Montserrat Roca i Belén García: “La covid ens ha fet adonar, encara més, de la precarietat en què viuen les nostres filles”

VIATGE AL FONS DE LA COVID
Montserrat Roca i Belén García són mares de noies amb discapacitat i membres del nou Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. No volen fer pena, volen que els seus drets com a treballadores i els dels seus fills es compleixin.

Què vol dir diversitat funcional?
Montserrat Roca [M.R.] El que abans s’entenia com a discapacitat.
Belén García [B.G.] És bastant equivalent, és una visió en positiu. La diversitat funcional no se centra en la discapacitat.

Per què calia crear un Sindicat de Mares?
[M.R.] Fa un any o màxim dos que es va crear. Es van trobar unes quantes mares, joves, formades, amb capacitat de fer xarxa i que es van preguntar: “Això que ens passa a nosaltres, només ens passa a nosaltres?”
[B.G.] I què ens passa? Que estem cansades, que estem esgotades, que no ens fan cas, que hi ha moltes mancances, que som les curadores principals i amb molt poc suport.
[M.R.] Drets i feminisme. Aquests són els dos puntals del sindicat. Cal assegurar els drets de persones amb diversitat funcional, que ara no es compleixen. Tot està agafat amb fils. I no reivindiquem res que no estigui aprovat i acordat, a la UE, al Congrés o al Parlament. No volem fer pena. Els nostres fills tenen dificultats i això ens arrossega. Si tinguessin el que han de tenir, nosaltres estaríem encantades de la vida.

El Sindicat de Mares reivindica que el que fan és un feina.
[M.R.] Està en la línia de totes les persones que fan tasques de cura, que en general també són dones: les dones de la neteja, les treballadores familiars, etc. Hi ha una propaganda que diu que cal posar les persones i les cures al centre de la vida… I qui són aquestes persones?

Dones.
[M.R.] Sí, però amb molt poca consideració.
[B.G.] Amb sous baixos i, a més, en precari. Les de cures són feines molt importants que no estan ben pagades.

La pandèmia ha servit per fer visible el món de les residències de persones amb diversitat funcional?
[M.R.] En el cas dels nostres fills, ha servit per ben poca cosa. La magnitud de les desgràcies de la gent gran ha estat tan gran que ho ha arrossegat tot. Les persones joves amb diversitat funcional mental són poques estadísticament, són un percentatge molt petit. A les residències de persones amb discapacitat intel·lectual ha mort molt poca gent.
[B.G.] No és el mateix una persona gran que una persona jove amb diversitat funcional. Per a una persona gran, el final la vida arriba quan arriba. La meva filla farà aviat 18 anys, li queda molt per viure.

Mentre hi ha hagut emergència per covid s’ha aplicat el mateix a les residències de gent gran que a les altres residències, oi?
[M.R.] El mateix. La covid ens ha fet adonar, encara més, de la precarietat en què viuen les nostres filles.
[B.G.] I que et trobes molt sola i molt tancada en la teva situació del dia a dia. Veure que hi ha altra gent amb els teus mateixos problemes fa que t’aixequis i comunicar-te. Jo, per exemple, he descobert ajuts que ni sabia que existien. Ajuts, però, per als quals cal una paperassa increïble. O sigui, més feina en lloc de facilitats. La burocràcia pot arribar a ofegar-te. L’abril farà 17 anys que vaig adoptar la meva filla i fins ara fa un any no em vaig assabentar de moltes coses. Han passat 16 anys!
[M.R.] És que passa també que molts professionals públics que t’atenen tot sovint tampoc no ho saben.

S’ha passat pàgina de la pandèmia als centres de persones amb diversitat funcional?
[M.R.] Està bastant normalitzat.
[B.G.] A les escoles d’educació especial encara hi ha activitats que no es fan, però esperem que de cara al curs vinent es recuperin, com ara anar a la piscina o les colònies un cop l’any. Soc mestra i a l’escola ordinària les hem recuperades fa molt de temps.