauff, Stephens… Probablement, John Isner seria el principal referent, a banda de Serena Williams.
El torneig per excel·lència de tennis als EUA és l’US Open, que se celebra a finals de l’estiu. Hi has assistit mai o coneixes algú que hi hagi estat present dels contactes que has fet aquí als EUA? I en algun altre Grand Slam, hi has assistit mai?
No hi he assistit mai i la veritat és que tampoc conec ningú que hi hagi anat, o almenys que m’ho hagi explicat. No he assistit mai a cap Grand Slam, però és una cosa que definitivament tinc pendent.
Com a tennista, com et definiries? Quines creus que són les teves principals qualitats en aquest esport? I en què creus que hauries de millorar per poder competir en un nivell més alt?
Em definiria com un jugador guerrer i treballador. Les meves principals qualitats en aquest esport serien la dedicació, perseverança i esforç, qualitats que m’han inculcat des de ben petit els meus entrenadors i que han estat ajudats per la meva passió pel tennis.
Hauria de ser molt constant en els tornejos i estar sempre disposat a lluitar, a més de ser dur mentalment per competir, sense queixes. També hauria d’adaptar el meu joc al que li molesta més al rival.
Suposo que has jugat sobre diferents superfícies. Quina se’t dóna més bé? Pista dura, gespa o terra batuta?
Terra batuda és la pista que se’m dóna millor i la que més m’agrada, també.
En quin moment vas decidir que volies anar a parar a l’altra banda de l’Atlàntic? Perquè?
Sempre havia tingut la possibilitat en ment, però va ser dos anys abans de marxar, aproximadament, que em vaig plantejar sèriament venir als Estats Units. Principalment, vaig prendre aquesta decisió perquè per voler provar de ser professional. Sé la dificultat que suposa, i sobretot l’esforç econòmic que s’ha de fer, que si el fas, igualment res t’assegura que puguis acabar dedicant-hi al 100%. Si realment et vols ficar dins el circuit has de viatjar moltíssim, i és molt car!
Per això, parlant amb el meu entrenador, que també havia estat jugant per una universitat als Estats Units, vaig decidir agafar la oportunitat d’estudiar una carrera gràcies a la beca i jugar per a la universitat. A la vegada, també per viure una experiència única. Sempre he pensat que s’ha de tenir un pla B, però això no vol dir de cap manera que hagis de deixar de lluitar per el pla A. Vaig pensar que seria més madur als 22-23 anys per intentar ser professional, més que als 18, i que podria aconseguir una feina per pagar-me la carrera tennística.
Per quins motius creus que el tennis no té tant ressò en els mitjans de comunicació aquí a Catalunya, però també en molts d’altres països? Potser perquè és un esport individual?
Bàsicament perquè al ser un esport individual moltes menys persones estan implicades en el procés. En un sol equip de qualsevol esport, el simple fet de tenir més jugadors implica més famílies pendents, amics, coneguts… També al ser un esport que pot ser molt llarg de veure a la televisió degut a la durada dels partits fa que molta gent descarti mirar-ho.
Des de fa un any la Covid-19 ens ha trastocat tots els plans. Com et va afectar no poder entrenar ni competir durant el confinament de l’any passat? Si has jugat partits ens els últims mesos, canvia molt que no hi hagi públic?
Físicament va ser molt negatiu perquè era molt difícil mantenir la forma dins de casa, em faltaven moltes coses per fer la preparació física adequadament, però vaig fer el màxim que vaig poder. Per sort, vaig poder començar a entrenar a mitjans de la quarantena, perquè tenia un permís degut a que tenia planificats tornejos professionals.
En els últims mesos he pogut jugar bastant, i pel que fa al públic, almenys a Espanya, no es notava tant la diferència perquè a nivell nacional no hi sol haver molt públic. A la universitat sí que he notat més la diferencia perquè allà hi sol haver bastanta més gent, pel fet de ser un equip.
Què és el que més trobes a faltar d’aquí, en general?
El menjar de casa és probablement una de les coses que més trobo a faltar. No té comparació. I òbviament la família, amics, entrenadors… També jugar a terra batuda.
Quins són els teus principals reptes de futur en el món del tennis? Ets molt exigent?
El meu principal repte de futur és saber que he arribat al màxim que podia de la meva carrera com a tennista, aquest és el meu objectiu. Estar satisfet d’haver-ho intentat. No intentar ser professional és una de les coses de les que em penediria. Per tant, sóc molt exigent amb mi mateix, sí. Sé l’esforç que requereixen certes coses, i els sacrificis que s’han de fer. Donar al 100% de mi és l’únic que m’exigeixo.
{{ comment.text }}