Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Toni Padilla: “Sóc incapaç de no atacar el futbol com a forma d’intentar entendre la societat o la història”

Toni Padilla (Sabadell, 8 de desembre de 1977) és un famós periodista català que treballa actualment al Diari Ara i col·labora a beIN Sports. “Atlas de una pasión esférica” és el seu segon llibre, una obra que recull 34 històries d’arreu del món que tracten sobre un tema en comú: el futbol.

  • UVic
  • 22/12/2017 | 12:49

Alex Rodriguez i Javier Lopez. Vic

Ahir va fer un mes des que Toni Padilla (Sabadell, 8 de desembre de 1977), periodista del diari Ara, va publicar la seva segona obra literària, anomenada  “Atlas de una pasión esférica“. Aquest llibre recull un total de 34 històries que succeeixen als cinc continents i tracten un tema en comú: el futbol i els valors humans. Sense Boira ha volgut conèixer més sobre la seva darrera obra amb una entrevista on Padilla explica, entre d’altres coses, la dificultat que hi ha avui dia per què un llibre de caràcter esportiu sigui publicat al nostre país.

D’on treu temps un periodista per escriure un llibre?

És molt difícil. En aquest cas admeto que el llibre té feina però menys potser de la que pot semblar, perquè part del treball ha estat reciclar feina feta durant anys. Per tant, en aquest sentit no ha implicat tres o quatre anys, sinó agafar una mica de la trajectòria i utilitzar-ho.

Aquest llibre va ser una proposta de l’editorial Geoplaneta, que van tenir aquesta idea de format, van pensar en mi i en aquest cas, alguns capítols són feina que ja havia publicat abans a Panenka, a l’ARA o històries que t’han arribat. Algunes sí que es van haver de treballar de zero, però altres, com ja les tenia molt conegudes no van implicar tanta feina. Però bé, al final les hores sempre es troben. Costa molt. Dormint poc, suposo.

Què marca el límit entre ser escriptor i ser periodista?

Jo no em considero escriptor. Sí és cert que el format que li hem donat en algun moment al llibre és de conte per intentar arribar a un públic diferent, per intentar que no sigui un llibre purament de futbol, perquè el futbol al final és com el paisatge, un escenari, una excusa. Suposo que la diferència entre ser escriptor i ser periodista al final ho fa una cosa tant poètica que és com et guanyes la vida. Llavors, si tu et guanyes la vida en un mitjà de comunicació o sent freelance, venent articles d’informació, ets periodista, i si et guanyes la vida escrivint llibres o publicant relats, doncs en aquest cas ets escriptor. És una forma molt prosaica de definir les coses, perquè al final és com la societat t’ordena. Després hi ha la teva voluntat. Tu pots considerar-te periodista o pots considerar-te escriptor encara que la societat no t’accepti com a tal, i això seria una divisió més romàntica. Jo no em considero escriptor, però m’agrada molt escriure. Els dos llibres que he escrit fins ara són sobre futbol, tot i que sí és cert que camino amb una cama de periodista i amb l’altra d’historiador. Jo vaig estudiar història, però no la vaig poder acabar, em va faltar un any de carrera, perquè em va sortir la possibilitat d’un contracte com a periodista i havia d’escollir contracte fixe o acabar [la  carrera d’història]. Vaig escollir periodisme, vaig encertar, però sempre m’ha quedat la ferideta. Dins meu el que sento és que sóc periodista-historiador i el llibre d’alguna forma el que fa és aplegar-ho.

Creus que està massa explotada la temàtica futbolística en la literatura? En l’actualitat s’estan escrivint molts llibres sobre futbol…

Comparat amb l’estranger, molt poc. Comparat amb l’estranger estem molt endarrerits encara. Ha despertat molt tard aquí i encara es fa relativament poc comparat amb el que es fa sobretot al Regne Unit, el que es fa a Alemanya, Itàlia, França… Aquí encara queda molt aquesta idea de que el futbol és una cosa molt del populatxo, de la plebe… No està ben vist que el futbol entri en segons quins cercles. Els premis literaris, les editorials, la gent que viu d’això, tendeix a tancar-se en espais molt elitistes, espais molt tancats i intenten allunyar-se de les coses que li agraden a la gent del carrer. A mi em sembla una errada. Com tinc una vessant més d’historiador, sóc incapaç de no atacar el futbol com a forma d’intentar entendre la societat o la història, perquè és un espai comú que difícilment el trobes en un altre àmbit. És a dir, si tu viatges al cor de l’Àfrica, o a zones molt empobrides de l’Àsia, trobaràs molta gent que desgraciadament no ha tingut accés a l’educació i per tant com no saben llegir, no els pots parlar de literatura. O no coneixerà certs àmbits musicals, encara que amb la globalització això s’està esvaint. El futbol, en canvi, és gairebé universal. A alguns països encara no hi ha tanta passió, però sí que et permet tenir un punt inicial per començar a parlar amb molta gent. I això fa que una cosa estimada per milions i milions de persones hagi aparegut en qualsevol procés històric, el que el fa atractiu, des del meu punt de vista.

Tornant a la pregunta, encara es fa molt poca cosa a nivell de llibre de futbol comparat amb el que es fa a fora. Simon Kuper fa el seu Football against the enemy als anys 80 i per què aquí hagin sortit coses similars hem hagut d’esperar al segle XXI. Anem molt endarrerits perquè no hem d’oblidar que fins el 75 aquí hi havia una dictadura, hi havia certa por de donar informacions en llibertat. I en moltes coses, anem encara molt darrere i és culpa d’allò. Hem d’anar cremant etapes i intentar atrapar gent que té una tradició de publicació literària-periodística absolutament desacomplexada.

Per tant, hi ha poca publicació esportiva en format de llibre, però es parla massa de futbol al periodisme, i el problema és aquest i com se’n parla. Masses cops estem enfangats en debats estèrils que no van enlloc i la clau en aquest sentit, també dins del periodisme, seria poder parlar de futbol com per exemple es fa a Alemanya, des d’un punt de vista crític, constructiu i d’atacar el futbol com toca en temes com la corrupció, el racisme o l’homofòbia.

“Tu pots considerar-te periodista o pots considerar-te escriptor encara que la societat no t’accepti com a tal”

Així doncs, opines que aquest endarreriment al nostre país es tradueix en que la literatura esportiva té menys consideració que altres camps temàtics?

Jo crec que encara està millorant. Fa 10 anys em vaig moure per editorials presentant projectes de llibres i em vaig trobar amb portes tancades perquè la paraula futbol feia molt mal a un llibre. Fins i tot a l’hora de fer presentacions d’un llibre sobre futbol sempre et posen a un racó. Per tant crec que és un tema que no acaba de convèncer, el matrimoni no acaba de funcionar, però s’està avançant mica en mica. La importància és que cada vegada més editorials s’estan obrint. Si tu vas a qualsevol llibreria britànica, com la Waterstones, la secció sobre la literatura esportiva, més enllà dels típics manuals de ioga, ocupa més de 20 metres. Aquí sempre es troben en un racó i només hi ha quatre manuals, llibres fets en tres mesos…

Almenys hi ha editorials, com Libros del KO o Editorial Contra, qui va recollir el teu primer llibre [Brasil 50: Retratos del Mundial del Maracanazo], que aposten per aquest tipus de contingut més específic, com l’esport i la música. Creus que prenen un risc?

És un risc. La gent de Contra són meravellosos. Ells venen de fer projectes molt bons sobre cinema abans d’endinsar-se en el món editorial i hi van trobar un espai, però que va començar a quedar-se arraconat. Llavors van llançar-se al món editorial en un moment en el que els gurus preveien que els llibres en paper havien de desaparèixer, però els gurus com sempre no tenen idea del que parlen, perquè ara hi ha més editorials que mai i s’estan obrint noves llibreries.

Els de Contra van fixar-se en el mercat nord-americà i en editorials que apostaven per sectors molt concrets. [Contra] va fer una aposta molt específica per la literatura esportiva i música, un altre àmbit on anem molt enrere, traduint i encarregant publicacions i els hi ha funcionat molt bé. Libros del KO també té un estil molt diferent, més gamberro… És gent que ha decidit que paga la pena intentar-ho invertint els seus diners seguint exemples dels Estats Units, Regne Unit i Alemanya. Altres editorials més grans també han apostat per temés específics i el gran exemple és el de Marti Perarnau amb el seu llibre sobre Pep Guardiola, el gran èxit de la literatura de futbol que hi ha hagut darrerament.

Primer llibre de Toni Padilla, Brasil 50: Retratos del Mundial del Maracanazo

Primer llibre de Toni Padilla, Brasil 50: Retratos del Mundial del Maracanazo

Et sembla que les noves plataformes com YouTube s’estan convertint en espais pels periodistes on poden explicar històries i això descarta la idea d’escriure un llibre?

A mi em sembla genial. Jo no ho veig com competència sinó com que tot creix i pots escriure un llibre utilitzant YouTube i sense fer-ho. Crec que l’important és el que es transmet. A YouTube hi ha gent que transmet continguts amb molta qualitat i també hi ha youtubers de merda. Com hi ha gent que publica llibres de merda i d’altres que fan llibres de qualitat.

Això sí, a YouTube no podràs explicar el que pots explicar a un llibre i al llibre no podràs tenir la connexió que tens als vídeos. Però totes dues coses són compatibles, perquè a tu en algunes ocasions et vindrà de gust que algú t’expliqui una història a YouTube i d’altres et pot venir de gust llegir.

Per mi, YouTube és un espai més, no un mitjà de comunicació, sinó una eina on pots buscar partits de futbol dels anys 40 o els concerts d’un grup de música que t’agrada. L’entenc com una eina més, com Twitter, Facebook… Per mi la clau és que darrere de tot hi ha persones, ja siguin professionals o no, i és el que importa, que tot depengui de les persones.

Potser sóc massa optimista, però és la influència que tinc de l’escola del diari Ara, que és aprendre com consumeix la gent i entendre que no ho fan d’una sola forma. A més, basat en l’experiència del New York Times, la gent consumeix de forma distinta segons els dies de la setmana: de dilluns a divendres la gent consumeix molt a través del telèfon mòbil, perquè va a treballar i està molt enfeinada. En canvi, dissabte i diumenge, la gent es relaxa i compra el diari en paper. Per tant, els llibres es consumeixen molt durant el cap de setmana quan estàs relaxat a casa. Traduït a YouTube i el New York Times, el consum del primer puja durant els dies laborables i la venta de diaris en paper augmenta els caps de setmana. Aquests diaris, per cert, que els gurus també deien que desapareixerien, mentre que als Estats Units hi ha dies que les ventes pugen.

Si ens centrem en l’anàlisi més desenvolupat del contingut futbolístic, creus que té cabuda al nostre país malgrat tenir una tradició basada en el “forofisme” i el debat?

Jo crec que sí. No serà mai el més venut ni el més consumit, però paga molt la pena. Intento ser molt positiu i confio en la gent. Si mirem fa 10 anys, la gent no volia pagar per res, tot havia de ser gratis: la música, els llibres… I com tot era gratis, es tendia a un consum de contingut de qualitat. Les noves generacions, però, s’estan revelant i estan disposades a pagar per un contingut que tingui qualitat. Si a algú li agraden les sèries, paga Netflix, quan li ve de gust escoltar música es fa subscriptor de Spotify, és capaç de comprar-se un llibre o de subscriure’s a una revista si la informació és bona. Aquesta gent està buscant un consum diferent. Ara bé, si analitzem qui consumeix el periodisme dels crits, de bufanda, no és gent jove, sinó veterana. Això es deu a que ha canviat molt l’hàbit del consum.

També sóc optimista perquè des de les xarxes socials pots consumir contingut de l’estranger i tens la llibertat de connectar directament amb qui el produeix. Per tant, si tu el que veus és que estan fent una cosa bufandera, el pots increpar a les xarxes. A alguns els hi és igual que els hi diguis, fins i tot els hi agrada. Però si per exemple m’ho diuen a mi, ho analitzo de dues formes: “Té raó? Sí, doncs haig de millorar”. “Té raó? No, doncs l’ignoro”. Això et fa intentar millorar i t’exigeix. Per exemple, ha millorat molt la forma de tractar el bàsquet a Espanya. En part perquè les noves generacions deien: “Per què no podem tractar el bàsquet de la mateixa forma que ho fan als Estats Units?”.

Com ha canviat la forma de consumir i, per exemple, la televisió ja pràcticament no es consumeix, es qüestiona el model que hi ha. Aquesta crisi pot crear espais de consum els quals em fan ser positiu, encara que hi ha gent que sempre trobarà la forma de colar-nos merda.

“Per mi, YouTube és un espai més, no un mitjà de comunicació”

Per què t’interessen tant les històries poc conegudes?

Perquè sóc molt infantil i m’agrada molt descobrir coses, sobretot una cosa que desconeixia. Aquest moment m’encanta: el fet d’explicar la història d’un altre. Això té a veure amb la capacitat de rebel·lió, ja que els portals informatius sempre expliquen el mateix i a mi m’agrada descobrir coses noves.

Com indagues a l’hora de trobar els detalls que expliques a les teves històries? Alguns casos són molt rebuscats…

Hi ha moltes formes. Utilitzar arxius, hemeroteques, testimonis directes, si és que existeixen… A partir d’aquí, intento buscar una font principal mitjançant una entrevista que m’expliqui molts detalls: com era aquella carretera, com era aquella casa, etcètera. El que intento és imaginar-me com era aquella carretera, per exemple, de Dinamarca i els elements que l’envoltaven. Per exemple, si feia fred, si hi havia arbres… Ara bé, canvia molt el relat d’un text en funció si parles amb un protagonista o no, ja que sinó hauràs de buscar tota la informació en arxius virtuals o hemeroteques. L’objectiu és barrejar les eines del periodisme de tota la vida amb el periodisme contemporani. I fer el producte.

El llibre inclou un total de 34 històries. Has hagut de descartar alguna per què no tenies prou informació?

No. Sí que és cert que s’han quedat fora algunes, però ha sigut per què hem hagut d’aplegar el llibre. Estava l’opció de fer més històries, però si eren més curtes. Al final, vam decidir tirar endavant amb l’opció de fer menys però millor.

Quin paper ha jugat Pep Boatella com a il·lustrador del llibre?

El Pep ha donat l’ànima al projecte. És molt fàcil treballar amb ell; és una persona extraordinària. És una persona molt sensible. Jo sempre que acabava un capítol, en Pep m’oferia la possibilitat d’editarlo al moment. Al cap de tres dies, ja teníem la versió. I sempre m’agradava la primera que enviava. Hi ha alguns capítols que tenen un toc com si fos un còmic, i això és gràcies a en Pep. La seva tasca ha sigut meravellosa.

“Canvia molt el relat d’un text en funció si parles amb un protagonista o no”

Jorge Valdano va pronunciar la frase “el futbol és la cosa més important de les coses menys importants”. Creus que la història hagués sigut diferent sense alguns trets futbolístics?

Difícilment. Costa trobar moments on el futbol hagi estat tant protagonista. El futbol, crec, és una víctima, és un escenari: no és un factor principal.

Ets un gran seguidor del Sabadell. Hi haurà algun dia un llibre d’històries sobre el Sabadell?

No crec que passi mai (riu). El Sabadell és important a la meva vida perquè és l’equip dels meus pares i forma part dels meus records, però dins d’un àmbit general, no crec que tingui tanta importància a escala social.

Et planteges escriure un tercer llibre o tens un altre projecte en ment?

Sempre hi ha projectes a l’horitzó. Tinc molts, però he de trobar l’editorial i el temps.

Finalment, quin llibre de temàtica similar a la teva recomanaries?

Football against the enemy, de Simon Kuper. Crec que va marcar un abans i un després. També han sortit llibres molt interessants, com How Soccer Explains the World de Franklin Foer. És un llibre molt semblant al de Simon Kuper  i serveix per explicar com s’utilitza el futbol per explicar els problemes que succeïxen en el món, siguin de política o de societat.

Portada de l'últim llibre de Toni Padilla, Atlas de una pasión esférica

Portada de l’últim llibre de Toni Padilla, Atlas de una pasión esférica


Fitxa tècnica

  • Autor: Toni Padilla
  • Il·lustracions: Pep Boatella
  • Editorial: GeoPlaneta
  • Temàtica: Viatges | Estil de vida | Esports
  • Col·lecció: Atlas
  • Nombre de pàgines: 144

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.