Sovint es diu que Catalunya és un país de sociolingüistes: la majoria vivim en un entorn on conviuen llengües i grups socials diversos, i ens agrada opinar sobre com els parlants es respecten, es toleren o, de vegades, es fan la guitza. Com que tots hem passat per l’escola, tenim idees formades sobre com hauria de ser la convivència a les aules. Però, què és exactament la sociolingüística educativa?
La sociolingüística general estudia com s’usen les llengües en societat i com aquests usos es relacionen amb factors com l’edat, el gènere, la classe socioeconòmica o el territori, sempre vinculats a qüestions de poder i identitat. Així doncs, la sociolingüística educativa és la branca que aterra aquests conceptes al món de l’ensenyament. Investiga com les normes d’ús influeixen en els repertoris de l’alumnat i del professorat, partint d’una idea clau: la llengua és una pràctica social. Quan un alumne tria una llengua, no només comunica informació; també negocia la seva pertinença a un grup concret.
Aquesta disciplina observa de prop la realitat dels centres educatius: qui té el torn de paraula? Qui és interromput? Quines varietats lingüístiques es consideren normals i quines es corregeixen o s’ignoren? A Catalunya, aquest enfocament és especialment útil. En un context de multilingüisme institucional (català, castellà, aranès, llengua de signes catalana) i de gran diversitat d’orígens, l’escola és l’espai de socialització lingüística fonamental. La sociolingüística educativa ens ajuda a entendre per què el català pot quedar restringit a l’àmbit formal, mentre que el castellà domina al pati, i ens permet dissenyar mesures que garanteixin l’equitat. Si l’escola no crea contextos d’ús significatius, el català esdevé un capital accessible només per a qui ja el porta de casa.
Per aplicar-ho a la pràctica, cal seguir un camí de tres passos: a) Diagnosi: analitzar dades sociolingüístiques mitjançant l’observació d’interaccions, enquestes d’actituds i mapes de llengües familiars. b) Intervenció: dissenyar tasques cooperatives en què el català sigui necessari per resoldre el repte, oferir feedback amable i adoptar maneres d’ensenyar que valorin tots els repertoris lingüístics sense oblidar la fragilitat del català. c) Avaluació: ajustar les decisions i implicar les famílies per assegurar que l’aprenentatge no s’acabi a la porta del centre.
Des de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i la Universitat de Barcelona, juntament amb el Departament d’Educació, estem desenvolupant un projecte de recerca per fomentar l’ús del català oral dins i fora de les aules en el marc de la sociolingüística educativa (www.efuolc.org). Per això tenim en compte el paper primordial dels docents a l’hora d’ensenyar tota mena de continguts, però també les característiques socials i lingüístiques tant de l’alumnat com de l’entorn dels centres.
Glossa – Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
