La jornada del Consell Comarcal sobre violència masclista va posar el focus en les dones grans i en com elles pateixen aquestes violències. La xerrada que es va fer a l’Ajuntament de Montmeló aquest dimecres, a banda de presentar i analitzar les dades, va comptar amb la participació de Neus Pociello, directora de la Fundació Aroa, Membre del Consell Nacional de Dones de Catalunya i de la delegació a la Comissió sobre la Condició Jurídica i Social de les Dones de Nacions Unides. També amb l’activista LGTBIQ+ Paulina Blanco, que juntament amb Pociello van analitzar les principals problemàtiques amb què es troben les dones grans i dissidents.
“Parlem molt d’interseccionalitat i de la necessitat d’assenyalar altres eixos de discriminació com pot ser el racisme o la classe social. Però sovint ens oblidem de l’edat. Les dones grans, per alguna raó, sempre queden fora del paraigua de qui pot patir violència masclista. I també en reben”, explicava Pociello.
La directora de la Fundació Aroa va posar de manifest que les dones grans són “les grans oblidades”. “Elles representen prop d’un 30% de la població catalana i invisibilitzem les seves violències que sovint són l’aïllament social o la soledat no volguda i la dependència econòmica”, seguia Pociello.
“El masclisme i l’edatisme són violències estructurals. Només cal mirar els estudis i veure com a les dones de més de 60 anys sempre se les posa al mateix calaix, quan no té els mateixos problemes algú de 65 anys que algú de 95 anys.”
Va explicar un cas de violència en una residència de gent gran. “Va sortir als mitjans, però ningú es va mobilitzar, ningú va sortir al carrer. Una cosa impensable si fos una noia jove, els carrers haurien estat inundats de gent”.
Pociello va parlar també de l’asexualització que pateixen les dones grans, que és violència perquè “se les infantilitza”. “El que hem de fer és posar-nos en un punt zero i transformar-nos estructuralment. És l’única manera”, afegia Pociello.
La taula rodona va comptar amb la mirada de Paulina Blanco, una activista que es definia com a “lesbiana gran”. Blanco va reivindicar la necessitat de polítiques públiques que garanteixin el suport institucional i la promoció de la visibilització de certs col·lectius. “Jo formo part de la generació del silenci, m’han faltat referents i se m’ha invisibilitzat sempre. Això té un impacte molt gran en la salut mental i física. La majoria no tenim cap mena de suport familiar, i també és violència”, afegia Blanco.
En el seu testimoni, Blanco va parlar de què comportava ser dona durant el franquisme i, més concretament, una dona lesbiana. “La majoria hem viscut un sexili, hem emigrat dels nostres llocs de naixement buscant un espai segur. Jo soc extremenya i vaig venir a Barcelona.”
Blanco treballa a la Fundació Enllaç, una xarxa de suport i companyia de les persones grans LGTBIQ+ on organitzen tota mena d’activitats. “Ens hem hagut de guanyar els nostres drets i ara hem de continuar defensant-los perquè no ens els prenguin”, acabava Blanco.
