Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Silenciar els conflictes no vol dir resoldre’ls, ara els tornem a viure”

Com va tractar la premsa de la Transició les aspiracions de Catalunya o Euskadi? Cristina Perales (Martorell, 1979) ho explica al llibre “Premsa i autodeterminació. Catalunya i Euskadi dins l’Espanya de la Transició” (UOC, 2014). Perales és actualment professora de Comunicació a la Universitat de Vic.

  • El 9 Nou
  • 27/01/2015 | 18:46

– Què la va fer decidir per estudiar aquest tema?
– M’apassionaven les discussions que hi havia al País Basc des del punt de vista del conflicte nacional, cosa que sempre havia separat del conflicte armat. El debat del Pla Ibarretxe era molt interessant: que les Corts espanyoles paressin màquines per atendre’l, encara que el resultat fos previsible, ja era un gran què. Analitzant això, tots els camins em portaven a la Transició. Vaig voler analitzar com els territoris que més havien reclamat un espai nacional propi quedaven representats en aquell moment de gestació de tot.
– Vostè analitza sis diaris en l’època de la Transició: ABC, El País, La Vanguardia, Deia, Avui i El Correo. Eren només un reflex del que passava a la societat o també agents actius que articulaven el discurs polític?
– Totes dues coses. Els mitjans de comunicació són actors polítics, directes o indirectes. Interactuen amb elits polítiques o de poder, en general. És notori quines són les veus que surten als mitjans: no és qualsevol anònim que té un discurs articulat i vol dir coses, sinó sobretot persones que hi tenen un accés directe. El que fan és construir poder, o permetre que es construeixi. Jo parteixo d’aquesta premissa: que els mitjans són actors polítics i ajuden altres actors a crear identitat. I aquests discursos cristal•litzen en la societat.
– La manera com veiem la Transició és fruit del relat periodístic?
– Ara tot just comencem a qüestionar el paper de la monarquia, sempre molt protegida: el fet que no trenca respecte al franquisme sinó que utilitza les lleis del Movimiento per constituir-se en l’etapa moderna. Suposo que és més fàcil veure-ho en perspectiva, o fins i tot sense haver-ne tingut una experiència directa, com és el meu cas. Llavors t’adones que els canvis no van ser per Suárez o aquests grans noms, que van fer la seva funció, sinó per una convulsió social que no s’ha estudiat prou i que posava contra les cordes la tecnocràcia franquista. Va ser un canvi progressiu, fins i tot aprofitant les antigues institucions, però no hi va haver neteja.
– Ara és un moment oportú per revisar tot això?
– Estem entrant en una altra transició, de parada tècnica, i ens qüestionem tots el serrells que van quedar per resoldre. Per què no indagar en el que no es va acabar de resoldre?
– L’autodeterminació de Catalunya i Euskadi era sobre la taula, encara que fos per negar-la?
– Sí, més en uns diaris que en altres, sobretot en els més sensibles al nacionalisme perifèric. Els mitjans estatals silenciaven la paraula autodeterminació o ho tractaven com una qüestió nímia, sense importància: la Constitució i el café para todos ja havia de portar la resolució d’aquests conflictes. Però silenciar conflictes patents no significa resoldre’ls, i ara els estem tornant a viure.
– Hi havia diferències entre la premsa catalana i la basca, a més de les que hi havia de totes dues amb l’estatal?
– Els punts de vista de les formacions nacionalistes van ser diferents, i els diaris ho van reflectir. En el moment del referèndum de la Constitució espanyola, els mitjans catalans són molt continuistes respecte a les formacions polítiques del país…
– … que acceptaven la Constitució, majoritàriament!
– La veien com una eina que havia de suposar un canvi. El primer pas. En canvi, els nacionalistes bascos van ser més radicals en aquest sentit: es van abstenir o van votar en contra perquè creien que la Constitució no representava cap resposta a les seves demandes. Però hi ha una connexió entre el comportament de l’Avui i de Deia: són els que representen el moviment nacionalista, i en les columnes d’opinió és encara més visible. Els editorials són més mesurats: obren la porta però en pocs casos es parla obertament d’independència.
– I a Espanya, entre els diaris més de dretes o d’esquerres, hi havia diferències a l’abordar aquesta qüestió?
– Tant uns com altres entenien l’Espanya unida. Ja des d’un primer moment, l’ABC veia el cas català i basc com un conflicte que pot posar problemes a la unitat espanyola. El País, des del liberalisme d’esquerres, era més autonomista tot i que legitima la monarquia com a garant del procés.
– La deslegitimació de les reivindicacions basques amb l’argument de la violència ja es donava?
– Potser d’una manera no tan directa, però sí que aquesta és una lectura inferida de les informacions. Hi ha barreja, i en certa manera ho critico, entre l’aspiració nacionalista i les d’ETA. Terrorisme i nacionalista estan molt barrejats. Encara que poguessin tenir punts de contacte, els mitjans haurien hagut de tenir en compte que el conflicte ja era prou complex per ell mateix com per barrejar les dues coses sense oferir una argumentació que pogués construir opinió pública. Això queda, i ha quedat. Recordem també que, fa quatre dies, es van tancar mitjans de comunicació bascos sense cap fonament.
– Quina era la relació entre partits polítics i mitjans de comunicació?
– Era força com ara. El gràfic on analitzo el posicionament de partits en l’eix esquerra/dreta o nacionalista perifèric/nacionalista unionista coincideix amb el de les capçaleres. Si ho fem ara, per exemple, respecte al que està passant a Catalunya, seria exactament igual. El que passa és que ara tenim l’afegit de les xarxes socials, i la gent pot fer pressió a través d’elles perquè un mitjà pugui actuar d’una manera o una altra. Tenim una audiència bona, una societat activa.
– El que està molt clar, per aquest motiu, és que si algú fa un treball com el seu d’aquí a 30 anys no haurà de fixar-se només en els diaris de paper…
– Per a mi, en aquell període de temps era molt clar: els diaris eren els que formaven opinió i ara no és tan clar: tenim les xarxes, tenim els blocs… tot això caldrà tenir-ho en compte.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.