‘Seher, on ets?’

He despertat enmig de la foscor. Tinc la boca seca i els ulls em piquen. Sento sorolls, però no soc capaç d’identificar-los, perquè sonen molt lluny. El cap em fa mal. Em toco el cabell, el tinc ple de pols i noto un líquid calent als dits. Sang. Tinc un cop fort, per això em dec sentir desorientada. Palpo al meu voltant. Una forquilla, vidres trencats, una ampolla de plàstic. És aigua? Aigua! Obro l’ampolla amb les mans tremoloses i faig un glop ben llarg que em treu la pols de la gola. I un segon glop. I després paro. On soc? És una sala força petita, mal il·luminada i gens ventilada. Costa respirar-hi. Demano si hi ha algú. No hi ha contesta. Pregunto, una mica més fort, si algú em sent. Res. Crido, crido tant com em permeten els pulmons. I acabo tossint, enmig del silenci. M’he cansat molt i no ha servit per a res. Intentaré dormir una mica i, quan em torni a despertar, ja miraré d’esbrinar on caram soc. Puc estirar els braços, puc estirar les cames, em puc tombar de costat. Però no m’atreveixo a aixecar-me. Ni tampoc m’atreveixo a caminar. I si hi ha trampes? I si les parets són falses? I si fora d’aquí està passant alguna cosa dolenta? Ara mateix, sento por. Sobretot por de la incertesa. Por de quedar-me sense aire. Por de no trobar un camí de tornada. Por que el món ja no sigui el meu món. Així que crec que és millor que em quedi quieta. Escoltant. Pendent de si percebo algun soroll conegut. O algun moviment, aquí, dins la sala. O fora. Tot i que, on deu ser, fora? Tinc set. Ja fa molta estona que m’he acabat l’aigua de l’ampolla. Però la gola torna a estar eixuta, els meus llavis estan ressecs. He sentit un clip-clop, clip-clop familiar. Com quan la dutxa de casa, plena de calç, degota. Estiro el braç cap on sento el soroll i se’m mulla la mà. Una petita font? Estic de sort, doncs. Mentre la font raja, hi poso el palmell i me’l llepo. No és la millor aigua que hagi tastat mai, però alleuja. Passades unes hores, però, la font deixa de vessar. No hi ha cap altra aixeta en aquest lloc? Ja no demano un tirador de cervesa, ni una màquina expenedora de refrescs. Només una mica d’aigua. Amb un glop –llarg– d’aigua fresca ja faria. Llavors la trobo. Una altra ampolla de plàstic que no havia vist fins ara. El líquid que conté és calent. Potser és te? Quina mala sort, no m’agrada gens el te, malgrat que sigui la beguda nacional. Obro l’ampolla i arrufo el nas. Efectivament és te, calent i una mica pudent. No hi pot haver res pitjor, hòstia! Però tinc tanta set que m’hauré d’empassar el líquid. Tot i el fàstic que em fa, té un punt de reconfortant. M’haig d’arreglar una mica els cabells. No m’agrada anar tan despentinada. Però no sé pas on tinc la bossa. A dins sempre hi porto un raspall, gomes elàstiques, clips i una mica de laca. M’atabalo si el cabell em cau sobre la cara, sobretot a la feina. Em desconcentra. He trobat un tros de roba que no fa servir ningú i que m’anirà perfecte per fer-me un turbant. Sempre m’ha agradat enrotllar-me els meus rínxols sota un turbant. Els domina, els endreça i fa que ressaltin els meus ulls verds. Ara me’ls pintaria, els ulls. Però encara em piquen. I la sala segueix sent massa fosca. Cap mirall a la vista, tampoc. El que porto pitjor és l’avorriment. De veritat que no sé on s’ha entaforat la gent. Fa molta estona que no se sent massa res. Ni la ràdio encesa d’un veí, ni el brogit del trànsit, ni l’animada xerrameca del mercat, ni el lladruc d’un gos, ni la melodia dels músics de carrer, ni la crida a l’oració des del minaret. Fins que no vingui algú, doncs, em distrauré fent el soroll que no sento. Recordo poemes que vaig memoritzar de petita, canto el tema de moda que tothom balla a les discoteques, recito les meves pregàries. I m’agafa per enumerar tots els ossos del cos, com quan estudiava. Començo pels dits del peu i vaig pujant: falanges, tíbia, peroné, ròtula, fèmur, sacre, pelvis, costelles... Una estranya distracció que fa que els minuts, o les hores, passin. Crec. Perquè ja no sé si fa minuts, hores o dies que soc aquí. Fa fred. No suporto el fred quan haig de fer la migdiada. A casa, normalment, m’agafo una vella manta que era de l’àvia. És lletjota, amb unes grans flors roses encerclades de fulles grogues, dos colors que combinen fatal. Però m’hi embolcallo i soc capaç de recordar, fins i tot, l’olor que feia ella. Sabó de cendra, comí, menta fresca. Tapada amb la manta de l’àvia Feriha em sento abraçada i estimada i el son és més plaent. Però ara no la tinc, la manta. I el fred em fa tremolar. Algun altre tros de roba hi hauria d’haver per aquí. O no som terra de teixidors? Si és que encara soc a la meva terra, és clar. Regiro armaris, obro calaixos, busco entre caixes i finalment palpo la punta d’una tela. L’estiro i estiro, i és prou gran per cobrir-me tota. L’abraço com si fos la manta de l’àvia i dormo plàcidament. Que bons que són els dàtils. Me’n menjaria sempre, cada dia, tota la vida. Una fruita tan simple, tan dolça, tan energètica i tan punyetera de preparar. Perquè s’han de baixar de la palmera, s’han de bullir, pelar, macerar en aigua perquè perdin l’amargor, tornar-los a banyar en aigua calenta, cuinar-los set hores amb sucre. Set hores! Una feinada. Però, quina delícia. I quina sort haver-ne trobat una caixeta ben plena en un racó d’aquesta presó. O d’aquest refugi, encara no ho he decidit. Els compartiria, però segueixo estant sola. Ben sola. Mentre me’ls menjo m’ha vingut al cap l’explicació airada de l’Ayaz sobre com es preparen els dàtils. Quan vaig al mercat procuro despistar-lo amb alguna pregunta sense importància. Llavors li en birlo algun. Però sempre m’enganxa, em pica les mans i m’explica, per enèsima vegada, els jornals que li costa adobar aquests fruits deliciosos. Fa cara d’enfadat, però jo sé que per sota el bigoti se li escapa un somriure. Li caic bé. S’ha obert una finestra. O una porta. Ho sé perquè noto corrent d’aire. I sento sorolls. Ja seria hora que algú em donés alguna explicació de per què soc aquí, abandonada, a les fosques i amb els budells roncant de gana. Perquè els dàtils m’emocionen, però no atipen. Són lladrucs? Ara sí que en sento un, de gos, una bèstia que sembla haver-se tornat boja, perquè borda desesperadament. Després una persona crida, demana si hi ha algú, pregunta si algú el sent. Doncs sí, jo. Jo soc aquí, jo el sento, jo vull sortir d’aquest collons de sot fosc, fred i avorrit. Llavors noto que m’estiren de les espatlles i m’arrosseguen pel terra. Sento com els braços freguen contra el formigó desfet i rugós, i se’m fan rascades i blaus a les cuixes, i em torna el mal de cap. Només hi ha una cosa que m’alleugereix. El corrent d’aire, cada cop més present, cada cop més fresc. I més alliberador. Em dic Seher Yilmaz, tinc 28 anys i soc metgessa resident a l’hospital Alma Máter d’Antioquia. El meu va ser un cas excepcional, un rescat in extremis, que va ser portada als principals diaris, televisions i xarxes socials de tot el món. El terratrèmol que va sacsejar el sud del meu país, Turquia, em va sorprendre mentre feia un mos a casa, després d’una llarga guàrdia a urgències. Un soroll intens, com un udol profund, va sorgir de les entranyes de la terra. La làmpada del sostre del pis va començar a fimbrar, cada cop més ràpid, cada cop més fort. El que hi havia damunt la taula, les lleixes del menjador, el calendari penjat a la paret, tot va iniciar un ball macabre. Si el terratrèmol es va fer més intens, ni me’n vaig adonar. No en vaig tenir temps. El terra del pis es va esquerdar i les parets es van plegar sobre meu. Vaig protegir-me el cap amb els braços i la llum es va apagar. I llavors la caiguda, no sé cap a on. I els cops, la desesperació, la pols pertot arreu i, finalment, el silenci. El terratrèmol que va afectar Turquia i Síria el febrer de 2023 va causar 50.000 morts i 120.000 ferits, entre ells jo. Alguns em van anomenar “Seher, la noia miracle” perquè vaig ser l’última persona a qui els equips de rescat van trobar viva sota la runa. M’hi vaig passar dues-centes cinc hores, gairebé nou dies. El gos que lladrava tant era la Krissi, una heroïna de quatre potes. La gosseta va ser capaç de percebre la meva olor i la meva dèbil respiració. Les esperances de trobar supervivents decauen a partir del tercer dia i són pràcticament nul·les a partir del setè. Però l’equip de salvament holandès de la Krissi va decidir quedar-se una mica més a Antioquia. La gossa va mostrar nerviosisme i va marcar on era jo mentre feien una última ronda, a la desesperada, per un dels barris més castigats per la catàstrofe. Despuntava el dia. Curiós. El meu nom, Seher, vol dir “nascuda a l’alba”. I Yilmaz, el meu cognom, el podeu traduir com a “valenta”. Segons els metges de l’hospital de campanya, vaig sobreviure gràcies als meus coneixements professionals, però sobretot, al meu instint. Vaig decidir no moure’m del forat on havia quedat atrapada, un lloc on hi havia una bossa d’aire. Si hagués intentat sortir d’allà probablement m’hauria quedat sense oxigen, si no m’atrapava la runa de l’edifici, totalment inestable. Durant nou dies vaig racionar el kebab que havia comprar per sopar i que, sorprenentment, em va acompanyar durant la caiguda. L’altra gran sort va ser que el venedor ambulant, per ser una clienta fidel, m’havia afegit uns dàtils dins la caixeta del kebab. L’aigua de les canonades i els dipòsits dels lavabos, que degotava entre les parets destrossades, em va hidratar durant uns dies. Després, em vaig beure la meva pròpia orina. Em van trobar embolcallada en unes estovalles. Devia passar fred, perquè només anava vestida amb una samarreta de tirants. Havia utilitzat la camisa per embolcallar-me el cap, on tenia un bon trau. Amb aquest improvisat turbant, havia aconseguit aturar l’hemorràgia. Els equips de rescat va arribar fins a mi apuntalant bigues rebregades i fent un túnel segur, però estret. Van poder treure’m a la superfície agafant-me pels braços i tibant amb força. Mai em vaig queixar. Els rescatadors em van explicar que semblava que resava. Però quan van afinar l’orella, van sentir que anava murmurant: costelles, estèrnum, escàpula, clavícula...

‘Seher, on ets?’

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Dos regidors de Vilanova marxen del govern i presenten una moció de censura conjunta amb l’oposició

Els Mossos investiguen la causa de les ferides greus d'un home atès en un carrer de la Garriga

Troben un cadàver en estat avançat de descomposició a Santa Maria de Martorelles

Ferit greu un operari en caure dins d'una rasa de tres metres de fondària en una obra a la Garriga

Crema una pila de ferralla a l’empresa Ferimet de Granollers

La nova residència DomusVi Vallès Nord, una llar amb un model d’atenció humà i personalitzat

Les obres de la piscina de Sant Celoni encaren la recta final abans de l’estrena, al juliol

Jésica Pérez: “Les ocupacions a les urbanitzacions s’han reduït de 40 a 8”

Aina Machuca: "Dinava el mateix abans de cada gala d''Eufòria"

Mor a 51 anys Lydia Roig, metgessa de família al CAP de la Garriga des del 2001