Abans de parlar de nosaltres, que és el que ens interessa, demano un aplaudiment per les aficions: primer, pels 47 valents que van creuar mitja Europa per animar el Fraikin BM Granollers, que van arribar al pavelló una hora abans del partit per ocupar les seves posicions (a l’extrem superior dret de la graderia), van plantar les pancartes (“Sempre tifosi anticulé”, “La llegenda continua”,…) i van fer que, cada vegada que els jugadors miraven aquell trosset de pavelló, hi veien un trosset del Palau.
I després, per l’afició del Gummersbach: simplement, modèlica. No va parar d’animar, de cridar, de fer sonar trompetes, de cridar eslògans al ritme que marcava l’speaker…però sempre per animar els seus, mai per insultar els nostres: mai, en cap moment. També és cert que el guió del partit els ho va facilitar, però em trec el barret davant de tanta passió i tan ben encarrilada.
Perquè, escoltin, resultava que sí que hi havia ganes d’aquest partit, a Gummersbach. I resultava que n’estan molt, però molt, del seu equip, i això es perceb en petits detalls; per exemple, la forma en què surt l’equip a la pista: dues fileres de noies animadores van formar un passadís, s’apaguen els llums del recinte i s’encenen uns focus verticals al davant de la porta d’on sortirà l’equip. Llavors, la gent comença a aplaudir lentament i rítmica, com quan el Camp Nou aplaudia en Koeman abans de xutar una falta. I així es va creant, creant, creant expectativa fins que surt l’equip en pla estrelles de l’NBA i el rep un xivarri descomunal de veus, trompetes i banderes gegants que onegen. No és res nou: però demostra com es valora aquí un equip d’handbol. Els detalls compten molt.
Del partit, val més no parlar-ne.
Per si la derrota no fos prou emprenyadora, minuts després d’acabar, amb els ànims per terra, Llorenç Rueda i Salva Puig van haver de fer el cor fort una estona per atendre els mitjans de comunicació. I aquí, senyors, de la mateixa manera que demanava un aplaudiment per l’afició, demano una sonora esbroncada per l’organització de l’esdeveniment, que en alguns aspectes va estar a les antípodes de la cèlebre eficiència alemanya. La roda de premsa va començar 20 minuts tard (amb en Rueda i en Puig allà esperant-se); i, quan va tocar el torn a les preguntes en castellà, part dels periodistes alemanys van començar a xerrar com si estessin en un còctel, passant olímpicament dels qui parlaven i obligant-nos a fer-los callar com si fossin criatures. També mereix un calbot la directiva del Gummersbach, que encara és l’hora que s’hagi de dirigir als directius i l’alcalde de Granollers, ni que sigui per dir “hola, bona tarda”. Res: zero. Trist, no creuen?
En fi, un dia de merda, i punt. Mitja hora després del partit: jugadors, directius i convidats van gaudir de l’habitual sopar fred de germanor que es fa en les competicions europees, en una carpa annexa al pavelló. Va ser el millor del dia: estava molt bé veure els jugadors dels dos equips (que fins feia uns minuts s’estaven colpejant, empentant, etc) xerrant distesament i compartint copes i piscolabis. José Luis Caña, el “presi”, estava molt abatut i, encara que sap lidiar amb aquestes situacions, no podia amagar-ho. Als jugadors se’ls veia molt fotuts, però en general les cares ja no eren de tristesa, sinó de resignació; i, coneixent-los, segur que demà ja seran de ràbia i d’ambició. Potser una ambició boja i sense gaires arguments sòlids: però només els queda aquesta ambició per intentar el miracle. “Coses més estranyes s’han vist”, deia un company de la premsa.
Un cop a l’hotel, la plantilla es va desintegrar. Per estar connectats de cara a dijous, ara convé desconnectar: uns se’n van amb les famílies a sopar fora, d’altres es queden a l’hotel. Entre aquest darrer grup hi ha els directius, que sopen i xerren en el to monacal que els surt del cor. Només el preparador físic Jordi Coma, amb un sentit de l’humor a prova de bomba, apel·la a elevar els ànims. “S’ha de transmetre alegria sempre”, i quan ho diu subratlla el “sempre”.
Amb això em quedo. Visca el BM Granollers. Sempre.
{{ comment.text }}