El periodista David Bassa, de la Garriga, és coautor juntament amb la també periodista Marta Narberhaus, del llibre Pantalles (Bindi Books), que compta amb il·lustracions del dissenyador gràfic Kim Amate. Es tracta d’una guia perquè els adolescents aprenguin a fer un bon ús tant dels telèfons mòbils com de la resta de dispositius amb pantalles que solen tenir al seu abast, com ara tauletes o ordinadors. Està escrit amb un llenguatge directe, planer i entenedor.
La publicació de Pantalles pràcticament ha coincidit amb la campanya per regular l’ús dels telèfons mòbils als instituts. Hem arribat a un punt en què la pròpia societat demana una nova forma de gestionar els dispositius electrònics?
Estem vivint un moment d’un cert caos. Tenim moltes tecnologies i moltes possibilitats digitals al nostre abast, però al mateix temps no disposem de prou coneixements ni de prou eines per poder fer-les servir correctament. Els mateixos adolescents en són conscients i demanen ajuda. El llibre és una guia pràctica perquè els adolescents s’empoderin i aprenguin a gestionar les pantalles. Ens hem esforçat molt perquè el llenguatge fos molt mastegat. Volíem que tot fos molt clar, molt directe i sense oracions subordinades. També hem procurat que el to del llibre no fos paternalista ni culpabilitzador, que no qüestionés els adolescents. No és un llibre contra les pantalles, sinó un llibre que ve a explicar que les pantalles hi són i que hi continuaran essent. A partir d’aquí podem debatre moltes coses, però la realitat és que els nanos hi continuaran tenint accés. I és clar que s’ha de regular el seu ús als instituts, però per anar a l’arrel del problema cal que els mateixos adolescents agafin consciència dels riscos que hi ha darrere de les pantalles, i que siguin ells mateixos qui les comencin a gestionar d’una manera diferent.
Què en pensa, de les campanyes que s’han fet als instituts?
Són campanyes molt reactives que responen a una realitat que cal gestionar. Però hi ha un punt en l’origen que neix de la impotència dels pares, dels mestres i de l’administració a l’hora de saber gestionar les pantalles.
Crida l’atenció que el llibre no s’adreci als pares ni als professionals que treballen amb adolescents, sinó als mateixos adolescents. Potser, en tot aquest debat al voltant dels mòbils, no se’ls ha tingut prou en compte?
Jo soc periodista però també soc pare. Com a tal estic molt preocupat per l’addicció dels adolescents a les pantalles. I com a periodista he constatat que s’han fet molts informes sobre el risc de l’addicció a les pantalles, però tots s’adrecen als adults. En canvi, no n’hi ha cap de pensat per als adolescents. I he arribat a la conclusió que, si no són ells mateixos els que s’empoderen i prenen la decisió de passar-se menys hores jugant a la PlayStation, mirar menys hores el mòbil, consultar menys hores el Whatsapp… Si ells no ho volen fer, nosaltres no els ho podrem impedir.
I els sistemes de control parental, no funcionen?
Se’ls saltaran, com qualsevol altra norma que els imposem, perquè són més llestos que nosaltres i saben hackejar-los. Tu els pots restringir les funcions del mòbil, però ells acabaran accedint a Whatsapp igualment a través de l’ordinador de l’escola, amb un altre usuari i amb una altra contrasenya si cal. Podem prohibir l’entrada de mòbils als instituts, però ells els portaran d’amagat i a l’hora de lectura, a dins del llibre hi tindran el mòbil. Tu pots prohibir, però si ells no s’adonen que allò que fan no està bé, no hi haurà res a fer. Per això calia escriure una guia que s’adrecés als adolescents.
Però el problema no comença ni s’acaba a les aules. Vostè mateix ha alertat que els adolescents es passen moltes hores sols a casa, i que durant tot aquest temps ningú controla què estan fent.
El principal problema és a casa. És evident que cal restringir l’ús dels mòbils als instituts, perquè no té cap sentit que els nanos estiguin mirant el mòbil a l’hora del pati en lloc de jugar a pilota. Però retirant els mòbils a tots els instituts del país no es resol el problema, perquè quan surten de classe a 2/4 de 3 de la tarda i van cap a casa, estaran sols durant totes les hores que falten fins que arribin els pares, que estan treballant. Al llarg de tota aquesta estona, la gent de la nostra generació solia mirar la televisió. Els nostres pares en deien la caixa tonta, però en el fons no deixava de ser una pantalla passiva, contemplativa. Ara, els adolescents miren pantalles actives amb les quals interactuen jugant en línia, mirant el Youtube o actualitzant el TikTok. A més, són pantalles que els fan entrar en contacte amb l’algoritme. I aquest algoritme està dissenyat per generar un consum compulsiu tot creant una dinàmica de reptes i premis que disparen constantment la dopamina. La reacció química que hi ha dins del cervell dels adolescents quan entren en aquesta dinàmica és equivalent a la reacció química d’un drogoaddicte. Perden el món de vista. L’addicció a les pantalles és un problema transversal. Però si per a un adult ja és difícil de gestionar, per a un adolescent encara ho és molt més, perquè no té prou fortalesa, ni prou experiència, ni prou recorregut.
Quins efectes pot tenir en un adolescent l’ús excessiu de pantalles?
Els psicòlegs estan tenint consultes cada cop més prematures per trastorns de conducta, depressions, ciberassetjament i trastorns alimentaris. Estem parlant de fenòmens que abans solien tenir a veure amb adolescents a partir de 16 anys, i que ara han baixat fins als nens d’11, 12 o 13. D’altra banda, el sedentarisme excessiu que va associat a l’ús de les pantalles provoca obesitat. Però al mateix temps, els estereotips amb què s’identifiquen els joves a través de les xarxes socials són la causa de molts trastorns alimentaris. En el cas de les noies, tenim l’anorèxia. I en el cas dels nois, ha anat a més la vigorèxia. S’identifiquen amb youtubers de l’àmbit del fitness, i s’obsessionen amb menjar proteïna, fer exercici constantment i fins i tot es dopen per muscular més. Això abans passava amb nois a partir dels 20 anys. Ara s’observa a partir dels 12 o 13 anys, és a dir, en plena edat de creixement.
Recentment s’han publicat els darrers resultats de l’informe PISA, que són certament preocupants. Aquest problema de rendiment acadèmic es pot atribuir a l’ús excessiu de les pantalles?
El pantallisme fa que vegis moltes coses, amb molta rapidesa però durant molt poca estona. Això provoca que tinguis cada cop menys capacitat de concentració i d’atenció, que et faci més mandra llegir, i que puguis arribar a tenir problemes de comprensió lectora. No és que els adolescents no sàpiguen llegir, és que els costa fer-ho durant molta estona seguida. Si això ens passa als adults, perquè aquestes dinàmiques acaben modulant el nostre cervell, imaginem-nos com pot afectar a un adolescent a qui el cervell encara se li està formant. A les escoles bressol ja s’estan observant els efectes de les pantalles sobre els nadons que hi estan exposats. Per exemple, el primer que fa un nadó quan creix és posar-se moltes coses a la boca i tocar-ho tot, per experimentar. És el que necessita el seu cervell en aquesta fase de la seva vida. Però si li poses una pantalla al davant que l’inhibeixi d’aquesta necessitat de tacte físic, això fa que neurològicament no es desperti aquella part del cervell que s’hauria de despertar. I això provoca problemes d’expressió.
Podríem dir que la gestió de les pantalles se’ns n’ha anat de les mans?
Les pantalles no són dolentes, com tampoc ho són la tecnologia ni internet. El repte, en tot cas, és saber-les gestionar bé. I no les estem gestionant bé.
I a qui li toca fer els deures? És responsabilitat de les administracions? De les empreses tecnològiques?
Els deures principals els han de fer els pares i mares. És molt desagraït de dir, però és la veritat. Els pares, i els adults en general, som els referents dels nanos. Ells són el nostre mirall, fan el que nosaltres fem. Quan els renyem perquè miren pantalles, no tenim en compte que ells ens han vist a nosaltres mirant pantalles pràcticament des que han nascut.
Però els pares tenen prou eines per gestionar aquesta responsabilitat? Què ha de fer, un pare o una mare, quan el seu fill li demana un determinat dispositiu perquè els seus companys de classe ja el tenen?
Aquest dilema referma que són els pares qui ha de fer els deures. Si veus que tots els nanos de l’entorn del teu fill tenen iPhone, et sents en un compromís. Per tant, són els pares els que han de parlar entre ells i arribar a consensos. Per exemple, els meus fills van tenir mòbil quan van passar de sisè de Primària a primer d’ESO, perquè havíem decidit que el símbol del pas de la Primària a la Secundària era tenir un mòbil. Ens vam resistir a fer-ho abans, i van ser els penúltims de la classe a tenir-lo. És clar, que cap pare ni cap mare vol que el seu fill sigui l’estrany de la classe. Però si tots els pares es posessin d’acord i decidissin que els seus fills no poden tenir mòbil fins a una determinada edat, no hi hauria cap problema, no hi hauria cap mena de pressió i els fills no ens demanarien que els compréssim un mòbil. Perquè si ningú el tingués, ningú el voldria. Per tant, la responsabilitat és nostra, dels pares.
Però com s’assoleix aquest consens entre els pares? Una cosa és prendre una decisió a títol individual, i una altra és que tota una comunitat es posi d’acord.
Estem en un moment en què tot just comencem a prendre consciència sobre aquesta problemàtica. Els moviments que s’estan observant amb la regulació dels mòbils als instituts, i tots els debats que està havent-hi, evidencien que comença a haver-hi la percepció que tot plegat se’ns n’està anant de les mans, que cada cop va a més i que només ho podem frenar nosaltres. El llibre s’adreça als adolescents perquè són ells els que han de voler entendre què significa tenir una pantalla a les mans. Però si parlem de les mesures que cal adoptar, és molt injust traslladar tota la responsabilitat a les administracions. Hem de començar nosaltres des de casa. Hem de tenir en compte quantes hores es passen sols els nostres fills, i ens hem de preguntar què fan durant tota aquesta estona. I també ens hem de preguntar si nosaltres mateixos, quan som amb els nostres fills, ens dediquem a mirar el mòbil. Hem de començar per assumir nosaltres mateixos la nostra pròpia responsabilitat, perquè és molt fàcil no fer res i exigir que la solució ens la proporcioni el govern o l’institut.
Quin consell li donaria vostè, a un pare o a una mare que senti que està perdent el control de les pantalles a les quals tenen accés els seus fills?
Que miri de ser positiu i empàtic. Les coses s’han de poder parlar. Una de les propostes que fem al llibre és que, si li dones un mòbil al teu fill, vagi acompanyat d’un contracte que ell mateix hagi signat. Aquest contracte l’ha d’haver llegit en veu alta, i l’ha d’haver entès, abans de signar-lo, de manera que sigui conscient de quines seran les conseqüències si l’incompleix. Una cosa que cal tenir molt present, és que el mòbil no és de l’adolescent. Hi ha pares que no volen xafardejar els mòbils dels seus fills per no entrar en la seva intimitat. Però de quina intimitat m’esteu parlant? Qui l’ha comprat, el mòbil? Si l’he pagat jo, i si soc jo qui paga la quota d’internet, el mòbil és meu i puc fer-ne el que vulgui, per molt que li deixi una estona al meu fill. Que aquesta estona són les 24 hores del dia? D’acord, però això és així perquè jo ho he decidit. I disposo de totes les contrasenyes i li puc prendre sempre que vulgui si no en fa un bon ús. Però això cal posar-ho per escrit a través d’un contracte.
Potser, com a societat, encara no hem entès que un dispositiu mòbil no és una joguina?
Els mateixos pares tendim a veure el mòbil com si fos un telèfon que ofereix moltes possibilitats. Aquesta percepció és errònia, perquè un mòbil és un ordinador. Una eina tecnològica que els adolescents no fan servir mai per trucar, sinó per jugar i per entrar a les xarxes socials. I que els dona accés a un món infinit on poden consultar de tot, literalment, des de pornografia fins a violència extrema. Els sistemes de control parental no ho eviten, perquè estan pensats per nens molt petits i no s’ajusten als paràmetres propis d’un adolescent, que amb aquestes restriccions tampoc podria accedir a llocs on sí que ha de poder accedir. Hi ha aplicacions que sí que priven l’accés a determinades pàgines web, però no regulen allò que poden veure a través de Youtube o de TikTok.
{{ comment.text }}