“Les millors idees afloren quan portes hores corrent i el cervell regna”

Les places per participar a la Kedada Trail de Castellterçol, a principis de febrer, es van esgotar en mitja hora. Els gairebé 600 participants no paguen inscripció, sinó que han d’aportar menjar, aquest cop, almenys 10 quilos. A darrere hi ha l’incombustible Salvador Vilalta. La Kedada Trail està en plena forma. Hi ha molts “benparits” i “benparides”.(Riu) És la manera que sempre saludo. Aquest any 583 participants, una xifra que podem dominar. És la gent que podem encabir a la plaça i sobretot pels corriols. Fem tres curses diferents: 30 i 15 quilòmetres corrent, i 12 caminant. Li hem tret un puntet d’exigència i crec que hem trobat la mida justa en tots els sentits. És gratuïta. Per això s’esgoten les places tan ràpidament?El recorregut és atractiu, sempre per corriols de Castellterçol. I els avituallaments són top, amb beure i menjar de qualitat, música de discjòqueis, botifarrada final. No hi ha dorsals, no hi ha el neguit de la competició. A la Kedada es ve a córrer amb amics i a col·laborar amb una bona causa, el recapte d’aliments. L’ambient és brutal. El sorteig de premis també atrau.Aquest any n’hi havia uns 400. I 75 eren vals per fer sessions de massatges i d’osteopatia, àpats, nits a un refugi, inscripcions a altres curses... Em dirà que fa màgia, per finançar tot plegat.Truco a centenars de portes. Al Moianès tenim la gran sort de tenir molts comerços i empreses d’alimentació, parlo amb marques de material, tenim 27 curses amigues. Cadascun aporta el seu granet de sorra i amb tants granets de sorra s’acaba construint la Kedada. El repte és doble: una cursa gratuïta i que serveixi per omplir un rebost solidari.La majoria de participants se’l fan seu, aquest objectiu, però encara hi havia algú que ens venia amb un trist quilo d’arròs. I això és indignant, després de tot el que oferim i la feinada que ens porta. Aquest any, per participar a la cursa, hem exigit un mínim de 10 quilos. Entre la Kedada Trail i la BackYard de Tarragona, una cursa amiga, hem recollit 9.200 quilos d’aliments. Càritas Moianès s’encarregarà de distribuir-los. Ens diuen que en tenen per mig any, almenys. Una cursa en la qual tothom hi guanya.Tenim esportistes contents, recollim aliments per a la gent que els necessita, fem publicitat als establiments que ens ajuden, el poble s’omple. Crec que és un win, win, win, win... Córrer no era un esport barat?Córrer sí, competir no tant. Les inscripcions s’han encarit. Fa vint anys es pagava un euro el quilòmetre i ara ja gairebé se’n va cap als dos euros. Abans una marató et podia costar al voltant de 40 euros i avui ja te’n val 70 o 80. Una ultratrail costa més de 200 euros. Jo volia demostrar que es pot fer una cursa a cost zero. Calen hores de feina i molts col·laboradors, això sí. La Kedada se li va ocórrer mentre competia, suposo.Tinc comprovat que les millors idees venen quan estàs sol a la muntanya, portes hores de cursa, el cos aguanta però tu estàs entrant en la fase en què el cervell regna. Doncs, d’aquestes estones no n’hi han faltat. Vostè ha fet curses molt bèsties.La més llarga em va costar 117 hores, potser dormint-ne sis o set en total. L’any 2004 vaig atrevir-me amb la Matagalls-Montserrat i això va ser un desencadenant. Em vaig enganxar a les proves de llarga distància. La muntanya és el meu medi, hi estic lligat des de ben petit, quan amb l’avi anàvem a buscar bolets o tòfones, em portava a caçar, a llaurar, a collir patates. Però d’aquí a fer proves de resistència, n’hi ha un tros llarg.Quan vaig començar entrenàvem per lliure, no hi havia tantes curses com avui, ni clubs específics com el Trail Moianès. Era un esport que tot just començava a fer-se popular. L’any 2009 vaig participar a l’Ultratrail del Mont Blanc: 166 quilòmetres, 10.000 metres de desnivell positiu. Vaig trigar 32 hores a fer la volta al massís. I vaig pensar “aquesta és la meva salsa”, curses en què et passes hores a la muntanya, camines més que corres i el coco arriba a estats del més enllà. Va buscar nous reptes, doncs.El 2011 vaig fer el Tor des Geants, 330 quilòmetres recorrent la vall italiana d’Aosta. Puges 1.000 metres de desnivell fins a un coll, i els tornes a baixar fins a una vall. I així més de vint vegades. A mesura que vas fent la volta vas veient cims emblemàtics de més de 4.000 metres: el Mont Blanc, el Mont Rosa, el Cerví, el Gran Paradís... L’any següent vaig córrer la PTL, una cursa de 300 quilòmetres, englobada dins l’Ultratrail del Mont Blanc, que s’ha de fer amb equips. I va arribar Eufòria dels Cims.Andorra és un dels meus terrenys preferits. Perquè tot és molt vertical. L’Eufòria era una cursa de 230 quilòmetres, gairebé 40 cims i 20.000 metres de desnivell positiu, súper salvatge, sense marcar. S’havia de fer per parelles i ser autosuficient. Per a mi, màgia pura. La vaig fer quatre vegades. L’any 2019, Nerea Martínez i jo la vam guanyar, en la categoria mixta. Vam estar-hi 75 hores. Això no ho aguanta tothom.A mi aquestes curses de resistència em tenien enganxat perquè et transporten mentalment. Arriba un moment en què entres en una mena de “fase supervivència”. Allà no hi ha feina, no hi ha problemes, només tu i la muntanya. I es tracta de tirar endavant. Només pares per la son, quan veus que se’t tanquen els ulls, t’empuntegues i hi ha risc. Dorms deu minuts preciosos que et donen per tirar unes hores més. I segueixes. Què ha d’estar més ben preparat, el cap o el cos?Et diria que un 60% el cap i un 40% el cos. El cap, en moments delicats, de feblesa, necessita ser més fort. No sé si es pateix, més que es gaudeix.He viscut moments sublims. L’últim coll del Tor dels Geants és el de Malatrà. És un mur de pedra que sembla impossible de franquejar. Hi arribo quan ja porto més de cent hores corrent. Trobo uns esglaons, una cadena, una escletxa per la qual hi passa just una persona. I a l’altra banda m’apareix el Mont Blanc nevat, brillant amb el sol de tarda. Prop de la meta pensava “ostres no, tio, que no s’acabi això!”. I quan estava més en forma que mai, arriba l’accident.El dia de Sant Esteve de 2020, després de dinar, vaig caure desplomat a casa els pares amb un atac epilèptic. Durant 33 minuts el meu cor no va bategar. Em van diagnosticar una miocardiopatia arritmogènica del ventricle dret. En ser esportista, jo passava tot tipus de proves mèdiques, però aquesta és una mutació genètica que no m’havien detectat. D’aquell dia, i dels dos anteriors, no en recordo res. Què el va salvar?En primera instància, la meva parella de llavors, l’Alba, que em va estar fent un massatge cardíac fins que va arribar l’equip d’urgències. Després, l’experiència del doctor de l’helicòpter, que em va subministrar sulfat de magnesi per vena, perquè el desfibril·lador no donava resultat. I sobretot, ho tinc molt clar, em va salvar fer esport els 365 dies de l’any. Si no hagués estat fort, ni de conya me n’hauria sortit. Cada dia, la primera peça de roba que em poso són el mallot de bici o les malles de córrer. I està comprovat científicament que l’activitat física és una de les millors eines per reconstruir connexions neuronals. Les seqüeles van ser importants, doncs.Vaig salvar la vida, però la parada del cor va tenir conseqüències per al cervell. Em va afectar la psicomotricitat, tant de les extremitats com la fina. Quan em van donar l’alta de l’hospital tenia dificultats per mantenir l’equilibri i les mans em tremolaven a sac. L’endemà, però, ja sortia a caminar. D’això se’n diu determinació.La recuperació ha sigut a base de picar molta pedra, d’anar per terra centenars de vegades, d’acumular 22 punts al cap amb quatre sutures, una clavícula trencada... Vaig tornar a la muntanya de seguida que vaig poder, però no tenia la mateixa habilitat ni els reflexos, i vaig caure molts cops. Ara té un nou company de vida.Porto un desfibril·lador integrat que em monitoritza les 24 hores del dia. És com un rellotge suís, si hi ha alguna anomalia en el meu batec, ho detecta. Més que company, jo li dic el salvavides. Li ha tocat reinventar-se, en tots els sentits.Em va costar un any i nou mesos poder-me reincorporar a la feina. Però em van incapacitar. Soc enginyer elèctric i treballava en l’alta tensió, en una subestació de Red Eléctrica. Amb el meu historial i portant un desfibril·lador no m’hi van deixar tornar. Amb 42 anys ja no podia exercir la meva professió, una feina que m’agradava. Va ser una patacada en tota regla. I va aparèixer el Salvador 2.0.Podia intentar revertir el dictamen de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques per recuperar la feina. I l’empresa hauria estat al meu costat, col·locant-me en un altre lloc de treball. Però em vaig convèncer que res és casual. I que l’accident m’havia passat perquè havia de construir la versió 2.0. d’en Salvador. Tinc una visió de la vida una mica esotèrica. Potser estava dictaminat que el cor se’m pararia. Però també que tornaria a arrencar. Segurament, perquè el Salvador tenia una altra missió en aquesta vida. Ja ha descobert quina és?Estic estudiant Dietètica i Nutrició. I m’he format com a coach personal. Són dues matèries que m’apassionen. Atenc esportistes que necessiten treballar la seva fortalesa mental per poder explotar tot el seu potencial. Els ajudo en el procés d’adquirir disciplina, constància, perseverança. També treballo amb persones que estan en un pou i necessiten ajuda per sortir-se’n. El coach ni jutja ni aconsella. Llança propostes, fa pensar en opcions i acompanya. Encara corre?Cada dia. Tot i que no estic recuperat al 100% i a causa de la inestabilitat he de vigilar per quins camins em poso. Pel que fa a la competició, crec que ja he corregut totes les curses que volia. Però no descarto fer-ne alguna en un futur. L’espurna s’ha de mantenir viva, perquè, malgrat les dificultats, la versió 2.0 del Salvador té capacitat per tornar-hi. Tornar a la llarga distància, vol dir?De cara al 2026 tinc projectes per fer curses entorn els 90-100 quilòmetres. Sense cap tipus d’expectativa competitiva ni pretensió de fer temps, si fa falta, anant al costat de l’escombra. Únicament com a forma per fer créixer la meva autoconfiança i autoestima, el meu autocontrol. I per dir: amb aquest (el cap) a lloc, es pot tornar a fer. Ens regala un mantra dels que utilitza a muntanya?“Això també passarà.” I, alerta, que val per tot. Quan les estàs vivint magres, molta calma, perquè tard o d’hora aquest moment dur i complicat passarà. I si vius un moment àlgid, top, eufòric, gaudeix-lo al màxim. Perquè “això també passarà”. Seria una mica la màxima de les curses. I de la meva vida. Hi ha moments en què t’adorms caminant, ensopegues amb les pedres, però has de seguir. De cop surt el sol i t’apareix el Mont Blanc, brillant i espectacular. I tot passa. La muntanya li ha d’aportar molt.Quan competeixes estàs tu sol, en el teu món. No hi ha elements externs que interfereixin. Passes a formar part del medi, encara que sigui de forma minúscula. La muntanya m’aporta plenitud, connexió i pau.

“Les millors idees afloren quan portes hores corrent i el cervell regna”

“A gaudir, però si puc ho peto”

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d’Oló

“Des de la pandèmia la gent llegeix més. Aquí ho hem notat”

“Vaig veure aquell titellaire a la Rambla i alguna cosa em va fer clic al cervell”

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

“Si quan estava fent el Tour m’haguessin dit que un dia passaria pel meu poble, no m’ho hauria cregut”

Una ‘capella sixtina’ a Vic

Comissen en una hípica d’Olot dues eugues de Taradell

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Pascual readmet vuit treballadors acomiadats de la planta de Gurb però manté el calendari de tancament

“No és canviar el costum, sinó adaptar per incloure i respectar”

Un ferit crític per un accident entre dos camions a Coll de Ravell

Comencen les obres del segon tram de la variant de Sant Miquel de Balenyà, que ha d'estar l'estiu de l'any que ve

Cauen 46.000 euros de loteria a Torelló i 6.000 a Manlleu

El pas del Tour obligarà diverses empreses a fer festa el 6 de juliol