El teorema Pulcinello

En Miquel es va llevar a l’hora i minut de sempre. La seva espectacular sincronia el va portar onze minuts més tard, com cada dia, al davant de la taula de la cuina on hi havia la torrada amb melmelada i el cafè amb llet que amb repetitiva destresa preparava. A l’hora i minut que pertocava per no fer tard, ja era dins del cotxe i sortint del garatge amb el maletí i carpetes al seient del costat. Si trobava retencions o trànsit lent, ho tenia clar: cop de volant cap al carrer de la dreta o de l’esquerra segons convingués, i estalvi d’embussos o semàfors llargs. Tot clar i calculat per trobar la millor i més ràpida drecera fins al seu destí. Es podria tractar de deformació professional en tractar-se del professor matemàtic més prestigiós de la Politècnica. Es va introduir al pàrquing de la universitat on gaudia de plaça reservada, i des d’allà un ascensor el va elevar fins a la planta del professorat, on es trobava el seu despatx. Repassà l’ordre de classes per aquell matí. En tenia dues de seguides, àlgebra a primer i infinitesimal a tercer, i després lliure fins a la tarda. Aprofitaria les hores de descans per tancar-se al despatx i entrenar per al concurs Marató de Sudokus en què participaria el cap de setmana següent. S’encaminà cap a la passarel·la exterior que unia l’edifici del professorat i sales d’actes i reunions amb el de les aules de classe. El dia s’havia llevat gris i boirós, però en aquell moment lluïa un sol esplèndid i el pas per la passarel·la es feia agradable. Era coberta de sostre i protegida de la pluja, però en dies de fred o vent valia més creuar-la ràpid. En Miquel es relaxà amb l’escalfor del sol, palplantat a mig creuar d’edifici a edifici, xerrant amb alumnes que trobava i saludant altres professors que passaven pel costat. Quan acabà de parlar, es dedicà a si mateix un instant de solitud per gaudir del paisatge. Quin cel tan blau i tan bonic!! I quin sol tan bo! El mirava embadalit, fixament i amb tanta intensa fixació, que quedà totalment enlluernat. Tancà els ulls i notà que el nas se li inflava i intentava bategar. Sense visió, sentí com alguna cosa s’encaminava cap a les fosses nasals des del seu interior. Un gran i llarg reguitzell d’esternuts es van sentir correspostos per aleatoris ‘salut’ i ‘Jesús’ de part de tothom que li passava pel costat. Ell ho sentia amb els ulls tancats i intentava donar les gràcies, però li era impossible. Finalment, ja controlada la crisi i amb un niu de mocadors de paper bruts a la butxaca, arribà a l’aula corresponent per fer la classe. Desplegà tota la paperassa a la taula mentre els alumnes anaven entrant i el saludaven. A l’hora en punt indicada, alçà el cap mirant la graderia i va començar la classe. Aquell matí repassarien la regla de Sarrus, que era de fàcil i ràpida comprensió, i posteriorment farien un petit examen sorpresa no qualificatiu per preparar els trimestrals. Escrigué alegrement una matriu a la pissarra i es disposà a resoldre-la tot explicant el raonament utilitzat. I va passar que no podia. Feia passes enrere lentament, allunyant-se del tauler tot mirant-lo amb millor perspectiva. Voltava el guix entre els dits esperant saber què havia de fer. I va passar que no ho sabia. Reconeixia aquells números i lletres, l’estructura de la matriu, el nom de Sarrus que havia escrit al costat de l’operació. I desconeixia què havia de fer per resoldre-la. Ignorava com funcionava allò. No se’n sabia avenir. No sabia aplicar el mètode Sarrus! Es quedà en blanc per dins i per fora. Sense girar-se, notà com l’escrutaven desenes d’ulls expectants. Per escapar-se de la situació, va comunicar a l’alumnat que no hi hauria repàs i que ja començava la prova. Sobre la taula tenia un centenar de fotocòpies de l’examen, i el va repartir ràpidament per seure i recapacitar amb tranquil·litat. Agafà el llibre de text i en mirar el capítol de Sarrus, no entenia res. Què volien dir tots aquells símbols? El seu significat li representava un misteri.Va examinar tot el llibre, i tot el que apareixia allà li era familiar. Sabia el nom dels teoremes i alhora no sabia aplicar-los. Identificava els termes i les estructures i li era impossible fer-ne ús. Estava estabornit i desitjós que acabés la classe. Retallà la sessió uns minuts i s’emportà els exàmens i les queixes dels alumnes. Convençut que l’aire de l’exterior li sentiria bé, va creuar la passarel·la fins al seu despatx per deixar els papers de la classe feta, agafar la carpeta de la següent, beure una ampolla d’aigua petita en dos glops i tornar a sortir cap a la següent sessió. Creuant de nou la passarel·la ni va mirar el sol, ni va mirar el cel, ni va mirar ningú. Com una fletxa va entrar a l’aula que tocava, va escampar tot el material sobre la taula i va seure a esperar l’arribada dels alumnes. Estava acalorat i nerviós. Suava. Amb l’aforament ple i tothom assegut i atent, obrí la carpeta amb el tema que volia explicar, i va tornar a succeir... Tot li sonava i res no entenia. Allò no podia ser, no podia estar passant... Va optar per fer un somrís el més ampli possible al públic, recollir-ho tot i marxar a correcuita després d’escriure a la pissarra: ‘Estimat alumnat, estic al LÍMIT, vaig a la DERIVA i tinc una caparra INTEGRAL. Avui us dono festa. Fins aviat.’ Cames ajudeu-me va escapar de l’aula per amagar-se al despatx. Tremolava observant la bonica llibreria matemàtica que tenia al davant. Tenia por. Es dirigí a la sala de professors i esperant que sortís un te de la màquina, coincidí amb el seu amic Agustí, mestre de física. Li explicà el que li passava, li detallà la seva angoixa. Esclatà de sorpresa en saber que el seu company coneixia casos de persones que havien patit aquell problema. L’anomenaven síndrome Pulcinello. I li relatà el que en sabia: ‘Aquest tipus de casuística es documentava des del segle XIX, quan un reconegut mestre de cuina de la ciutat de Bolonya, en Giuseppe Pulcinello, es va trobar sorprès per la visita del rei Víctor Manuel II a la seva cuina. El monarca volia saber sobre la recepta secreta que donava tant prestigi als seus plats. El savi cuiner no volia compartir els seus secrets amb el monarca. Feia temps intentant inventar una excusa que no fos ofensiva per qui l’esguardava atent als seus moviments. Mirava el cel tan blau a través de la finestra. I els seus ulls es van dirigir directament i insistentment al sol, tan groc i immens... En Giuseppe tancà els ulls de cop i començà a esternudar sorollosament a tort i a dret. El rei, entenent que el secret era llençar mocs indiscriminadament als plats, es retirà ofès i prohibí que aquell home tornés a regentar un establiment alimentari per al poble. Havent passat la crisi nasal, en Giuseppe es trobà en una sala plena d’estris reconeguts com a eines de cuina, i que no sabia utilitzar. No va tornar a cuinar per a la població, i tothom va pensar que era degut a la prohibició del rei. En realitat, ja no en sabia. Amb els anys han aparegut molts casos similars. Músics, esportistes i sobretot polítics s’obliden del raonament i la matèria assimilada. Però a la vida personal, lluny de les seves activitats professionals, tot funcionava igual.’ En Miquel reaccionà força malament a aquella informació. Es tancà durant hores al despatx, pensant algorismes que l’ajudessin a superar aquella situació i maleint al sol enlluernador. Va sortir que ja vesprejava i sentia pànic dins l’ascensor que el transportava a l’aparcament, preguntant-se si sabria conduir. El reconfortà ser capaç d’engegar el cotxe i saber conduir-lo fins a la sortida. En treure la targeta per aixecar la barrera de l’aparcament del calaix de sota del volant, va trobar al costat el carnet de soci del Skating Club. Se li acudí que si era capaç de recordar el camí, hi aniria per comprovar si mantenia la traça que sempre havia tingut per al patinatge. Resultà que el seu sentit de l’orientació funcionava perfectament, i ja es trobava assegut en una banqueta calçant-se els patins llogats. Resultà també que els seus dots patinadors s’havien esfumat per complet, i tot eren cops de cul i caigudes i trompades esfereïdores. Encara gràcies que la pista era gairebé buida i no atropellà ningú. Alarmat de nou, i amb un estat d’ànim instal·lat entre la por i la desesperació, aconseguí arribar a la banqueta i serrant les dents s’arrencà rabiosament els patins dels peus, enduent-se fins i tot els mitjons, i llençant-ho tot a la pista. Llençà fins i tot les sabates. Restà uns instants amb el cap cot. No sabia què fer. A qui podia demanar ajuda? L’altaveu de la sala anunciava que tancarien en deu minuts i demanava que tothom abandonés la pista. Alçà el cap i veié que ja era deserta. Havia de marxar d’allà i endur-se el seu problema amb ell. Tenia els patins i les pertinences lluny del seu abast. Descalç i compungit caminà per la pista de gel per a recuperar-ho. Amb els patins en una mà i els mitjons i sabates a l’altra, avançava lentament amb els peus nus de tornada a la banqueta. Estava a punt d’arribar al seu destí, quan notà una extrema fredor a la planta dels peus i el silenci de la sala es trencà amb els seus seguits i repetitius esternuts. Amb els ulls fortament tancats i abraçant-se a la seva panxa, recaragolat, semblava una traca en dia de festa major. Amb els ulls plorosos i vermells i el moc mig penjant, aconseguí abrigar-se i fugir d’aquell temple del fred. De camí a casa, desolat, aturat en un semàfor, va veure al seient del costat l’examen sorpresa que havia passat aquell matí. Era massa benèvol, pensà. Estava tirat. De l’exercici quatre ja es veia a cop d’ull que la solució era quaranta-vuit. Els clàxons queixosos dels cotxes que el seguien no el van deixar gaudir del seu descobriment. Es va retirar de la circulació de seguida que va poder, i va obrir el llibre de les solucions. El seu resultat calculat de cap i a cop d’ull era correcte. L’endemà es va assegurar de no passar cap mena de fred en cap moment, i amagat darrere unes grans ulleres de sol, arribà a l’aula assenyalada al seu horari de classes per impartir la que tocava. No era cap de les del dia anterior, però els alumnes devien saber alguna cosa del seu estrany comportament i se’l miraven recelosos. Els saludà, content, i es dirigí cap a ells explicant que hi hauria un canvi de temari. Avui, va dir amb un somriure d’orella a orella, en lloc d’estudiar la regla de Sarrus per resoldre determinants, aprendrem el teorema de Pulcinello per evitar esternuts!

El teorema Pulcinello

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

La presència de policies de paisà als instituts pot ser d’utilitat?

Condemnada una cap de comptabilitat del CN Granollers per sostraure 214.000 euros al club

Aina Machuca, de l'Ametlla, guanya Eufòria de TV3

Forcen el pany i roben el calaix amb els diners del canvi en una botiga del centre de Granollers

La cuina original del restaurant Can Fabes, de Santi Santamaria, convertida en aula de cuina

Trenquen els vidres a cops de destral i roben en una joieria de la Porxada, a Granollers

L’artista Alba Moreno transforma el dol per la mort de la seva mare en una exposició a l’Ametlla

La trobada de Marcs que havia de batre un Guinness i que promou un jove de Granollers s’ajorna al 2027

Martí Pujol: “Aquest juliol tindrem piscina d’estiu a Llinars”

Salvador Illa pateix dolor i pèrdua de força a les cames i estarà ingressat dues setmanes mentre li fan proves i rehabilitació

Una desena de xefs amb estrelles Michelin homenatgen Santi Santamaria creant un menú a partir dels seus plats