La missa de dilluns a la parròquia de la Costa del Montseny seria una missa de Santa Maria normal, si no fos per un detall. Hi ha qui creu que la fe pot ser útil per ajudar els malalts, pal·liar guerres o a invocar la pluja en temps de sequera. A la Costa, es van atrevir a demanar a Déu totes aquestes coses, amb especial èmfasi per a la pluja, en una pregària coral després de missa. L’acció va aplegar una vintena de persones al comunidor de l’església del poble. (Per qui s’ho pregunti, un comunidor és una edificació, en forma de porxo, oberta als quatre vents, per fer-hi pregàries.)
En aquest nucli del Montseny, a més dels quatre vents, el comunidor està obert a les muntanyes, i a un grapat de veïns que s’aferraven a Déu per demanar pluja. “La fe mou muntanyes”, reblava un d’ells. Dolors Rovira, una habitual de la parròquia, alçava les espatlles: “No sé si plourà o no, però he vist que la gent que hi ha avui aquí irradia una energia que normalment no es veu. Feia temps que no venia tanta gent a missa. Això és que la crida ha fet efecte. Els veïns ens ho hem comunicat per diversos grups de Whatsapp que tenim.”
Rovira no recordava haver viscut una pregària semblant des que era petita, quan al poble, en èpoques de sequera, entomaven un Sant Crist gros i el duien caminant de la Costa, passant per Sant Roc i fins al cim de Sant Elies. Pregar per la pluja, explicava, ho havien vist fer als pares i als avis, i poca cosa més.
Anna Maria Garcia afegia que el seu pare ja li havia parlat alguna vegada dels comunidors, que servien per demanar pluja o, al revés, perquè les tempestes no fessin malbé les collites. Quan va recordar això, va pensar en el de la Costa i va preguntar a mossèn Alexandre Codinach, de la parròquia, sobre la possibilitat de fer la pregària. Quan a Garcia li demanen si creu en la capacitat d’invocar pluja, diu: “Jo per demanar, no em quedo curta.” Per altra banda, la seva filla, Cristina Mercadé, va decidir anar a la pregària perquè la mare li ho va dir. I també, per què no, per curiositat. “Això d’avui és únic”, deia la filla.
Aquesta pregària és tan atípica que, mentre el mossèn la feia amb ajuda dels fidels, Mercadé l’enregistrava en vídeo amb el mòbil. Després va ser el torn de beneir amb una dosi generosa d’aigua, que el mossèn regava en direcció a les muntanyes. Aquests instants de pregària havien necessitat, abans de poder fer res, l’aval del bisbat.
Uns altres membres de la parròquia explicaven que també podrien haver pregat perquè se’n vagin els corcs. Com que hi ha corcs que roseguen el mobiliari de l’església, el mateix dia, després de la pregària, la desmantellaven per fumigar. Al cel, això sí, els núvols viatjaven amb les panxes plenes. I si venen del Pla de la Calma, plourà, somreien els veïns.
