De mica en mica, jugadors, tècnics i acompanyants es van despertant de la necessària becaina; en aquell moment, em faig un mapa mental d’Europa i calculo que devem estar aprop de París, i ho anoto (després, el comandant anunciarà per megafonia que hem passat per sobre de Ginebra, amb la qual cosa es veu que no ens hem acostat a París ni per casualitat). En resum: uns tres quarts d’hora després d’enlairar-nos, qui més qui menys es desperta i procedeix a fer el que fa habitualment per matar el temps en els avions: Álvaro Ferrer i Salva Puig, per exemple, treuen els ordinadors portàtils per veure partits del Gummersbach; el que visiona Ferrer és un Gummersbach-Kiel que va acabar amb una sorprenent victòria dels primers (m’especifica que el Kiel va fer el pitjor partit de la temporada). Llorenç Rueda i el seu segon, Toni Garcia, seuen junts i també treuen portàtils i DVD per analitzar el rival. Penso: “És que aquesta gent no descansen mai?”. Alguns, com Ivan Raigal, sí que ho fan: el pivot lleidatà prefereix desconnectar relaxant-se veient una pel·lícula al seu iPhone, i Raúl Campos dorm pràcticament durant tot el trajecte.
I així, de mica en mica, sobrevolem la vella Europa i cada minut ens acosta més a Düsseldorf, el nostre primer destí; d’allà, un autocar ens portarà fins a Gummersbach, situat a 90km. Ens acostem a terres d’handbol, i apareixen senyals que ho indiquen: tot d’una, l’amable senyor que seu al meu costat em demana quin equip són, aquests nois. “El Granollers”, proclamo, amb un orgull un punt sobreactuat però sincer. “Oh, la meva filla també juga a handbol. Som d’un poble molt proper a Gummersbach”, m’explica. Casualitat? Potser sí. Decideixo prendre-m’ho com un bon presagi i, endut per aquest sentiment, li pregunto: “És bonic Gummersbach?”, i l’home em diu. “No. No té res d’especial”. No em preguntin perquè, però també decideixo prendre-m’ho com un bon presagi.
L’Álvaro Ferrer mata els últims minuts abans d’aterrar llançant paperets al clatell de Salva Puig, que seu un parell de fileres més endavant, i no s’immuta. Ja fa més de dues hores que som aquí dins i hi ha ganes d’arribar. Trontollant, l’avió va descendint fins a tocar el terra del nord d’Alemanya: ja som a Düsseldorf.
{{ comment.text }}