La desigualtat continua creixent arreu del món. Hi ha menys de 60.000 persones –que representen el 0,001% de la població mundial– que controlen tres vegades més patrimoni que els 3.000 milions de persones més pobres juntes. La riquesa dels multimilionaris creix a un ritme del 8% anual des dels anys noranta del segle passat. Mentre que uns pocs viuen cada cop millor, hi ha milers de milions de persones que ho fan amb recursos mínims i sense oportunitats. No és una situació nova: fa molts anys que s’arrossega, però no para d’augmentar. La lluita contra la desigualtat continua sent un dels reptes polítics, econòmics i socials més importants arreu del món.
La desigualtat, a més o menys escala, també es pot palpar als nostres pobles i ciutats. En aquesta edició hi posem la lupa. Les desigualtats han baixat lleugerament els últims anys a la majoria dels municipis d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès, però encara són massa altes. A més, moltes vegades van lligades a la segregació urbanística, tal com confirmen les dades de renda per districte censal: les persones amb menys recursos acaben concentrant-se en barris concrets. Quan una persona prospera, marxa i el seu lloc l’ocupa algú més pobre.
Cal lluitar contra les desigualtats i la segregació. Com? Per exemple, apostant per una educació pública de qualitat i inclusiva, un sistema fiscal progressiu i sense frau, un salari mínim digne, polítiques d’habitatge valentes i una sanitat pública musculada. Deixar-ho en mans de l’economia i del mercat s’ha demostrat que és un fracàs.
La tendència, però, és una altra. Fa pocs dies vèiem com l’Assemblea Nacional francesa rebutjava la taxa Zucman, que proposava gravar amb un 2% les grans fortunes superiors als 100 milions d’euros. Els Estats Units de Donald Trump també s’oposen a augmentar la fiscalitat a les grans multinacionals i han eliminat gran part dels recursos que es destinaven a l’ajuda humanitària a països en vies de desenvolupament. Les perspectives no són optimistes, però és urgent i imprescindible actuar. La desigualtat extrema genera un lògic malestar i indignació d’una part important de la població que acaben convertint-se en una seriosa amenaça per a la democràcia.
