Karolina Ríos i Casandra Maggio. Vic
La Llibertat de Premsa és un dret que tenen tots els periodistes i les periodistes, malauradament, només als països democràtics. Tot i això, als països on existeix aquest dret, moltes vegades es veu limitat, poc valorat i maltractat per part d’algunes administracions públiques, per exemple: el maltractament que va patir la premsa nord-americana per part de Donald Trump, quan era el president dels Estats Units. No obstant això, en aquest darrer any marcat per la pandèmia de la Covid-19, s’ha vist la importància que té la premsa, però també es van veure els forats: limitacions per accedir als hospitals, no deixar fer la feina dels periodistes en una manifestació, i no tenir dret a preguntar en una roda de premsa. Per aquesta raó, el Sense Boira ha parlat amb Xavier Puig García, cap de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Amb ell hem parlat de Llibertat de Premsa i també sobre el recent assassinat dels dos periodistes espanyols (David Beriáin i Roberto Fraile) a Burkina Faso.
El dilluns va ser el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa i des del Col·legi de Periodistes vau publicar un manifest denunciant que la pandèmia de la Covid-19 ha retallat la llibertat de premsa. Quin factor us va fer arribar a aquesta conclusió?
Aquestes conclusions arriben sobretot observant l’últim any i intentant analitzant una mica quina situació hem viscut des del Col·legi de Periodistes, i ens hem adonat que la pandèmia ha alterat de manera significativa la manera de treballar dels periodistes. Hem tingut alguns episodis que ens han fet reflexionar sobre la pandèmia i hem vist que hi ha alguns aspectes de la llibertat de premsa que no hem de normalitzar de cap manera. Aleshores, el que vam fer va ser posar negre sobre blanc i escollir d’aquests aspectes els més importants per intentar, com a mínim, fer un toc d’atenció i que els periodistes siguem conscients que tenim la llibertat de premsa, en certa manera, amenaçada per algunes praxis que s’han implementat durant la pandèmia. Però també perquè els organismes, les entitats, les administracions i la ciutadania en general s’adoni de la dificultat que presenta poder informar amb total llibertat. És per això que un dels exemples en concret és que a les rodes de premsa en època de pandèmia es van fer majoritàriament a través de les pantalles.
Nosaltres sempre hem defensat que les rodes de premsa han de ser presencials. Entenem perfectament que davant de la situació sanitària hi havia aquesta excepcionalitat de fer-les virtuals, però creiem que en el moment que això es reverteixi, en el moment que tot vagi a millor, han de tornar a ser presencials. Bàsicament perquè, en moltes d’aquestes rodes de premsa, s’havia de triar quin mitjà entrava i quin no, qui podia fer preguntes i qui no. Aleshores, segons qui organitza les rodes de premsa, s’establien uns mecanismes que mai eren prou democràtics amb tots els mitjans.
A vegades donaven veu als mitjans més grans i els locals o més petits queden marginats. Nosaltres sempre hem aixecat la veu en aquest sentit perquè creiem que la informació ha de ser universal, per a tothom. És a dir, tothom té dret a fer preguntes, però, sobretot, tothom té dret a repreguntar. Quan només tens la possibilitat de fer una pregunta es perd el feedback i no tens la possibilitat de repreguntar com si estiguessis a la sala. Aquest és un dels punts que a nosaltres ens generava més neguit. A més a més, quan tu vas a una roda de premsa hi ha una pràctica habitual entre els periodistes, que és fer passadissos. És a dir, que és el fet de poder parlar amb la gent que ha creat la roda de premsa abans o després per si et queden dubtes i aquesta virtualitat fa que no es pugui tenir aquest accés que permet contextualitzar o complementar moltes vegades les informacions.
També vam veure que les entrevistes durant la pandèmia s’havien limitat molt i precisament els periodistes el què han de fer és preguntar, preguntar i preguntar. I repreguntar. Preguntar-nos el perquè, el què i interpel·lar el qui. Aleshores vam veure que moltes vegades es negaven entrevistes amb l’excusa de la pandèmia.
Un altre exemple són els fotoperiodistes. No els deixaven entrar als camps de futbol o els partits de retransmissió de la lliga, i també només deixaven entrar a un determinat nombre d’emissores de ràdio. Això també és limitar la llibertat de premsa. Durant la pandèmia hem hagut de fer molts comunicats, moltes trucades, parlar amb els responsables de la Lliga, parlar amb el Parlament, que amb motiu de la pandèmia, va decidir que només podien entrar un o dos fotògrafs per poder registrar el que era la sessió. Creiem que han sigut un col·lectiu molt castigat. Per exemple, se’ls hi va negar la possibilitat de sortir al carrer amb una certa mobilitat per poder fer la seva feina o accedir a centres hospitalaris. En certa manera, ells sempre diuen, de manera molt crítica, que l’època de la pandèmia és una època fosca de la qual no hi haurà massa testimoni gràfic perquè no van poder sortir, perquè no van poder moure’s pels carrers durant el toc de queda… Es van haver de buscar la vida, se’n van sortir, però van tenir moltes limitacions.
Aquesta decisió de no deixar entrar als fotoperiodistes als hospitals, va ser per seguretat o per què?
En aquest cas, nosaltres no posem sobre la taula que hi hagi hagut mala fe. Entenem que en una situació de pandèmia, que ens va enganxar a tots amb el peu canviat, que era una cosa nova, entenem que les autoritats sanitàries restringissin l’accés a persones, sobretot al principi, quan no se sabia com evolucionava aquest virus. Però clar, malgrat això hem d’aixecar la veu i recordar que, en el fons, nosaltres estem exercint de notaris de la història. I si no podíem accedir, encara que fos amb totes les mesures de seguretat. Que s’hagués pogut fer? Equipar a algun mitjà gràfic amb els EPI i que es pogués fer un testimoni gràfic, probablement hauria anat molt millor que no pas amb les dificultats en les quals es van trobar.
Pot ser que la pandèmia només va fer aflorar, encara més, els problemes que hi ha amb la Llibertat de Premsa?
Jo crec que sí. Els va evidenciar encara més. Hi havia algunes males praxis que potser ja s’estaven donant. El fet aquest de fer rodes de premsa telemàtiques o de fer alguna entrevista de manera no presencial, ja hi havia hagut algunes institucions i empreses que ho estaven aplicant. Evidentment durant la pandèmia s’ha accentuat. El què volem és que es torni a la presencialitat. Els periodistes vivim molt de la comunicació verbal i, a vegades, la comunicació no verbal ens dóna moltes pistes per saber si a aquella persona se li ha escapat un detall, s’està intentant aixecar la camisa… Per tant, creiem que hem de tornar als orígens del periodisme i, sobretot, al periodisme de carrer que és el que no ens han deixat fer per motius sanitaris.
Fa un any, més de 200 professionals de la comunicació van signar el manifest ‘Per la llibertat de preguntar’, un manifest molt crític amb el Govern de Pedro Sánchez, perquè limiten la llibertat de preguntar. Ha canviat alguna cosa respecte al darrer any?
La veritat és que sí. Més que en Pedro Sánchez, van ser les compareixences que feia en Mariano Rajoy per PLASMA. Va ser el que va començar, ve de més lluny. Eren unes compareixences que, a més, deien que eren roda de premsa i era, senzillament, una declaració institucional a través d’una pantalla. Ni era roda de premsa, perquè implica el fet de ‘preguntar’ i, a sobre, no era presencial. Vull dir, es podia estar gravat perfectament en lloc de ser en directe. Això va ser el què en el seu moment ens va fer aixecar la veu, gairebé tots els col·lectius com a periodistes. A les rodes de premsa d’en Pedro Sánchez, sobretot al principi, va haver-hi una certa voluntat d’adaptar-se a les crítiques que rebia i va haver la voluntat de solucionar-ho.
Nosaltres vam parlar amb el secretari de comunicació, el senyor Miguel Ángel Oliver, per explicar-li el punt de vista d’aquí de Catalunya. La manera en la qual s’organitzaven les rodes de premsa semblava que només estiguessin preparades per a la premsa de Madrid i no per a la premsa catalana. Aquí li vam recordar que la pluralitat informativa era molt més àmplia que la que ells es podien pensar, ja que només tenien constància dels grans mitjans i, la veritat, van rectificar i van buscar un sistema que era una mica més democràtic.
El periodisme està en crisi?
Ja fa moltes dècades que està en crisi. El que passa que a poc a poc, probablement no amb la rapidesa que ens agradaria als periodistes, es va adaptant a les noves realitats. Ha estat en crisi quan va haver-hi la situació econòmica del 2008, 2009, la caiguda de la publicitat… Ha estat en crisi quan van aparèixer canals de comunicació com les xarxes socials. També amb les noves tecnologies, sobretot a partir de la informació que circula per la xarxa i el fet que la informació sigui gratuïta i no de pagament; en el moment en què s’han utilitzat aquests canals de comunicació com a xarxes per generar fake news. És un ofici, una professió que permanentment sempre té una crisi o altra. Mai les coses són fantàstiques o van bé. Ens hem hagut d’adaptar com a col·lectiu i a poc a poc anem resolent les crisis com podem.
Què haurien de fer els periodistes per evitar que la llibertat de premsa se segueixi limitant?
El primer que haurien de fer és, sobretot, posar en valor la nostra feina. Recuperar la credibilitat. La societat ha de veure un valor afegit en la feina que fem els periodistes. En el fons estem intentant donar-los eines per a una societat més democràtica, per a una societat més crítica i tot això vol dir que hem de fer un periodisme de qualitat. Si els periodistes no comencem fent autocrítica i no veiem totes les coses que hem fet malament, difícilment ens en sortirem.
Les forces de l’autoritat són un mecanisme per limitar la llibertat de premsa?
Segurament més del què es diu. Els periodistes poden anar identificats amb una armilla i un braçal que posa premsa i això els hi dóna certa garantia als policies que aquella persona està treballant i dóna la garantia al fotoperiodista o periodista que el policia no actuarà de manera discriminada en contra d’ell. Són les regles del joc i s’han de seguir. Què passa si tu vas a cobrir un acte i vas com a fotoperiodista sense identificar? Tu mateix estàs corrent un risc. Si tu vas identificat i hi ha una actuació de la policia en contra teva, des del Col·legi de Periodistes es denunciarà la mala praxi, parlarem amb els Mossos, demanarem que s’obri un expedient informatiu i que es prenguin mesures. Perquè de la mateixa manera que hi ha policies que segurament s’extralimiten, nosaltres també hem de ser conscients que hi ha periodistes que s’extralimiten. Hi ha alguns casos que es fa difícil intentar justificar l’actitud de molts periodistes, de la mateixa manera que es fa difícil justificar l’actitud de la policia.
És evident que cal més protecció cap a la premsa i, sobretot, pels periodistes que estan a les zones de conflicte. Què haurien de fer els governs per protegir més a la premsa?
Sobretot no els haurien de veure com uns enemics. A molts països del món la premsa està amenaçada perquè veuen que molts mitjans de comunicació són altaveus de les crítiques que reben les seves pràctiques i, per tant, el que haurien de fer és intentar facilitar, si realment creuen en la democràcia, la feina en aquest col·lectiu que l’únic que està fent és de missatger i de testimoni de les coses que passen.
Fa més d’una setmana que vam saber de l’assassinat dels periodistes David Beriáin i Roberto Fraile, com es va rebre aquesta notícia al Col·legi de Periodistes?
Cada vegada que es notifica que un periodista és assassinat és un cop molt dur perquè vulguis o no vulguis, a banda de tenir coneixement i tenir un sentiment personal, que ja és dolorós, com a col·lectiu empatitzes i penses que podries haver estat tu cobrint la mateixa notícia en el seu lloc. Aleshores la veritat és que ens colpeja molt directament, sobretot quan són casos de periodistes que podem conèixer del nostre país o del nostre entorn. Malauradament, tal com diu Reporteros sin Fronteras, només des de principi d’any hi ha hagut vuit periodistes assassinats. Les xifres són massa altes per una professió on les xifres haurien de ser zero.
Segons dades de Reporteros sin Fronteras, només l’any 2020, van ser assassinats 50 professionals de la comunicació i 387 empresonats. Què us diu aquesta dada?
Que estem fent bé la nostra feina. És una dada dramàtica, sobretot per la privació de llibertat i per la privació de vida que és una cosa intolerable. El que s’ha de reflexionar és que encara mundialment s’han de fer molts esforços perquè el periodisme sigui una professió molt més respectada a tots nivells. En el moment que tu mates un periodista o l’empresones, el que estàs fent és ajudar a matar la veritat i això no pot ser.
{{ comment.text }}