Són curiosos, els noms de les teles que s’importaven a Catalunya, perquè ens indiquen on es van començar a elaborar. De teles, històricament, també n’havien vingut de diferents zones d’Europa, principalment de França, d’Anglaterra i dels Països Baixos. Del primer país, venia l’aixaló o el xaló, un teixit de llana que fabricaven a Châlons, ciutat de França. O bé el grenoble, una tela molt fina i bona, sense cotó, que s’usava en els segles XVIII i XIX. I encara, el cambrai, una tela blanca de cotó molt fina que es començà a fabricar a Cambrai, al nord de França. Avui dia, la que tenim més present és la lona: del nom d’Olonne, població de la costa atlàntica francesa on es feia aquesta tela. És un teixit molt fort usat en la confecció de veles, tendals, tendes i en la publicitat del carrer i dels edificis. A França mateix, el ruan o el ruà era un teixit fi prim d’empesa tenyida i cilindrada perquè resulti fina; s’usava per a cobrellits, cortines i folradures; ve de la ciutat normanda Rouen.
Dels Països Baixos, venia l’holanda, que era una tela fina de lli que servia per fer llençols i roba interior. Deixeu-nos esmentar que els holandes, en plural, no era una tela, sinó un aiguardent obtingut per destil•lació directa de vins de molta qualitat, amb una graduació màxima de 65°. I ja que parlem d’Holanda, atenció!, perquè Holanda i Països Baixos no són el mateix concepte: el primer és una regió occidental del segon. Així mateix, la llengua parlada a tot el país no s’ha d’anomenar holandès, sinó neerlandès –l’holandès és tan sols una varietat del neerlandès parlada a Holanda–. Cal tenir en compte, a més, que el neerlandès es fa servir també al Flandes belga i al francès.
Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona
