Josep Costa. Vic
Una caminada pel centre històric de la ciutat de Vic, la capital d’Osona, sempre és interessant. Només fa una setmana que ha acabat la el Mercat Medieval, però em fa la sensació que és ara, quan la ciutat recupera el seu aspecte normal, que està disfressada. I és que el casc antic de Vic sembla ben bé una ciutat medieval del segle XV. Però de seguida que passeges pels voltants de la plaça Major tornes a connectar amb la realitat i t’adones, gràcies a les estelades, els llaços grocs i tots els símbols de llibertat, que van passant els dies i les coses segueixen igual. Els Jordis, l’Oriol i el Quim, encara són a la presó.
Al balcó de l’ajuntament hi llueix una gran pancarta que porta el lema de “Llibertat d’expressió” i, de moment, mentre no es consideri aquesta frase un símbol partidista, seguirà allà de manera legal. Els balcons de la plaça són plens d’estelades que li donen un color molt bonic a una de les places més emblemàtiques del país. Tot i així, avui no acaba de lluir del tot, ja que el cel fa estona que amenaça pluja. La veritat és que s’hi troba a faltar un dels elements característics d’aquest últim mes, la pancarta gegant que hi havia a favor de la llibertat dels presos polítics, que va haver de ser retirada pels bombers per seguretat.
Mentre camino amb la caputxa de l’anorac posada i amb les mans a la butxaca per evitar que les orelles i les mans se’m congelin, m’adono que fa estona que no veig cap tipus de propaganda electoral. Començo a parar-hi més atenció i, efectivament, no trobo cap cartell electoral fins que abandono la zona més històrica i arribo al passeig. Per fi puc respirar tranquil i eliminar l’ansietat que estava començant a patir, ja que si estava massa estona sense veure la meravellosa propaganda el meu vot podria quedar orfe.
Comencen a caure les primeres gotes i el meu estómac ja fa estona que es queixa. Per tant, davant aquestes dues senyals de l’univers, no tinc més remei que entrar al primer bar que trobo i esmorzar tranquil·lament mentre em recupero una mica del fred. El bar es diu La tortuga. Només d’entrar i fer el primer cop d’ull, ja em criden l’atenció diversos elements de l’ambient. De fons, sona Ska-P, el grup espanyol de referència de la música ska punk, el públic del qual té l’etiqueta d’antisistema i revolucionari. Els cambrers compleixen a la perfecció aquest estereotip dels fans del grup espanyol, vesteixen un pantaló negre arrapat, botes de cuir, dessuadora negre, porten el cabell rapat, dues arracades a cada orella i, a més, el llaç groc al pit. Sec a la barra i miro la carta, la qual no em lliga gens amb el tipus de bar que és. De fusta i molt ben aconseguida, em recorda més a un bar “surffer” a peu de platja que no pas a un bar on sona ska de fons. Demano un entrepà i una cervesa. Veig que tenen posat el programa “Els matins” de TV3 a la televisió. Hi surt el resum de l’entrevista d’Inés Arrimades (C’s) que li havien fet a la nit anterior. La líder de Ciutadans no cau precisament simpàtica a una població com Vic, un dels referents històrics de l’independentisme català.
“Nosaltres pensem que la via unilateral i tirar pel dret és la única forma que tenim d’assolir la independència del nostre país”, expliquen alguns votants de la CUP en un bar.
Aprofito que el bar és buit per demanar als cambrers com veuen les eleccions de la setmana vinent. M’expliquen obertament que són votants de la CUP-CC –cosa que donava per feta per alguns comentaris i per la forma de vestir–, però que els agradava més Anna Gabriel que no pas Carles Riera: “Nosaltres pensem que la via unilateral i tirar pel dret és la única forma que tenim d’assolir la independència del nostre país. Veiem a Carles Riera amb un perfil massa conservador, més de la branca de Baños, i això no ens acaba de convèncer. Em confessen que tenen moltes esperances dipositades en aquestes eleccions, però no em neguen que estan una mica preocupats: “És una oportunitat molt bona per ampliar la majoria independentista. El problema és que, segons diuen les enquestes, aquesta majoria penja d’un fil. Fa molt de respecte i mal al cor pensar que el bloc del 155 pot guanyar aquestes eleccions i acabar amb tot allò que fa tants anys que perseguim”.
Des de fa mesos i, aquests dies previs a les eleccions especialment, la política és un mono tema. A tot arreu escoltes a la gent parlant sobre el tema. Podríem dir que als bar només es parla de dues coses: de política i de futbol. Tot i així, hem de recordar on som. Vic és peculiar en molts aspectes i també en el tema esportiu. Aquí l’esport rei no es el futbol, sinó l’hoquei patins. Amb la nostre tertúlia política ja finalitzada, entren dos homes a fer el cafè. Només d’entrar, un ja renega pel complicat desplaçament que té el Vic el cap de setmana a la pista del líder, el Liceo: “És increïble aquest any. Som molt poc competitius i a sobre ara tenim els tres de dalt seguits per acabar-nos d’enfonsar. Jo ja ho deia a principi de temporada, aquest any baixarem”. L’equip vigatà està a una situació molt delicada, quart per la cua i només 5 punts per sobre dels descens. Tot i així, el cambrer del bar és més optimista: “No et queixis tan perquè hi ha equips amb jugadors menys competitius. Mira el Lloret la temporada passada, amb un equip de nanos de la casa que tothom els donava per morts, van acabar la primera volta setens i entrant a la Copa”. Aquest comentari em va fer molta gràcia, ja que era una de les primeres converses d’hoquei que escoltava a un bar i, a més a més, estaven parlant bé de l’equip del meu poble.
{{ comment.text }}