Actualment, hi ha constància de l’existència d’una trentena de refugis en una llista que va canviant a partir de nova informació aportada per documents, fonts orals o obres que permeten noves troballes. La darrera incorporació ha estat el refugi que s’ha retrobat al pati de la seu d’Estabanell, al carrer del Rec. Unes obres han permès identificar el refugi, que l’empresa conservarà. A més, coincidint amb el 75è aniversari del bombardeig de l’aviació italiana, Granollers ha adequat el refugi excavat al subsòl de l’ajuntament perquè sigui visitable. Per l’alcalde Josep Mayoral és important “conservar i donar a conèixer l’arquitectura de la por” que hi ha a la ciutat.
La construcció de refugis és una resposta a una situació nova en conflictes bèl·lics, que es dóna per primer cop de forma generalitzada a la Guerra Civil espanyola. “A partir d’aquest moment, es converteix la reraguarda en un objectiu. És una situació de guerra total perquè no hi ha diferència entre estar al front de batalla i estar a la reraguarda”, explica la historiadora Cinta Cantarell.
Fins el dia del bombardeig, Granollers no havia anat gaire més enllà de la planificació. L’any 1937, la Generalitat va crear la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que va posar les bases per a la construcció de refugis i va difondre mesures d’autoprotecció per a la població civil. L’octubre d’aquell 1937 es va constituir la junta local. A més, les autoritats municipals van preveure tres grans refugis a la ciutat: al nord, al centre i al sud que, amb la documentació que es té actualment, no es pot concretar exactament on s’havien de construir. Però les dificultats econòmiques i l’escassetat de materials van impedir que el pla tirés endavant. Amb tot, sí que fan alguns passos. Per exemple, es va adequar com a refugi una nova claveguera que s’acabava de construir amb subvenció de la Generalitat a l’actual carrer Lluís Companys, on només hi havia les naus de Roca Umbert –va servir de refugi per als treballadors de la fàbrica– i algunes masies. “Han d’aprofitar el que poden”, diu Cantarell.
La feina grossa arrenca a partir del bombardeig de fa 75 anys i s’allarga fins al gener de 1939. Un ban d’alcaldia fixa com a prioritat la construcció de refugis. Aquests mesos la ciutat treballa intensament per fer refugis teòricament segurs al subsòl o adequar indrets ja existents. La documentació històrica ho certifica perquè es troben factures de palets i de col·lectivitats i hi ha constància del pagament de jornals a les persones que hi treballen. El pes el porten professionals però també hi ha col·laboració civil, sobretot en refugis particulars construïts al subsòl d’algunes cases.
REFUGIS ESCOLARS
En els plans de l’Ajuntament hi ha la construcció de quatre refugis escolars: a l’institut de segon ensenyament (a l’actual edifici de l’Escola Pia, a l’avinguda Sant Esteve), a l’escola Ferrer i Guàrdia (les antigues monges del carrer Guayaquil), a la Unió Liberal, on hi havia el menjador escolar (ara és el Museu) i a l’escola Lluís Castellà –actualment l’escola Pereanton– a la plaça Maluquer i Salvador.
En pocs mesos, Granollers fa els deures. “El desembre de 1938 la Junta de Defensa Passiva de Catalunya felicita l’Ajuntament perquè s’ha fet la feina, tot i que posen de manifest que als refugis encara els faltaven alguns serveis que creien bàsics com la infermeria o els lavabos”, apunta Cantarell. I la feina segueix. “La setmana abans de l’entrada dels nacionals encara s’hi estava treballant”, afegeix aquesta historiadora, que recorda que “la Generalitat ja pensava des de l’inici de la guerra que els refugis tinguessin una funció després com a banys públics o biblioteques”.
A Granollers, la majoria de les galeries queden inacabades. És el cas del refugi de l’ajuntament, a la Porxada. Amb tot, els refugis a mig fer ja serveixen de lloc de protecció de la població civil els darrers dies de 1938. “Hi ha molts avisos de bombardeig i la gent hi baixa”, explica Cantarell. La situació es manté el gener de 1939 quan la ciutat sí que torna a ser bombardejada els dies 24, 25 i 26. “Hi ha gent que ens ha explicat que passen tres dies tancats als refugis”, comenta.
Aquells mesos, els avisos es donaven amb la sirena de l’edifici de la plaça dels Perpinyà, on hi ha l’oficina de l’antiga Caixa Sabadell, que també es va col·locar després de l’atac de l’aviació del maig de 1938. El 1936 es té constància de la prova d’una sirena a Can Ramoneda però no es va sentir bé, explica Cantarell a partir de la documentació històrica i dels testimonis que s’han anat recollint els darrers anys.
{{ comment.text }}