Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Martí Boada: “El catastrofisme ofega la possibilitat revolucionària de canviar les coses”

Entrevista a Martí Boada, geògraf i naturalista, referent en Ciències Ambientals que forma part del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.

  • UVic
  • 13/03/2021 | 21:09
 

Rita Sardà i Adrián León. Vic.

Boina, bastó de fusta vermella sud-americana, camisa de quadres i pantalons d’alpinista impermeables. Criat humilment al Baix Montseny és Doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista. Expedicions a l’Antàrtida i a la taigà Siberiana, indrets on identificar qui és la presa i qui el depredador depèn del punt de vista, i exposicions com el Forest Art, on reconverteix un tronc o una soca en una peça artística. Un home que carrega una motxilla plena d’experiències i vivències. El que ell en diria un gat vell.

Entre d’altres, és membre del Comitè Espanyol del PNUMA, membre de la Comissió de Comunicació i Educació de la UICN, membre del Fòrum Global 500 de les Nacions Unides i assessor científic de la UNESCO en el programa «Man and Biosphere (MAB)». El 1995 va rebre el Premi Global 500, que li fou entregat personalment per Nelson Mandela, i el 1999 va ser guardonat amb la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre altres reconeixements. 

Martí Boada (Sant Celoni, 1949) ens convida a parar l’intangible del temps, o a deixar que passi –perquè no en som propietaris, encara– un dilluns de març a casa seva. El foc espetega i les guspires salten, el gat ronca i amb la vista perduda mirant el paisatge que dibuixen les finestres de la sala d’estar, apareix una mallerenga carbonera, també una de blava. «Això és una joia», així comença la conversa, que no pretén res més que reflexionar i qüestionar el món natural i social que habitem, aquesta coexistència tan necessària i complexa d’abastar.


La seva estima pel medi va esdevenir de forma senzilla i natural, absorbint els coneixements que la seva família compartia amb ell, allunyats de la burgesia i l’acadèmia. A mesura que creixia, Boada va anar fent un biaix i es va sentir atret per l’ornitologia, una branca de la zoologia que “ens va evidenciar la gran pèrdua d’espècies d’ocells de rius, riberes i aiguamolls, eren els primers indicis del conservadorisme crític”.

La dimensió més compromesa socialment li va sorgir al veure “una manera reaccionària i molt de dretes d’estimar la natura”. Ens remuntem al segle XVIII i XIX, quan la burgesia anglesa “es consternava pels gats teuladers i els gossos de carrer, però en canvi acceptaven perfectament que el te de les cinc els hi servís un esclau d’una colònia seva”. El geògraf explica que aquesta percepció esbiaixada i asocial el van fer adonar que “una cosa era la capacitat de seducció de la natura i l’altra la dimensió crítica entre allò natural i allò social”, que no havíem d’oblidar.

“El medi natural és una gran aula i la quantitat de possibilitats per aprendre són il·limitades i incommensurables”, respon el doctor a la pregunta de com hauria de ser una escola que ens eduqués per estimar a la natura. I afegeix que, en el medi natural, no només es pot aprendre biologia, també es pot aprendre química, física, la dimensió poètica, la literària i l’antropològica. Remarca que aquesta visió generosa i interdisciplinària és el que escasseja en la formació, “per entendre les problemàtiques ambientals no n’hi ha prou amb la biologia, necessitem molts més instruments perquè la situació és complexa i heterogènia”

Amb un llarg i profund bagatge acadèmic i teòric, Martí Boada creu que el marc teòric és molt important, però “sóc molt crític si només es contempla això”. Apunta ser imprescindible tenir en compte el coneixement empíric popular, “quan fem un treball de camp en un territori, sobretot a Llatinoamerica, portem l’instrument científic, però sempre plantegem el diàleg de sabers convidant el líder camperol, la líder de les dones i el líder indígena”.

Considera que des de l’Europa Occidental s’ha fet un reset amb el coneixement empíric popular i quan s’ha volgut donar veu, sovint ha estat des del paternalisme, “rarament hem incorporat el coneixement d’aquell avi pastor que té un coneixement no acadèmic del medi”. “Jo crec que això, com en tantes coses, el Primer Món ha tingut una actitud desproporcionadament arrogant”, afegeix.

Nelson Mandela, l’any 95, en marxar de Pretòria, els hi va dir a les persones guardonades pel Premi Global 500: “No ho oblideu mai que la gran causa de la lluita de la humanitat és la lluita pel medi ambient”

“Hem de subvertir el model econòmic, polític, social i energètic. Això no és una cosa de quatre ocells, quatre ossos panda i quatre lliris de muntanya, hi ha una dimensió social i una lluita inequívoca. S’ha acabat la visió de flors i violes i romaní”, sentencia Boada.

“El canvi climàtic no és una qüestió de fe o ideologia, és una llei, un principi com pot ser la llei de la gravetat”, expressa tot conversant sobre la gravetat innegable dels fets. 

COMUNICACIÓ

«Una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta»

R. Margalef

Basant-nos en el principi de l’ecòleg Ramon Margalef que cita el mateix Martí Boada, ens centrem en la importància d’una comunicació allunyada del catastrofisme. “El que aconseguim fent una comunicació apocalíptica és desmotivar el destinatari” i, en educació, si espantem, complim un principi formulat per Paul Ehrlich anomenat «efecte foguerada»: si a un nen o nena l’espantes o l’amenaces dient que dels seus actes depèn el planeta i l’evolució de l’espècie, no el motives, sinó que li provoques una desconnexió, “es produeix un mecanisme etològic de defensa que consisteix en no assumir el que et diuen”.

El doctor en Ciències Ambientals afirma amb contundència que “s’ha de comunicar per capacitar, per comprendre i no espantar, amb gent espantada no hi serem a temps”. Amb tot això, fa referència al “bonic” moviment promogut per Greta Thunberg i afirma que els joves i adolescents “tenen una por legítima a la mort prematura pel medi ambient”.

Boada afirma que “el catastrofisme ofega la possibilitat revolucionària de canviar les coses” i afegeix que del catastrofisme se’n deriva el neodeterminisme, “està dominant el pensament de l’ecologia clàssica que diu que els humans ens hem deixat portar per les lleis de la natura, però no de les lleis humanes”. Aquest pensament també formula que “hem de tornar una natura verge i intocable i això produeix la idea que els humans no redimirem els mals que hem fet en el planeta fins que hàgim desaparegut”. 

El doctor es mostra preocupat en veure aquestes posicions tòxiques i destructives i pensa que “tot i la complexitat del moment, el que ens hauria de portar és primer a tenir consciència que el model no va bé i, tenint en compte que coneixem perfectament la diagnosi i les causes d’aquesta anomalia, hauríem d’intentar actuar en aquesta direcció”.

SISTEMA POLÍTIC

Parlant del perquè la crisi ambiental no es prioritza dins l’agenda política dels països, el professor expressa que “el drama dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals i que aquests no permeten fer polítiques estratègiques”. El doctor també formula una hipòtesi: “per osmosi social no arriben al poder les persones més preparades èticament, científicament o humanament, sinó tot el contrari”

Afegeix que els problemes forts que tindrà l’espècie humana vindran en aquesta direcció, “no tant per una mala evolució biològica, sinó per una mala evolució cultural i per la presa de decisions polítiques anòmales”. Afirma que, tot i no reflectir-se a l’agenda política, parlar d’un altre tema que no sigui la sostenibilitat i el medi ambient seria com tocar el violoncel mentre se’t crema foc a casa.

CONTRADICCIONS

I com conviuen les contradiccions quotidianes –anar amb cotxe, vestir una peça de roba feta a Bangladesh, etc.– amb la lluita pel medi ambient? Aquí Boada presenta el concepte estètic del greenwashing, “dir que ets membre de Green Peace o que has signat un manifest per no desforestar l’Amazones no t’exclou de ser responsable que a l’àrea metropolitana es gastin 30.0000 quilocalories diàries per ciutadà”.

Defineix el model de barbàrie i explica que aquest model fa que el primer món (un 20% de la població mundial) consumim el 80% dels recursos totals del planeta i, en canvi, la resta d’habitants (que equivaldria al 80%) només disposi del 20% dels recursos.

Amb aquestes dades el professor explica que “si demà totes les persones del planeta es llevessin amb el nivell del Primer Món, necessitaríem dos planetes Terra. Això ho tenim quantificat, l’equitat i la solidaritat sincera no són possibles, és pura cosmètica”

De totes maneres, Boada creu que si hi hagués coherència en la conducta, en la mobilitat, en les formes d’alimentació… “Això sí que seria revolucionari. És el que deia Nelson Mandela, hem de subvertir el sistema, a nivell col·lectiu però també amb compromís personal”.

GLOBALITZACIÓ

El geògraf i naturalista ens explica, tot contemplant un Pica-soques blau que s’entreveu per la finestra, alguns exemples on es manifesten les conseqüències de la globalització. 

El primer exemple ens remet a l’Antàrtida, un territori que ha passat de dues espècies a més de cent. Aquesta diferència ha estat provocada pel turisme antàrtic i la visita dels mateixos científics que, de manera involuntària –amb els velcros de les jaquetes, els trípodes de les càmeres, els bastons o les soles de les vambes– sembren grans quantitats de llavors i les transporten pels diferents territoris. “Se’ns oblida que si tu vens del Pedraforca i te’n vas als Alps i obres el velcro de l’anorac estàs fent una escampada de llavors del Pedraforca”, matisa Boada.

Un altre dels exemples fa referència a la vespa velutina originària del sud-est asiàtic que, fruit de la globalització, ha nascut una planta composta que envaeix els prats de pastura i “si un cap de bestiar se la menja i tu ingereixes aquest animal, el principi tòxic –que a ell no li afecta– te’l pot passar a tu”.


Després de dues hores d’agradable conversa, el cel ja comença a ensenyar els colors més artístics del dia, el gat ronqueja i en Martí, amb l’aire pintoresc que el defineix, somriu. Somriem, i agraïts de la trobada, ens despedim.

LA PREGUNTA

Està d’acord que s’elimini el toc de queda?

En aquesta enquesta han votat 505 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.