Després de les històries explicades per Berta Ventura i Lambert Botey a Les cendres del silenci, i Mar Tomàs a On van a morir els ocells?, ha arribat Sota les llambordes, un jardí, de Carme Barbany, que transporta el lector al Granollers de finals dels anys 60 però també a l’ambient universitari de Barcelona. “És una novel·la que retrata dues generacions, la que va viure la guerra, representada per dues tietes solteres, i una altra que no la va viure però sí que en va sentir a parlar sempre”, explica Barbany. Seria el cas de la protagonista, la Mar, que estudia a la Universitat a Barcelona però amb una vida social i cultural molt activa a Granollers, al costat del seu xicot i els seus amics.
“Aparentement viuen feliços, en tranquil·litat, però no tothom aparenta el que és, dins de cada persona hi ha una realitat”, comenta Barbany. Mentre els joves viuen plens d’il·lusions, albirant la democràcia, amb molts idealismes i amb l’anhel de complir els seus somnis, en l’altra generació encara couen moltes ferides i cicatrius de la guerra. El resultat, segons Barbany, és un llibre molt esperançador i gens trist. “Explica una època en què la gent tenia una vida feliç, encara que estigués marcada per la història”. També és un llibre sentimental, “d’amors convencionals i d’un amor no gaire corrent”.
A Sota les llambordes, un jardí s’explica bàsicament la relació que tenen les dues generacions de la família amb tots els amics i en un ambient social molt actiu. Les referències a llocs, entitats o iniciatives de Granollers és constant. “Hi ha el jazz al Casino, presentacions de llibres a La Gralla o l’activitat que portaven a terme els Escoltes, no només lligades a la naturalesa, sinó també a la recuperació de cançons o a l’aprenentatge del català”.
En aquest escenari no hi falten tampoc locals tan tradicionals i encara existents, com la Fonda Europa, i altres que ja han desaparegut com La Granja, a més de moltes botigues emblemàtiques de la ciutat. “El llibre explica la manera com es vivia en aquella època, marcada per l’austeritat”, apunta l’autora, que reconeix que no va ser fàcil escriure el llibre. “Més aviat ha estat complicat. Les altres novel·les de la col·lecció parteixen d’un fet que les ha marcat molt, però en el meu cas, aparentment, no hi havia cap fet concret”. Al final, però, Barbany va saber que hi havia hagut una detenció important de joves, que ella trasllada a la novel·la, però totalment fictícia. “Aquest fet va ser el que em va acabar de lligar el que volia explicar, la història de dues generacions i com vivien el seu dia a dia, en una època en què ja hi havia els primers 600, es portaven minifaldilles, es lluitava pel biquini i es feien festes diumenge a la tarda amb tocadiscos”.
Aquest és la primera novel·la d’adults escrita per Carme Barbany, que ja tenia una novel·la juvenil i diversos contes publicats. Psicopedagoga a l’Institut Carles Vallbona des de fa 18 anys, contista ocasional i una lectora empedreïda, Barbany reconeix que ha passat algunes estones difícils. “A mesura que anava escrivint, però, pensava que m’agradava. Hi ha alguna escena que m’ha agradat molt, tot i que penso que escriure és dificilíssim”.
{{ comment.text }}