VIATGE AL FONS DE LA COVID
El lema de Mireia Forns, granollerina de 40 anys, és: “No podem canviar el que va passar però sí les conseqüències d’allò que va passar.” Alerta que molta gent encara no ha sortit de la ‘batalla’ de la pandèmia.
Què és un trauma?
És una experiència estressant que sobrepassa la capacitat de la persona per gestionar-la o tolerar-la.
Aquests dos anys de pandèmia han generat molts traumes?
Per definició, una pandèmia és un fet potencialment traumàtic. I hi ha hagut persones a qui els ha provocat símptomes de trauma i a d’altres que no. Depèn de la capacitat de resiliència de cadascú, entre altres factors.
Els psicòlegs estan notant molts més casos?
Tots els psicòlegs estem tenint molta més feina que abans, amb molta simptomatologia d’ansietat, depressió, desbordament emocional, estrès, problemes de relació. Hi ha dificultats a reprendre les coses de la vida diària que abans eren fàcils.
Com pot adonar-se algú que està patint un trauma?
Diferenciem coses. D’una banda, hi ha el fet traumàtic, com ara una pandèmia, un accident, una violació… I d’altra banda hi ha els símptomes d’estrès posttraumàtic. Ara s’estan presentant molts símptomes d’estrès posttraumàtic que signifiquen tot allò que deia: més hipervigilància, més insomni, més retraïment social, més depressió, dificultats de relació… Quan es presenten aquests símptomes i a la persona li és difícil continuar la seva vida és quan sospitem de la presència de l’estrès posttraumàtic.
I el primer pas és demanar ajudar? O dir-li a algú que li cal ajuda?
Que la persona se n’adoni, en general, ja passa. Hi ha consciència que es passa malament perquè tot això vol dir patiment. Quan comences a tenir problemes a la feina, a casa, a coses quotidianes com el dormir o el menjar, s’ha de demanar ajuda. Però a vegades hi ha por o vergonya de fer-ho. Allò de: “M’està passant això i no m’hauria de passar.” Són llavors les persones properes que han de procurar encendre un senyal d’alarma.
Potser és que ens costa molt parlar de les nostres emocions?
Sí. De fet, el primer que cal fer és identificar el que sento i com ho sento. Això està relacionat a com s’està vivint en aquells moments.
Ens caldria més compartir les nostres emocions amb la parella, la família, els amics, els companys…?
Sí. Tots hem viscut la pandèmia i n’hi ha que han generat símptomes d’estrès posttraumàtic i d’altres, no. S’està veient que els que no, que ho han viscut amb més resiliència, és perquè tenen més connexió amb les pròpies emocions i, per tant, una comunicació més clara cap enfora de les seves emocions. Quan tu comuniques a fora tens més probabilitats de rebre suport o eines per avançar, que és ajuda, en definitiva.
Vostè recomana l’autoreparació. Què vol dir?
Moltes vegades ens fa por sentir, ens fa por sentir-nos vulnerables. Sentir emocions és posar-se en un espai vulnerable i no hi estem acostumats. Quan diem autoreparar-se vol dir sentir aquesta o aquella emoció (por, tristesa, dolor…) i adonar-nos, a través d’un terapeuta o d’algú proper, que podem rebre suport, ajuda, una resposta diferent a la que un mateix es dona. Per exemple, un es pot respondre amb judici (“no hauria de sentir això”, “no importa gens el que m’està passant”…). Rebre una resposta des de fora fa amb què un mateix pugui aportar-se una mirada més empàtica, més compassiva, més comprensiva cap a un mateix i, per tant, autoreparar-se. El primer pas passa per tenir en compte el que un sent, donar-li importància, valor.
Amb pandèmia o sense, el context general no ajuda gaire, oi? Massa competitivitat a la feina, massa postureig a les xarxes socials…?
Totalment d’acord. Tothom ens hem sentit o sentirem vulnerables i la tendència general és a amagar-ho.
{{ comment.text }}