Quan el rellotge s’encaminava decidit cap a les 6, i ben bé com si s’haguessin estat esperant darrere les cantonades, van començar a aparèixer cotxes que aparcaven i en sortien siuetes altes i fosques, carregades de maletes. “Si en Davor [Cutura] ha arribat dels primers, vol dir que tothom arribarà puntual”, diu Rueda, en broma. A banda de l’equip, el cos tècnic i la premsa local, arriben el president José Luis Caña (amb el seu fill), el directiu Josep M. Catot (amb la seva dona i el seu fill) i, com a únics representants de la massa social del club, dos socis veterans: Joan Garriga (president del Casino de Granollers i exdirectiu del club) i Miquel Morell, un amic seu. Les dones i nòvies dels jugadors viatjaran entre avui divendres a la tarda i demà.
Ja som tots a l’autocar. Tots? No. Falta l’extrem Moisès Blanxart, que és rebut amb una sonora (i còmica) esbroncada general. Res millor per començar el dia. El viatge en autocar fins a l’aeroport del Prat és diferent (m’explica posteriorment un dels capitans, Raúl Campos) d’habitualment. “Normalment, quan marxem a aquestes hores, arribem a l’autocar i ens posem a dormir, però avui és especial”, diu. Campos es refereix a l’animació de l’equip, gens pròpia de la cruel matinada que s’han hagut de pegar els jugadors per ser a les 6 del matí al Palau. Hi ha una excitació especial, en aquest grup de jugadors; ha estat en l’aire durant tota la setmana d’entrenaments, i no és estrany: no es juga una final de Recopa d’Europa cada dia, i tots en són conscients. “Per mi, és el partit més important que he jugat mai”, confessarà més tard el porter Manel Pérez.
Arribem a la terminal B del Prat i (a servidor de vostès no li havia passat mai), no fem gens de cua al mostrador de facturació. Algun avantatge havia de tenir aixecar-se del llit a les 4.45h. Ja a la zona d’embarcament, qui més qui menys es pren un cafetó i, entre els jugadors, tenen bastant d’èxit els sandvitxos de pa de motlle, tallats en forma de triangle i empaquetats amb plàstic; d’altra banda, hi ha poques més alternatives a la brioixeria industrial, en aquest bar.
Els suecs (Apelgren, Grundsten i Ohlander) seuen junts a la zona d’espera de la porta d’embarcament i aprofiten per parlar en suec. Com l’equip en general, mostren una calma que evidencia que estan tips de fer aquestes coses; per exemple, quan comença l’embarcament, no tenen aquell típic tic turista d’aixecar-se de seguida a agafar lloc a la cua. Conscients que els seients estan numerats i que cap atac de pressa ho alterarà, s’esperen fins que entra tothom i després, tranquil·lament, s’aixequen i ocupen els seus seients en l’avió que els conduïrà cap a Alemanya.
{{ comment.text }}