L’economista enginyós

Havia tingut molt de prestigi, fins al punt que a tothom se li feia estrany que no li haguessin atorgat el preuat premi Nobel. Havia fet centenars de prediccions que sempre s’havien complert. Havia escrit dotzenes de llibres, impartides classes a les principals universitats i dictades conferències als llocs més glamurosos. Havia assolit diversos nomenaments de doctor honoris causa i aplegava tota mena de guardons i distincions. Estava a la cresta de l’onada. Respectat i admirat arreu, havia conquerit tots els continents. Era el més valorat de tots els professionals de la seva matèria i tothom el considerava un home excepcional. Tenia tot el que volia i ho tenia quan ho volia. Assessorava diversos estats i governs. Molts presidents i ministres d’ideologies dispars li demanaven consells. La seva personalitat era abassegadora. Les empreses de més significació mundial i les grans corporacions li oferien llocs preeminents als seus consells d’administració. Tot estava al seu abast. Res se li escapava. Res era aliè a la seva voluntat i la seva voluntat era llei. Era un triomfador. Era totpoderós. Però, de sobte, va passar el que no hauria d’haver passat mai: una tempesta sobrevinguda i un avió fent un aterratge forçós en un paratge inhòspit, aïllat, ubicat enmig d’alts turons, de feréstecs estimballs i d’espadats esglaiadors. Fou un terrible accident aeri d’aquells que sobresalten l’audiència durant uns instants, unes hores, uns quants dies, fins que una altra notícia posterior l’envia al pou de la desmemòria. Al cap d’unes setmanes, quan es va tenir el recompte definitiu dels morts i ferits, la notícia va tornar a eixir momentàniament, però tampoc va ser gran cosa, atès que, a part d’ell, que va aconseguir sobreviure malgrat les greus ferides, no hi havia ningú més a destacar. Ell era el passatger principal, el primus inter pares, el més prominent d’aquella aeronau, i això va fer que, durant un temps, els mitjans de comunicació encara es fessin ressò de l’evolució del seu estat, però, quan tot ja només foren repeticions, progressivament ho van anar oblidant i la notícia va deixar d’existir. Després de l’accident, el gran professional, el gran economista que va impressionar el món sencer, va passar força temps convalescent i, sense poder tenir cap presència pública, a poc a poc va ser oblidat, fins i tot per aquells que, d’antuvi, havien estat els seus deixebles més fidels. Llavors, ja no el van tornar a reclamar per fer cap conferència, ni cap classe magistral; no el van tornar a convocar a cap tertúlia, ni li van fer més entrevistes. El gran personatge va desaparèixer de l’escena pública. Els seus llibres van deixar de vendre’s i molts van ser descatalogats. Va trigar força mesos a recuperar-se de les seves xacres. Al principi li va costar reaccionar i acceptar aquella nova situació en la qual l’havien col·locat. Li va resultar estrany que no sovintegessin les trucades de telèfon, que no es veiés a les notícies d’economia dels diaris, que no sentís el seu nom pronunciat repetidament als informatius de les ràdios i les televisions. Fins que es va adonar que els ídols tenen els peus de fang i que ell no n’era cap excepció. Es va adonar que la glòria és efímera i que dura el que dura el que volen que duri els que la fan durar. Es va adonar que, en definitiva, tots els teòrics i els intel·lectuals que tant l’havien lloat eren com les gallines: picotejaven i cloquejaven, però només mentre durava el pinso. Cansat, un dia va decidir que ja en tenia prou de tot allò, de tot aquell esperpent, i que no valia la pena intentar tornar a la pista del circ. Va monitorar seqüencialment el que havia estat la seva vida i va prendre la decisió de deixar de pensar i d’escriure sobre economia, de deixar aquella ambició intel·lectual que havia tingut fins aleshores, i va començar a meditar sobre altres coses que va considerar més importants. Quan va acabar la convalescència i es va sentir plenament recuperat de les seves afeccions, va prendre la decisió final, la que havia d’arrodonir-ho tot: abandonar aquell món en el qual havia viscut, fer miques qualsevol entorn que li recordés qui va ser i desaparèixer definitivament. Se’n va anar a Laos, va descobrir Luang Prabang i se’n va enamorar. Va llogar una caseta, es va instal·lar i va començar una nova vida. Sense obligacions, sense necessitat de fer res d’especial, i sense haver d’impactar contínuament amb noves i agosarades teories. Sense haver de donar consells, atès que ningú els hi demanava, ni sense cap necessitat d’aparentar per poder ser. Va descobrir que sent qui era no necessitava més i que era molt més feliç del que ho havia estat abans. Va passar el temps i un dia, un turista despistat que havia fet cap fins allà, per veure els vestigis d’aquella antiga capital imperial, es va topar, per casualitat, amb qui havia estat el gran guru de l’economia mundial, i com que el turista era un dels més importants analistes d’un dels més importants diaris econòmics del món el va reconèixer. S’hi va atansar i va voler parlar amb ell, però el diàleg va ser difícil i ple de tensió, davant el devessall de preguntes estèrils que formulava aquell desconegut que, posat en el seu paper de periodista, volia saber tot el que l’economista, que ja no ho era, no volia explicar. Al cap d’uns dies, però, el periodista va publicar un extens reportatge sobre la troballa de l’economista desaparegut. La base de l’article foren pocs detalls de la realitat i molta ficció. L’ego inflat del periodista, per fer-se valer a si mateix, va transformar una història insulsa i sense contingut en un fet gairebé cabdal per a l’esdevenir de la humanitat. Va magnificar les coses i va presentar aquell gran personatge del passat, oblidat de tothom, com un professional encara més gran del que havia estat i al qual calia recuperar. Els anys apartat del món on es movien les coses li havien donat la necessària tranquil·litat i perspectiva per reflexionar amb més profunditat i ara, sense cap mena de dubte, era capaç d’il·luminar amb molta més saviesa de la que havia mostrat abans. L’article va tenir un inesperat impacte. Molts diaris dels llocs més estranys i insospitats del planeta el van reproduir íntegrament. Altres van fer extractes i articles d’articles, presumptes estudis erudits, anàlisis de gran importància i profunditat o simples píndoles, però tots, d’una manera o una altra, se’n van fer ressò. Se’n va parlar a les notícies de totes les ràdios i televisions, i a les tertúlies va tornar a aparèixer, insistentment, el nom del famós economista. Sense saber com i sense que ho hagués volgut, s’havia tornat a situar a la cresta de l’onada. Fins i tot es van reeditar tots els seus llibres, que es van tornar a situar als primers llocs de les llistes dels més venuts, gràcies a les campanyes publicitàries endegades per les editorials, que no van estalviar recursos. La seva modesta casa de Luang Prabang es va convertir en lloc de pelegrinatge de la més variada i insospitada fauna de professionals: periodistes, reporters, editors, fotògrafs i freelance, representants, empresaris, economistes i un llarg etcètera difícil de concretar. I encara que ell, sistemàticament, sempre es va negar a rebre a ningú i a parlar amb ningú, la pau i la tranquil·litat de què fins llavors havia gaudit es van veure seriosament alterades. Amb tot l’enrenou, la seva salut i sobretot el seu estat d’ànim se’n van ressentir, però no veia la manera d’acabar-ho. Va pensar-hi intensament, fins que un dia va trobar la solució. Faria una conferència per explicar-ho tot, per explicar la veritat. D’entre les múltiples propostes que li feren arribar per muntar-la, va acceptar la que li va semblar més important, no tant per la quantitat econòmica, que això no li importava gens, sinó pel lloc on es desenvoluparia, atès que era la meca de les meques del poder econòmic, i tindria una dimensió i difusió d’abast mundial. Es va preparar a consciència per a la cita, mentre els organitzadors enllestien una gran campanya publicitària, on el leitmotiv principal estava fonamentat en el fet que el famós economista, allunyat dels mitjans de comunicació des de feia gairebé cinc anys, havia decidit tornar a parlar.Va arribar el gran dia. L’expectació era màxima i l’enorme poliesportiu on s’havia de desenvolupar l’esdeveniment, ple a vessar. A ell li havien preparat un camerino on no mancava detall. Flors, aigua, xampany, fruita i pastisseria de tota mena. Però no va provar res de tot el que li oferien. Romania tranquil, serè, callat i silenciós, enmig dels evidents nervis de tots els membres de l’organització, que es movien d’un cantó a l’altre amb l’únic objectiu de no parar quiets, però sense saber què fer. Fora, milers de persones a les graderies l’esperaven en directe, amb impaciència, però també amb respecte. Més enllà, milions de persones ho feien davant dels televisors, conscients que aquell personatge que es disposaven a sentir era qui més en sabia. I, ara, ben segur, en sabia cinc anys més que la darrera vegada que l’havien sentit. Finalment, un dels membres de l’organització li va dir que ja havia arribat l’hora i que començava el compte enrere cap a una nova era. El gran personatge, malgrat el que li havien aconsellat, es mantingué impertèrrit en la seva negativa a canviar-se aquell vell jersei negre tres talles grans i aquells gastats pantalons de pana blaus i, absolutament aliè a les absurdes paraules que li arribaven de tot l’entorn, sense immutar-se, es va aixecar de la butaca on feia estona que estava assegut i, balandrejant, com era la seva manera habitual de caminar, va abandonar el camerino i va travessar la passarel·la que el conduïa fins a l’escenari central. Es va col·locar davant dels micròfons amb posat d’intel·lectual murri, va mirar de reüll algunes de les múltiples càmeres que l’enfocaven i, sense cap preàmbul ni salutació prèvia, va començar a parlar.–Senyores, senyors, benvolguts tots. Sapigueu que, malgrat que ja no soc capaç d’afrontar adequadament les meves conclusions teòriques, continuo viu. I l’únic que us puc dir, perquè és l’únic que realment interessa, és que per ser feliç i passar-ho bé no cal moure ni un euro. Acabada la minúscula intervenció, per a sorpresa de tothom, va fer mutis i va abandonar l’escenari. Els assistents al directe i els milions de teleespectadors van pensar que es feia l’enginyós i van esperar, pacientment, la seva reaparició a l’escenari per sentir, de veritat, el que havia de dir. Però, malgrat l’expectació creada, aquell que a ulls dels altres un dia fou un gran home no va tornar a aparèixer. Ja ho havia dit tot.

L’economista enginyós

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

Comissen un ramat d’un miler d’ovelles a un pastor a Montornès

Patrimoni revisa els canvis fets sense permís a l’església de Santa Maria de Llerona

Un regidor i tres membres de la junta dels Blaus de Granollers, investitgats per un delicte d'injúries per l'acte de Blaucops a la festa major de 2024

Mor a 65 anys Lluís Ximeno, traumatòleg a l’Hospital de Sant Celoni durant 32 anys

Jaume Guardeño continua ingressat al Parc Taulí en estat estable

Adeu a la pastisseria Colomer, referent històric a Granollers

Salvador Illa pateix dolor i pèrdua de força a les cames i estarà ingressat dues setmanes mentre li fan proves i rehabilitació

Casa Tió, de les Franqueses, tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

Mor a 82 anys Anna Ortega, botiguera de Granollers

Centenars de persones de Granollers participen en el projecte “I si fóssim 500” al pavelló el Parquet