VIATGE AL FONS DE LA COVID
La mare de Feli Ruiz viu a la residència d’Antònia Roura a Granollers. Ruiz, de 41 anys, és una de les impulsores de l’associació de familiars de la fundació, una entitat que està oberta a tothom. Cliqueu aquí per accedir a la seva pàgina web.
Vostès van néixer a Whatsapp, oi?
En els moments més durs, el març i l’abril de l’any passat, els familiars de les residències teníem molt poca informació i vam crear un grup de Whatsapp per mantenir-nos en contacte. D’aquí va sortir la idea de fer l’associació de familiars.
Quin és el seu objectiu?
Una associació té força per canviar les coses. Una persona sola pot tenir molt bones intencions, però poca força. Per això cal que aglutinem molta gent i no cal que tinguin un familiar ingressat, no. Qualsevol està convidat a col·laborar-hi, estem oberts a tothom. Hem de canviar com es veuen ara les residències, les hem de veure com una casa. Als meus fills no els dic que anem a veure la iaia a la residència, els dic que l’anem a veure a casa seva. Han de deixar de ser llocs per aparcar la gent i ha de ser un lloc per viure, per fer família, per ser comunitat. Aquest és el sentit principal de l’associació.
Quantes famílies agrupen?
Som nou famílies. Estem començant. Per la qüestió de la protecció de dades no podem tenir els contactes de totes les famílies. I el que fem és enviar les nostres comunicacions a la residència i ells les distribueixen entre les famílies.
La resposta de la Fundació Antònia Roura és col·laboradora?
Sí que ho és, sí. Però perquè nosaltres també hem nascut amb aquest sentit. Volem col·laborar i sumar i, en cas de crítica, que sigui una crítica constructiva.
Les vacunacions semblaria que han posat fre als contagis a les residències. Com es veu des del punt de vista dels familiars?
En l’aspecte sanitari, et puc dir que des de les vacunacions no s’ha donat cap cas positiu. I això ajuda perquè no s’hagi de tancar, que no es prohibeixin les visites. El protocol de la Generalitat és estricte: si hi ha cap positiu, s’ha de tancar, amb el cost emocional que això significa per als residents i per als familiars. Però entenem que les restriccions no tenen a veure només amb les residències, tenen a veure amb la situació general.
No s’han aixecat prou les restriccions?
S’han aixecat una mica. Just abans de vacunar les visites eren molt rígides: una a la setmana de mitja hora, allà mateix i amb cita prèvia. Ara, els residents que poden fer-ho surten a passejar amb nosaltres i també es permet emportar-se’ls a casa. Abans de la pandèmia, però, jo anava a veure la mare quan volia i li portava els nens…
Els residents com ho viuen?
D’una manera molt dura. Alguns no entenen què està passant i alguns pensen que nosaltres, els familiars, els hem deixat d’anar a veure. És dur.
Creu que anem per bon camí per a uns protocols menys estrictes?
Personalment crec que trigarem molt de temps. Tot i que a fora arribem a un percentatge de vacunacions gran, difícilment res tornarà a ser igual que abans de la Covid. Espero equivocar-me. Per això també hem fet l’associació, per formar part de la residència.
Per formar comunitat?
Això mateix. Podem ajudar formant part de la quotidianitat d’una residència, que se’ns tingui en compte.
S’està posant en qüestió el model de les residències i es parla de fer més atenció domiciliària. Què n’opina?
Quan la mare es va quedar sola ens vam trobar amb una gran falta de recursos públics i ni a casa meva ni a casa de la meva germana no la podíem cuidar per la malaltia que pateix. A hores d’ara, el cost que suposa mantenir una persona a casa sola és molt superior al cost que suposa tenir-la en una comunitat. Si s’augmenten els recursos en assistència domiciliària, genial, perquè ara són inexistents. Tard o d’hora, però, caldrà ingressar aquella persona, també t’ho dic.
{{ comment.text }}