Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

La seva 13a novel·la a les llibreries. Alguna superstició amb el número 13?
Al contrari, molt contenta. El 13 és un número que m’encanta. L’únic que espero és que no sigui l’última! [riu de tot cor].

En què consisteix la nit americana?
La novel·la o la tècnica?

Totes dues.
La nit americana és una tècnica cinematogràfica que ara està obsoleta. Als temps del cinema clàssic, als anys 30, 40, 50 i 60, la nit americana es feia servir per rodar escenes nocturnes, però durant el dia. A la nit, aquelles òptiques no captaven prou bé la llum i, és clar, tot quedava fosc. Amb tot de filtres davant la càmera, es feia la sensació de nit, de foscor. Són aquelles escenes que a les pel·lícules a color són blavoses, d’un blau elèctric. Havien de vigilar molt perquè el truc fos creïble.

I tria aquesta tècnica com a títol de la seva novel·la.
La nit americana, de totes les tècniques cinematogràfiques, és la més mentidera. Intenta fer passar el dia per nit. Però tot al cinema ho és, de mentida: la tria dels plans, la música, el que no es veu… El cinema és un art que es basa en les mentides. Però al mateix temps és un art que ens ha marcat la nostra realitat. Molt del que creiem o ens imaginem o pensem és gràcies al cinema que hem vist i que hem viscut. La tècnica de la nit americana m’ha servit per explicar el que li passa a la Blanca, que és la protagonista de la novel·la. La Blanca s’ha anat posant filtres davant la seva realitat per fer veure que està bé, que és feliç, que tot funciona. Però arriba un moment que les ombres són massa escandaloses i que ha de començar a retirar filtres i mirar la veritat tal com és. Nit americana és un títol perfecte per a aquesta protagonista que, a més, és guionista i coneix molt bé els trucs del cinema.

Nit americana’, la novel·la, en lloc d’estar dividida en capítols està dividida en fotogrames.
Sí, i de fet són 24 fotogrames, que són els 24 fotogrames per segon amb el quals es gravava en cinema abans, quan no hi havia digital. Ara es fa a 25 fotogrames, que tampoc no hi ha tanta diferència. Tenia moltes ganes de fer un homenatge al cinema i per això a cada fotograma del llibre hi ha referència a una tècnica, a una pel·lícula, a un cineasta, a un gènere per explicar el món real de la Blanca. He volgut transmetre la meva passió pel cinema. I és una carta d’amor al cinema, però que tampoc no amaga la crítica que ens ha fet creure que moltes coses poden ser. I no. Moltes comèdies romàntiques ens han fet creure que l’amor és o s’hi arriba d’una determinada manera… A mesura que vas vivint t’adones que això dista molt de la realitat, oi?

A la novel·la, la protagonista diu que cal reivindicar “els trucs” del cinema clàssic en lloc de “les mentides” del cinema digital.
Un truc crea una mentida versemblant a partir d’elements reals. O sigui, mires Casablanca i Humphrey Bogart és més alt que Ingrid Bergman. On és el truc? Doncs que en Bogart va fer tota la pel·lícula amb alces a les sabates. Això és un truc. En canvi, els orcs d’El senyor dels anells, tot i ser una pel·lícula meravellosa, són mentida, estan creats digitalment. Sí que salvo el cinema dels trucs, de les històries, dels contes, dels personatges, dels diàlegs… És el cinema al qual jo vaig anar a parar quan estudiava, allà on em refugiava.

Porto té un paper fonamental al llibre.
Porto i Lisboa són ciutats que m’encanten. A Lisboa ja li havia dedicat la novel·la El cel de Lisboa (La Galera, 2001). I a Porto hi havia anat quan era petita i hi vaig tornar just abans del confinament. És una ciutat que l’han feta molt habitable, és esplendorosa. Necessitava un refugi per a la protagonista fora del seu entorn català. I és on ella havia viscut la seva infantesa. Nit americana la vaig escriure durant el confinament i, personalment, Porto em semblava el darrer lloc on havíem estat lliures!

Portugal es reivindica poc culturalment des d’aquí, oi? Té més tirada parlar de França, Itàlia, la Gran Bretanya…
Perquè a Portugal són poc sorollosos. Ells van fent, van fent, van fent… Tenen un país i un govern fantàstic i no són sorollosos, no són líders. Nosaltres els mirem per sobre l’espatlla de forma molt errònia. Per a mi, Porto i Lisboa són ciutats molt velles i molt belles, amb be alta i amb ve baixa. I han sabut guardar i mantenir el seu patrimoni sense vendre’s l’ànima malgrat la invasió turística. I que Porto té una llum molt cinematogràfica, molt màgica.

Al seu llibre, el cinema és un personatge més o l’escenari?
Personatge, segur que no. El cinema és un llenguatge, és la manera d’expressar coses que la Blanca sent i que és incapaç d’expressar en paraules. El cinema li serveix per explicar com està, per explicar-se com està, perquè és una novel·la molt introspectiva. Ella es comunica així.

Nit americana és una novel·la sobre com es gestionen els sentiments de culpabilitat?
Crec que més aviat és una novel·la sobre el perdó, que sempre és necessari, després d’uns fets que fan mal i que generen culpabilitat. Més que sobre la culpabilitat, el camí que fa la Blanca és cap al perdó. Ella ja va néixer de la culpabilitat. Aleshores el que fa la novel·la és portar-la cap al perdó, cap a l’acceptació, del seu pare, de la seva madrastra, de les seves exparelles… Ella arriba un moment en què accepta el que ha viscut i el que ha passat i que cal continuar endavant. La culpabilitat és un efecte col·lateral d’aquest camí. Nit americana tracta d’establir relacions amb persones que t’han fet mal o a les quals has fet mal i que això no vol dir que sigui el final.

Fem l’exercici d’imaginar quins actors podrien interpretar els personatges de la seva novel·la?
Un càsting?

Això mateix: Blanca, la protagonista?
Katharine Hepburn.

Marta, la mare de la Blanca?
Natalie Wood.

Carlos/Carles, el seu pare?
Robert Mitchum.

Laura, la seva madrastra i segona dona del pare?
Lauren Bacall.

L’entranyable tia Paca?
Bette Davis.

Sergi, la parella de la Blanca?
Tony Curtis.

Judith, la primera dona d’en Sergi?
Vivien Leigh.

I en Robledo, l’amic de joventut?
Steve McQueen.

A la novel·la escriu que als personatges d’una pel·lícula se’ls demana més coherència que a les persones de la vida real.
És que estàs mirant una sèrie i, de cop i volta, un dels personatges fa una cosa molt estranya. I dius: “Ara acaben de perdre tota la credibilitat!” Per exemple, a Friends, a qui se li va acudir que la Rachel i en Joey s’enamoressin? Això no té cap sentit. Com a espectador et sents estafat! Durant sis temporades havien portat els personatges cap a una direcció i, de cop i volta, buf! I el cas és que a la vida real som del tot incoherents, a ningú real no li demanem coherència. I si l’hi demanem és en abstracte perquè a la vida real tots fem el que podem. Els personatges de ficció han de ser segurs, la ficció ens ha d’aportar aquesta tranquil·litat. Quan la sèrie Warren sona aquella musiqueta, saps que t’has de preparar perquè s’acosta la monja. A la vida real som com personatges maleïts.

Vostè quina relació té amb els personatges que crea?
A vegades em persegueixen! A Nit americana, no tant. Però en altres novel·les he arribat a somiar en ells i em renyaven pel que estava fent fer. Mentre escric una novel·la és com si els personatges visquessin en mi. Van amb mi a tot arreu. Ara que estem parlant, podria pensar: “I què respondria la Blanca?” o “què diria d’això en Robledo?” Els personatges m’acompanyen i a vegades em cauen bé i a vegades em cauen malament. El secret per tolerar-los és posar una mica de tu mateix en tots ells.

Tanquem la novel·la perquè vostè, a més d’escriptora, és la directora del Teatre Auditori Llinars. Com van d’ànims després de dos anys de pandèmia?
Molt bé. Al principi va ser molt dur perquè soc una persona que m’agrada organitzar i fer coses i tenim una programació del Teatre Auditori (TA) molt plena. I, és clar, em vaig haver de dedicar a cancel·lar, posposar, tornar entrades, cancel·lar, tornar a posposar, tornar entrades… Llavors va ser molt dur perquè el TA Llinars havia arrencat de zero feia cinc anys i estàvem en un moment molt bo, amb un públic molt fidel, amb una programació que omplia. Per fi vèiem els fruits de la feina constant i ben feta dels darrers anys. Va ser dur, però també t’haig de dir que, ara, simplement s’ha d’anar fent. O sigui, les normatives diuen que només el 50% d’aforament, doncs el 50%. Que arriben al 70%, doncs el 70%. Que ja pot ser el 100%, doncs fantàstic! Algú té la covid? Doncs a veure si ho podem programar un altre dia… O sigui, et vas adaptant. També és veritat que el públic del TA Llinars ha respost de manera espectacular. De debò. Com tots els teatres del país, aquesta temporada arrenquem amb un 70% d’aforament, doncs hem arribat als 120 abonats. No ho havíem aconseguit mai! Teníem el rècord en 102 fa tres anys. Que en plena pandèmia, que en plena sisena onada, sabent que avui compres unes entrades i potser demà cancel·len l’espectacle, hi hagi 120 persones que s’hagin abonat i comprat entrades per a tota la temporada m’omple d’orgull. Jo ara estic tranquil·la perquè passi el que passi la feina està ben feta i el públic hi és. I ja ens en sortirem! A l’inici dels espectacles passem un missatge d’àudio que acaba dient: “Recordeu que la cultura és segura i que vosaltres sou el millor públic del món mundial.” I és veritat. El públic cultural, i no només el de Llinars, s’ha mantingut fidel, alçat i combatiu. És clar que la pandèmia ha fet mal i que no és el mateix no superar les 200 persones quan tens 300 butaques, però el públic hi és.

I els artistes?
Ells van d’escenari en escenari amb els dits creuats, és clar. Però el TA Llinars, com crec que els de la majoria del país, no hem cancel·lat i prou. Hem reprogramat. Si tens un compromís amb una companyia, tu ets molt conscient del seu esforç i busques i trobes el forat. I el públic hi és, a pesar de tants canvis. El públic cultural està dempeus, no l’ha tombat la pandèmia.

Com s’imaginen els gestors culturals que serà d’aquí a un any als teatres, les sales de concerts…
Jo passo de fer plans en genèric. Personalment, he cancel·lat vols d’avió, he cancel·lat vacances… i com jo, tothom. Activitats que ens feien molta il·lusió o obres de teatre se n’han anat en orris. Ara ja hem après a no fer plans. Penso que encara ens espera un any de baile. Jo tenia molt coll avall que s’havia acabat tot quan ens van tornar el 100% de l’aforament a la tardor passada i, mira, va arribar l’òmicron. El que més m’emprenya, però, és la mascareta. Això de no poder veure les cares de la gent, no poder respirar, és que no ho suporto!

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Cal recuperar l’ús de la mascareta en interiors?

En aquesta enquesta han votat 665 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.