En bigotis

En Josep Maria era el marit de l’Elvira i el cunyat de la Pilar i en Ramon; un senyor de posat seriós i solemne, de cabells fixats i untuosos en forma d’amfiteatre al voltant d’una calvície lluent que, a l’estiu, tapava amb una gorra castellana de cotó fi i, a l’hivern, amb un barret d’ala curta de tons marronosos. Entre el front i el nas, sovint, duia unes ulleres de sol a la moda del règim, de muntura metàl·lica i amb la part de dalt de pasta nacrada, ampla i gruixuda, que li tapava les celles. Sota el nas, del qual en sortien uns pèls gruixuts i rebels, com els que li naixien dels forats de les orelles, lluïa el bigoti. Aquell no era un bigoti qualsevol, estil governador civil de l’època que tots els homes de casa bona s’havien deixat créixer per demostrar que formaven part del bàndol correcte. No. El seu era un bigoti diferent, amb personalitat pròpia; un bigoti particular que definia i determinava la resta de l’individu amb una perfecció esfereïdora, distanciant-lo de la majoria i col·locant el propietari en un estadi de superioritat moral que tots envejaven.Era un bigoti de segles enrere, allargat i acabat en puntes horitzontals que sobresortien més enllà de les galtes ben bé dos dits per banda. En tot moment, les puntes s’aguantaven erectes —com les intencions i les voluntats del propietari—, paral·leles respecte de la base de les ulleres i perpendiculars a l’ombra que dibuixava el nas hel·lènic i perfecte, lluny de qualsevol mostra de desordre i caos. Era un senyor bigoti d’estil aristocràtic. Si no fos que s’aguantava sol, el bigoti hauria necessitat unes atencions especials i diàries: pentinar, retallar, engominar... Però fins i tot en això, en Josep Maria podia fer-s’hi el gandul. No necessitava perdre-hi gaire estona. Mai no hi havia dedicat el més mínim esforç. Era així i prou. Ni el pentinava ni el retallava ni l’engominava. El bigoti li era com qui té una piga sota el nas i no hi pensa. La Pilar recordava el seu cunyat assegut a la sala d’estar del pis que tenien a la zona alta de la ciutat, eclèctic i enfarfegat, amb antiguitats de tota mena per mostrar a les visites la històrica i prestigiosa nissaga familiar de la qual descendien: canteranos de roure treballats amb garlandes fetes per prestigiosos ebenistes, un joc de taula i cadires estil imperi, una marededeu barroca reclosa en una vitrina de cristall amb fruites de cera als peus, olis de l’escola d’Olot, campanetes de totes mides, figuretes de porcellana i de vidre de Murano que donaven feina a la criada a l’hora de treure la pols, tapets renaixentistes brodats amb serrells i borles, i un rellotge de paret amb un pèndol de coure que marcava inexorablement el pas d’un temps que en aquella sala d’estar avançava molt més a poc a poc que a la resta del món. En Josep Maria sempre llegia el diari al matí i un dels seus llibres a la tarda. S’estava escarxofat en una butaca d’orelleres que semblava que se’l mengés. Combinava la lectura amb plàcides becaines que, en alguns casos i segons l’hora, arribaven a produir uns suaus i gairebé imperceptibles roncs de felicitat. Quan la Pilar i en Ramon visitaven els cunyats, a ella el posat d’en Josep Maria sempre l’havia impressionada molt. Les seves sentències —directes, segures, fermes— li semblaven les opinions doctes d’un home important i de grans coneixements. De mica en mica, però, a mesura que va anar tractant-lo, va adonar-se que la seva cultura no passava de comentar les notícies més òbvies del dia i de repetir fins a l’esgotament qualsevol curiositat acabada de descobrir en una de les moltes edicions que col·leccionava del Quixot i que llegia i rellegia, una vegada i una altra, amb la ingenuïtat fictícia de pensar que en alguna edició succeiria una aventura diferent de les habituals. En Josep Maria era l’hereu d’una important família empresarial de la comarca que havia tingut una fàbrica de sabons i lleixius. La fàbrica i els sabons, amb el temps, es van anar diluint, barrejats amb l’aigua de les noves tecnologies i les poques ganes de fer res d’aquell qui havia estat designat per portar les regnes de l’empresa i que mai no havia demostrat el més mínim interès per res relacionat amb la salubritat i la higiene. Dedicava a l’empresa les mateixes atencions que solia destinar al bigoti. De jove, just en el moment que havia de passar de ser un nen consentit a assumir les primeres obligacions empresarials, va patir un mal que mai ningú de la família va aclarir del tot. El cas és que la malaltia, suposadament greu —«mal blanc», en deien—, el va deixar coix d’una cama i amb alguna altra imperfecció que només coneixia la seva dona; l’excusa perfecta per convertir-se en allò que havia acabat fent tota la vida: jaure a la butaca com un gat d’angora, deixar créixer el bigoti i veure com el negoci s’enfonsava sense preocupar-se’n gens ni mica. La malaltia i tant de temps per a la lectura li havien permès acabar —ja granadet— la carrera de procurador de l’Estat, però mai ningú no el va veure procurar per res, tret que no fos perseguir les noies que passejaven a plaça, sota les voltes —a certa distància, és clar, per culpa de la cama—; i seure a la butaca per llegir la Historia y Vida del mes en curs, mentre els dies s’allargaven tediosos i monòtons. Era un senyor del segle dinou que li havia tocat viure la segona meitat del vint. Es va casar amb la germana d’en Ramon, l’Elvira, quan tothom ja es pensava que no el col·locarien mai. Ella era una jove alta i escardalenca que acabava d’aconseguir en propietat una plaça de bibliotecària a la ciutat. Aleshores, més pel què diran que no pas per les ganes, en Josep Maria va deixar les passejades per espiar senyoretes i es va refugiar en la lectura. Combinava la butaca als matins, un racó del Casino a les tardes i la biblioteca de l’esposa als capvespres, quan anava a buscar-la abans de sopar. Les tardes al Casino es van convertir en l’altra gran passió del cunyat de la Pilar. Hi anava cada dia, sense excepció, mentre la minyona feia la cuina i l’Elvira començava el llarg torn de tarda a la biblioteca, decebuda per un matrimoni no consumat que se l’estava consumint a monotonies. Al Casino, una espècie de club masculí d’alta societat a l’estil anglès, però amb els deixos peculiars de la comarca i un cert to de pagès adinerat que sempre ha supurat entre la boira de la ciutat, en Josep Maria es trobava amb aquells que, com ell, podien permetre’s el luxe de gastar les tardes entre converses, copes de conyac francès i les disquisicions polítiques i socials pròpies del moment. Cada dia arreglaven el món o, com a mínim, criticaven tot allò que no els feia sentit. Les converses sempre acabaven portant al futbol, a les senyoretes o a les xafarderies pròpies d’una població mitjana i conservadora de la Catalunya franquista dels anys seixanta. Va deixar d’anar al Casino el dia vint-i-tres de novembre de 1975, l’endemà de l’enterrament del dictador. Havent dinat va dir que no volia tornar-hi mai més, que ja en tenia prou, que els contertulians que hi quedaven, o els nous que anaven arribant, eren gent amb poc interès i sense cap mena d’educació. Vaja, que s’estimava més quedar-se a casa. Amb el temps, també va deixar d’anar a la biblioteca i es va anar encofurnant a la butaca, on les hores de son van començar a guanyar les de la lectura. Es llevava al matí i, un cop vestit, seia al seu tron per llegir el diari. Després vindria veure una estona la televisió, llegir la seva revista d’història i, havent dinat, unes poques pàgines més de l’última adquisició de la col·lecció quixotesca. Mentre amb una mà aguantava el llibre, amb l’altra recargolava la punta erecta del bigoti. I així, gairebé sense moure’s, va durar quaranta anys més, com un dictador d’estar per casa. La Pilar encara el recorda quan amb en Ramon alguna vegada s’hi havien quedat a dinar. Mentre l’Elvira disposava i manava sobre cada detall, com si els convidats enlloc de ser de família fossin qui sap qui, una minyona atrafegada i nerviosa, vestida de negre però amb davantal i còfia blancs, els servia a taula amb tants miraments com podia i pendent de no fer res mal fet que li ocasionés la recriminació superba i classista de l’amo. Una vegada que hi havia llenguado, en Josep Maria, com si fos la cosa més habitual del món, després d’inspeccionar el plat en silenci una bona estona, com un nen petit a qui li han servit una menja complicada i no sap com sortir-se’n, el va apropar a la seva esposa. —Eeeelviiii —li va fer amb una cantarella ridícula, però amb la normalitat de qui hi està acostumat. I l’Elvira, sense dir res, amb la naturalitat de qui no ho feia per primera vegada, li va anar netejant i preparant el peix amb la forquilla i el ganivet, com una mare abnegada, disposant i ordenant la menja en el plat del fill que encara està en aquella edat que no sap treure’s les espines. La seva dona ja s’hi havia acostumat. S’havia resignat a netejar-li els llenguados i veure’l enroscat a la butaca, sense cap altra ambició que deixar passar el temps —inexorable—, permetent que el pèndol del rellotge de paret marqués el compàs exacte del tedi. Era com tenir un nen petit que no creixia. El mal blanc d’en Josep Maria els havia deixat sense descendència, tothom ho sabia; però ell no n’havia perdut mai les ganes, encara que, d’erecte, només li quedava bigoti. La bibliotecària no podia comptar amb ell per a res; ni per a la casa ni per compartir la poca vida cultural que els oferia la ciutat. No l’acompanyava als vernissatges dels pintors locals ni a les presentacions de llibres que s’organitzaven a la biblioteca; no anaven mai al cinema ni sortien a sopar. Junts, només anaven a missa; i encara ell la seguia unes passes enrere per culpa de la cama. Va arribar un moment que ni criatura li semblava, era un gat que li ocupava una de les butaques de la sala d’estar. Un gat que roncava quan s’adormia i que només s’eixorivia quan a la tele sortien les hostesses dels concursos, lluint pitrera, cuixes i malucs. Un capvespre de primavera, quan la bibliotecària ja jubilada va tornar de fer una xocolata amb xurros amb les amigues, se’l va trobar assegut a la butaca de sempre en la mateixa posició de sempre. Gairebé semblava que llegís una edició qualsevol del seu Quixot, si no fos que el bigoti havia perdut per complet la seva perfecta rectitud erèctil. Les puntes miraven a terra, com els bigotis humits d’un gat vell. Aleshores fou quan la germana d’en Ramon va saber que era vídua i que finalment havien arribat els nous temps.

En bigotis

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

Comissen un ramat d’un miler d’ovelles a un pastor a Montornès

Patrimoni revisa els canvis fets sense permís a l’església de Santa Maria de Llerona

Un regidor i tres membres de la junta dels Blaus de Granollers, investitgats per un delicte d'injúries per l'acte de Blaucops a la festa major de 2024

Mor a 82 anys Anna Ortega, botiguera de Granollers

Jaume Guardeño continua ingressat al Parc Taulí en estat estable

Mor a 65 anys Lluís Ximeno, traumatòleg a l’Hospital de Sant Celoni durant 32 anys

Salvador Illa pateix dolor i pèrdua de força a les cames i estarà ingressat dues setmanes mentre li fan proves i rehabilitació

Casa Tió, de les Franqueses, tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

Adeu a la pastisseria Colomer, referent històric a Granollers

[AMPLIACIÓ] Dos joves de Sant Celoni moren en un accident entre dos cotxes a la drecera de Palautordera