Ho va dir al centre cívic de Palou davant una trentena de persones en la segona xerrada del cicle Aula de la Salut que organitza la Fundació Hospital Asil, l’Ajuntament i l’Institut Català de la Salut.
Morlans va parlar del funcionament de la seva unitat, però sobretot de les seves experiències personals. Les experiències dels metges que no curen però sí que cuiden. Disset anys, amb una mitjana de 300 pacients anuals, li han permès veure moltes coses i meditar molt sobre el sentit de la vida i la mort. A la gran pregunta sobre si l’ésser humà és quelcom més que matèria ell respon que sí, però admet que no pot demostrar-ho científicament. I confessa que ha mantingut debats intensos “amb els homes de l’Església”.
Sobre la vida després de la mort, recordava que una pacient el va sorprendre en una ocasió preguntant-li si ell creia que hi havia infern. “Li vaig respondre que en tot cas, si existia l’infern, ella ja l’havia tingut amb la seva malaltia i que a partir d’ara només havia de trobar repòs”.
El responsable de la unitat de cures pal·liatives creu que la mort és l’únic fet del qual encara no es vol parlar i s’intenta amagar. “La mort és l’únic tema tabú que ens queda. Hi ha una voluntat d’ocultació de la mort. S’ha tornat un procés privat i impersonal, entre el 50 i el 60% de les defuncions es produeixen en un hospital, no a casa. Les coses que no ens agraden mirem d’amagar-les”.
De fet, Morlans explicava que fins fa un parell de dècades, metges i infermeres no estaven prou preparades per afrontar la mort i no és fins l’any 90 quan es comença a parlar de les cures pal·liatives com un concepte d’atenció integral al pacient tenint en compte no només els aspectes físics sinó també psíquics i socials. A la unitat l’objectiu és controlar el dolor però Morlans advertia que no patir no vol dir només no tenir dolor i que hi pot haver un patiment social, burocràtic, espiritual i fins i tot econòmic. Per això, l’equip que treballa a la unitat, a més d’infermeres i metges, el formen també un psicòleg, un treballador social, un agent pastoral, voluntaris i, ocasionalment alumnes en pràctiques d’art i musicoteràpia. Per la unitat han passat membres de moltes esglésies i religions responent a la voluntat dels pacients i els familiars. “Fins i tot una bruixa”, deia el metge.
Morlans va detallar l’equipament de la unitat de cures pal·liatives de Granollers i va remarcar la importància que les habitacions tinguin un balcó amb vistes a una zona verda amb arbres o que hi hagi una petita cuina amb un microones i una nevera per guardar i escalfar menjar i va agrair campanyes solidàries com les de Gran Centre o la dels Amics del Toti que els han permès comprar material per a la unitat.
I més anècdotes. Morlans va explicar que, sense cap malaltia, el cos humà podria viure fins als 120 anys o que, segons algunes comprovacions fetes en hospitals amb llits que també són bàscules, el pes de l’ànima humana seria d’uns 200 grams. És la diferència de pes de la persona abans i després d’exhalar el darrer alè.
{{ comment.text }}