Els mateixos patis, les mateixes parets, la mateixa essència… Però amb algunes modificacions. Algunes han arribat –d’altres no, com l’edifici de Secundària o l’ascensor– i algunes altres les van haver fer els mateixos pares en el seu moment: arremangant-se per arrebossar parets o arreglar el pati.
L’Institut Escola Pallerola de Sant Celoni celebrarà aquest dissabte amb una festa els primers 50 anys d’història amb alumnes i exalumnes, professors i exprofessors, treballadors i extreballadors. Molts d’ells han fet més d’un paper al centre: hi han estat primer alumnes i després professors, o primer alumnes i després, pares d’alumnes. Les combinacions són d’allò més imaginatives.
Ara també hi ha mestres que hi porten els seus fills, quan abans n’hi havia pocs. Al centre, hi ha un gran sentiment de comunitat i pertinença, però les raons se les saben només ells.
“El Pallerola és una gran família”, admet Gemma Casado, que en va ser primer alumna, després hi va ser mestra i ara hi treballa d’especialista en suport a la inclusió. Les circumstàncies la van portar al Pallerola i ara admet que és la seva “segona casa”.
Pel seu sedàs, han passat una pila de generacions; tantes com les que han estat al centre des del 2001, quan hi va començar a treballar. Durant aquest temps ha coincidit, entre molts altres, amb Paulo Jiménez, que havia estat conserge del centre durant 30 anys. Ell diu que “és una mestra molt implicada”. I d’ell, Gemma Casado explica que era un conserge “molt proper”.
Al Pallerola, Paulo Jiménez hi va fer diversos papers de l’auca: pare d’alumnes, president de l’Associació de Pares d’Alumnes (APA) –quan es deia així– i conserge des del 1993 fins al 2021, quan es va prejubilar. Va ser l’últim conserge que va viure a dins el centre, en una casa que finalment va quedar antiga i s’havia d’arreglar per tot arreu.
Hi havia viscut amb la dona, els fills i, fins i tot, amb la sogra. El 2022, quan ja no hi era, la van tirar a terra per posar barracons. El centre necessitava espais per cobrir la falta d’un edifici de Secundària, que el Departament d’Educació encara no ha fet malgrat els anys de demandes de la comunitat educativa.
A Paulo Jiménez, el coneix tothom. Quan arriba al centre per a la trobada amb EL 9 NOU, un grup d’alumnes el saluden i s’agrupen al seu entorn. Helena López, que havia estat alumna del Pallerola i ara hi porta els seus dos fills, hi té un lligam que ve de fa anys.
I la Júlia i el Pablo, que aquest any fan Quart d’ESO i es graduaran al centre, el recorden com si fos ahir quan obria la porta d’entrada a l’escola. “Quan ell venia a obrir la porta, estàvem tots cridant: ‘Paulo, Paulo!’ Veníem a l’escola només per cridar-li al Paulo que ens obrís la porta”, diu amb un somriure la Júlia.
Tant ella com el Pablo, amb qui comparteixen curs, han fet tota la seva vida educativa al Pallerola. Van començar-hi a fer P3 el 2012 i fins ara. “És molt bonic, perquè el Pallerola és on he crescut i he fet les meves amistats. És un fet que m’agrada dir”, diu el Pablo. A mitja conversa, la Júlia recorda que les seves mares també havien estat companyes al Pallerola de petites.
“És bonic veure com l’escola passa de generació en generació. És una cosa important i que li dona vida al Pallerola”, rebla el Pablo. La directora, Anna Busquets, hi fica cullerada. “I vosaltres duríeu els fills al Pallerola?” I la Júlia: “Si la meva mare s’ho va passar bé i jo també, òbviament.”
A Helena López, que ara és mare, el seu pare l’hi va portar perquè creia que havia d’escolaritzar-la a l’escola pública, malgrat ell haver estudiat a La Salle. “Vaig marxar de l’escola a vuitè, vaig estar 20 anys treballant i vivint a Barcelona, i quan vaig ser mare no pensava en cap altra opció que no fos el Pallerola. Formar part d’aquesta escola ha estat com una militància”, diu López.
50 anys de lluita
El Pallerola va néixer el curs 1974/1975, primer amb el nom d’Almirante Carrero Blanco, i el 1979 es va canviar pel de Josep Pallerola i Roca, que havia estat professor a Sant Celoni durant la Segona República. El canvi es va fer a petició d’uns exalumnes.
Com aquells antics estudiants, la comunitat educativa del Pallerola fa anys que lluita per donar valor a l’escola. A Paulo Jiménez, la memòria li arriba molt lluny. L’escola, que està a l’altra banda de la riera del Pertegàs, a l’inici no tenia ni el pont que ara hi ha per arribar-hi.
“S’havia d’agafar un caminet, creuar el riu i passar per unes fustes”, recorda. Més tard van haver de lluitar per les goteres, per habilitar el pati, el 2019 van aconseguir passar a ser institut escola i ara els falta l’edifici de Secundària i l’ascensor.
“Crec que aquesta lluita anima les famílies a venir”, explica Helena López. Segurament, aquesta implicació també ha ajudat a vertebrar la identitat del Pallerola. “Durant molts anys havíem estat l’única pública en un poble que havia apostat plenament per la concertada. Hi havia molta segregació escolar, però això amb els anys ha anat canviant.”
