Catalunya: energia i sobirania

El concepte de sobirania fa referència a l’exercici de l’autoritat en un cert territori. La sobirania energètica rau en la capacitat de les persones i de la comunitat per decidir com es volen relacionar amb l’energia que necessiten. Per tant, comprèn de la producció a l’ús, passant per la distribució i el finançament. Però quin nivell de sobirania energètica té Catalunya? On som: en un sistema heretat del franquisme El sistema energètic vigent a Catalunya té una forta dependència forana: importa el 95% de l’energia primària que entra al sistema (segons dades de l’any 2019). Es tracta bàsicament de materials combustibles i fissionables. És un sistema heretat del franquisme i mantingut des de la transició. Un altre dels aspectes a tenir en compte és que té una eficiència molt baixa en la transformació de l’energia primària en energia final: gairebé un 40% de l’energia primària que entra al sistema es malbarata en la transformació en energia final disponible per a l’ús. A més, la participació de les energies renovables en l’energia final disponible per a l’ús és molt baixa: un 8% l’any 2019. I en electricitat, que és un 21% de l’energia final, només un 16% està generat amb renovables. Aquestes dades, doncs, fan palès que Catalunya ni és sobirana respecte a les fonts d’energia, ni ho és tampoc pel que fa a les tecnologies de generació. Pel que fa a aquestes últimes, les tecnologies que permeten generar amb renovables afavoreixen que les persones en facin una apropiació social (autogeneració i ús directe de l’energia generada), cosa que no permeten fer les tecnologies per generar amb no renovables, com les centrals tèrmiques i nuclears, que pertanyen a corporacions. El darrer balanç energètic de Catalunya correspon a l’any 2019, unes dades que a maig de 2023 encara no s’han actualitzat. Això mostra la deixadesa i la poca preocupació de l’administració autonòmica pel que fa a l’energia i al seu proveïment. El sistema energètic heretat del franquisme es basava en fonts d’energia brutes i no renovables, poc eficient, centralitzat, vulnerable i dominat per un nombre molt reduït de grans corporacions. Tot plegat, en el marc d’una societat cada vegada més dependent de l’energia per funcionar. D’abonades a clientes usuàries D’això en va resultar una societat despreocupada per l’energia fins que les crisis del petroli dels anys 1973 i 1979 van fer néixer una preocupació i interès social per les energies alternatives, que eren, de fet, les fonts que la humanitat sempre havia utilitzat, abans de cremar materials fòssils. Fins que la Unió Europea va decidir la desregulació dels mercats monopolístics de l’energia, l’any 1997, es va considerar a les persones abonades a les empreses que proveïen d’energia. En aquests mercats dominaven les empreses verticalment integrades que operaven en tota la cadena de valor, és a dir: generació, transport, distribució i comercialització. Aquesta integració vertical dels monopolis es va trencar arran de la nova llei (Ley del sector eléctrico 54/97). Es va liberalitzar la generació i la comercialització, mentre que les activitats de transport i la distribució van continuar en règim de monopoli. Arribats a aquest punt, les persones van deixar de ser abonades per passar a ser clientes usuàries d’energia en un mercat en competència regulada, on van començar a operar empreses estrictament comercialitzadores. Amb la nova llei també es donava carta d’identitat a la generació independent d’energia, especialment d’energies renovables; va ser l’anomenat Régimen especial de generación de electricidad, per diferenciar-lo del Régimen ordinario. Cap a la promoció de les renovables Des que va entrar en vigor la Llei 54/97, el sistema de generació d’energia de l’Estat espanyol ha anat evolucionant cap a la generació a partir de fonts renovables. Primer ho va fer amb l’eòlica i després amb la solar fotovoltaica perquè anava adoptant, de forma mecànica i també sovint amb contradiccions, les polítiques europees de promoció de les renovables. En les lleis, reials decrets i decrets sobre l’energia que l’Estat espanyol ha anat adoptant, Catalunya només té competències d’autorització de projectes de fins a 40 MW de potència instal·lada. Per potències superiors, qui ho autoritza és el Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic (MITECO). Per altra banda, la legislació sobre renovables que el Parlament i el govern de Catalunya ha anat adoptant és ben poc atrevida i gens ambiciosa. L’any 1981 Catalunya es va dotar d’un Llibre blanc de l’energia i els diferents governs han anat adoptant plans d’energia que mai han assolit els objectius que s’anaven fixant. El Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015 aprovat pel govern l’octubre de 2005 en l’escenari Intensiu en Energies Renovables (IER) tenia els objectius que es poden veure al gràfic de sota, a la dreta. El del període 2012-2020, aprovat l’octubre de 2010, preveia una reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 20% en relació amb l’any 1990. Per aconseguir-ho es fixaven uns objectius associats: reduir un 20% el consum d’energia l’any 2020 respecte a l’escenari tendencial, assolir la participació de les energies renovables en el consum brut d’energia final en un 20% l’any 2020 i augmentar la participació de les energies renovables en el consum energètic del sector del transport fins al 10% l’any 2020. El Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya es va presentar el 31 de gener de 2017. Aquest fixava dos horitzons, un per al 2030 i un altre per al 2050. Horitzó 2030 Que l’any 2030 un 27% del consum brut d’energia final sigui renovable i que un 50% de l’energia elèctrica sigui d’origen renovable. Millorar en un 30% l’eficiència energètica a Catalunya l’any 2030 en comparació amb les projeccions de futur del consum d’energia tenint en compte els criteris de la Unió Europea vigents. I, finalment, reduir el 40% les emissions de gasos amb efecte hivernacle relacionades amb el cicle energètic a Catalunya l’any 2030 en relació amb les emissions de l’any 1990. Horitzó 2050 Assolir un model basat cent per cent en les energies renovables desitjablement a l’horitzó 2050, si és possible tècnicament, ambientalment i econòmicament. El 27 de juliol de 2017 el Parlament de Catalunya aprovava, quasi unànimement, la Llei 16/2017 de l’1 d’agost, del canvi climàtic, amb la finalitat de “contribuir a la transició cap a una societat en què el consum de combustibles fòssils tendeixi a ser nul, amb un sistema energètic descentralitzat i amb energies cent per cent renovables, fonamentalment de proximitat, amb l’objectiu d’aconseguir un model econòmic i energètic no dependent dels combustibles fòssils ni nuclears”. Malgrat els plans d’energia, el Pacte Nacional per a la Transició Energètica, la Llei i els successius decrets (Decret 174/2002, d’11 de juny; Decret 147/2009, de 22 de setembre) i decrets llei (Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre; Decret Llei 24/2021, de 26 d’octubre), Catalunya continua a la cua d’Europa pel que fa a les renovables i en el compliment dels objectius europeus.

Catalunya: energia i sobirania

La crisi del Golf reobre el miratge nuclear en plena transició energètica

Ormuz sacseja Catalunya: energia, guerra i dependència en un sistema vulnerable

Dinamarca i el vent

IA per blindar els cultius: els gens clau que ajuden les plantes a resistir

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Un incendi com cap altre

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

Foc en un camp a Santa Eugènia de Berga, que podria haver estat provocat per una cigarreta

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

El Racó d'en Pere, l’essència i el gust del menjar de tota la vida

Els estudiants excel·lents del 2026

Detenen l'autor dels incendis a dos vehicles a Sant Hipòlit